dimecres, 27 de maig del 2015

Voleu dir que el futbol és tan bo?

A finals de maig, en una competició femenina de futbol, una àrbitre de disset anys, a Andalusia, quan es dirigia cap al vestidor, després d’acabar la seva feina, va haver de suportar que l’entrenador de l’equip Arenas de Armilla de Granada (que dius: si jugues en aquesta Champions intenta passar discretet...), li vomités uns insults que ens desvetllen —a part de la falta de discreció—, una manca  total de d’educació bàsica i imprescindible per a qualsevol tipus de socialització;  a més d’un recòndit, intrínsec i crònic masclisme: te estamos grabando, te vas a enterar, zorra. I un grup d’aficionats encara ho va rematar: ...eres una hija de puta, solo vales para limpiar lavabos,está comprobado que solo sirves para comer pollas. Voleu caps més buits que les mateixes pilotes? O potser és que de tant mirar pilotes, se’ls ha quedat desert de coneixement i educació?
  Però es veu que el futbol també dóna alegries. La setmana passada, quan el Barça va jugar amb el Bayern  de Guardiola, Messi va fer un gol — diuen—,  tan espectacular i tan important que a Barcelona, amb la fúria que es van aixecar els prop de cent mil espectadors, i el crit que tots alhora van fer, es va produir un moviment sísmic de considerable consideració. I si amb el terratrèmol se’ns arriben a enfonsar les universitats que hi ha a la vora del camp? Ens hauria pogut sortir més car el suc que la sardina! Amb tot, ja sabem que el poble enardit prefereix Barrabàs!
  A Catalunya tenim metges boníssim que salven moltes vides. També tenim molts docents que aconsegueixen formar persones sàvies i lliures, Tots regalen el seu temps de lleure per aconseguir millors resultats —no pas per posar més ben escairada una pilota dins d’una xarxa. I tenim també bons empresaris que, amb l’ai al cor, fan els seus números per poder mantenir la seva plantilla de treballadors. I tenim més casos, molts més casos... I no es produeix cap moviment sísmic ni ningú no els regala copes ni pilotes d’or ( ni una ampolla d’aigua de Lourdes, ni un diccionari, ni una calculadora). Quan en realitat, encara proporcionen moltes més satisfaccions.
  És tan trivial veure uns jugadors... què dic jugadors? Si algun dia, per remota casualitat, he vist alguna jugada, hi ha hagut alguns corredors de pilotes amb unes fesomies que m’han semblat... però no se m’acut cap adjectiu que no resulti ofensiu. I també hi he vist puntades, cops, empentes, trencadures... insults, ràbia... I m’han fet pensar en els gladiadors romans, en la diversió d’èpoques pretèrites que ara se’ns ha refinat. No necessitem lleons ni cristians. En tenim prou amb una pilota. Amb tot, ho tenim ben clar: quan hi ha penes, postguerres, crisis... al poble, donem-li diversió. No pensarà en res més durant una estona.
  I és que el futbol pot ser bo per a molta gent, però hauria d’estar situat en un altre lloc dins del rànquing de valors de la nostra societat. No és més important salvar vides, empreses i formar excel·lents professionals?

dimarts, 19 de maig del 2015

Per què no està penalitzada l’homofòbia pública?



En privat, cadascú a casa seva, dins la seva dutxa — o per evitar filtracions, dins del forn—, fins allà on li permeti el seu senderi i educació, que canti o que cridi el que vulgui. Però als diaris públics, privats o concertats... què mantingui la dignitat!
  No fa ni un mes, el nostre benvolgut Toni Cruanyes, amb tot el coratge que el seu gest li exigia, va fer un tuit explicant que deixava de presentar el Telenotícies perquè, amb el seu marit, havien estat pares d’una criatura; i endemés, volia compartir el seu goig amb amics i coneguts.
  Pocs dies després, el prestigiós diari El Nou 9 publicava la carta d’un lector (evidentment sense especificar-ne cap dada, perquè l’anonimat és molt valent), dient que acceptava l’homosexualitat de Cruanyes —que potser en el moment de la seva gestació, alguna hormona o gen li van consultar alguna cosa per combinar-se?—; però que li produïa grinyolament. Afortunadament potser no li produïa res, perquè grinyolament no té entrada al diccionari de la llengua catalana. Dels pocs valors que li deuen quedar a aquest individu al cervell, hi deuen tenir tant d’espai que, en moure’s, no poden evitar grinyolar en xocar els uns contra els altres. A més, dels pocs que hi té, encara li ballen, perquè no els té solidificats. Com si no, es pot comprendre que digui que ho entén, i després dubti?
  I mireu com d’atrevit és: es permet fer-li un sermó (tampoc no sabem si és capellà, que llavors sí que estaria dins d’una línia...): el fet que vosaltres hagueu escollit un sistema de convivència homosexual, potser ningú no ho pot discutir... I després passa a recriminar-los: el fet que dos homes...hagin triat el destí d’un infant que no pot opinar... (això sí que fa olor de certa església i d’algun partit que s’està ensorrant). Sí que li han triat el destí, sí! Perquè segur que li han millorat les seves condicions afectives, culturals, socials... O potser es pensa, aquest homòfob, que donen en adopció nens que estan ben cuidats a casa seva?
  Més bajanades: com ho sabeu que el vostre exemple no el guiarà cap al mateix destí? L’homosexuallitat és un destí? O un tret genètic que permet fantàstics destins? Prefereixo fer mil cafès amb un homosexual, que menjar un cacahuet amb mig homòfob!
  Més barrabassades: quan tots i totes siguin com vós i la vostra parella, s’extingirà la raça humana? Li sonaran les lleis de Mendel?  O potser aquell dia no va poder anar a classe?
  Pobre Cruanyes! Amb tan bona intenció i haurà de canviar bolquers pensant que la terra quedarà despoblada per culpa seva!!!
  No seria millor no donar veu als homòfobs o enviar-los d’excursió a Mart, la Lluna...  I si aquest dispendi no és possible, que no cantin ni a la seva dutxa, que s’expressin només dins de la seva olla a pressió!
I és que els comentaris anònims no solen ser expressió d’una franca pluralitat, sinó més aviat una estimulació de la morbositat humana —què cruel per a tots els que no són capaços d’adonar-se’n i són manipulats!—, amb fins lucratius.






Podria guanyar les eleccions!



Jo ja sé com guanyar les eleccions! Les del dia 24 i les del dia 27! Fins i tot arrasar amb la independència. Espero que alguns polítics en prenguin nota per poder hissar el nostre país més amunt que les banderes de Merkel i d’Obama. Tots els polítics s’esquinçaran les vestidures per no haver-se’n adonat abans que Steven Nelms.
  És una inversió econòmica, de rèdits astronòmics, destinada a totes les mares —i pares que vulguin i puguin—,disposades a la renúncia del seu jo professional, en favor dels seus fills i de la seva llar.
  Les dones, sempre s’ha dit, són les columnes —corínties o salomòniques allà on n’hi hagi—, de qualsevol societat. Més encara: la meva mare m’explicava: quantes cases hi ha bones? Tantes com dones! Això sense oblidar que, dins d’una societat tan desenvolupada com la meva, ja hi ha alguns homes, com pilastres, que també sustenten les seves llars. Però no sé si són el tant per cent que confirma la regla o arriben, posem, al cinc per cent.
  Steven Nelms, imagino —si no fos per la quantitat d’hores que s’ha passat fent operacions matemàtiques—,voldria ser un d’aquests, però no ho és.  Casat amb Glory i pare d’un nen de dos anys, quan se’ls va acabar la baixa maternal, van fer números. Per poder seguir treballant tots dos, necessitaven una mainadera tan cara que, entre els dos, van decidir que Glory es quedaria a casa a fer-ho tot. Que vol dir: llevar-lo, vestir-lo, alimentar-lo, canviar-lo, passejar-lo... tot més d’un cop —o conc—, al dia, si es tracta de menjar... A més també s’encarregaria de la casa: escombrar, fregar, treure la pols, fer la roba, el wàter, comprar, dissenyar menús...
  Potser ell guanyava més i ella tenia més aptituds per a la llar. O potser, de quedar-se ell, els hauria sortit més car el suc que la sardina. Estic segura que no se’ls va ocórrer jugar-se la sort a cara o creu. Amb tot, no vull que aquestes reflexions em passin pel cap ni amb la fúria d’un tornado japonès.
  Per disfressar-ho una mica, Steven va voler quantificar el valor, en diners, d’aquesta magna obra. I va publicar els resultats —molt treballats—, al seu blog: We are Glory. (encara que només she s’ha quedat a casa). I mentre he s’ha convertit en viral, ella s’ha transformat en reina de la seva llar. Tot un títol!
  Els càlculs per setmana són: entre 50 i 100 dòlars per neteja, uns 250 de personal shopper; com a chef, uns 240; com a rentadora de roba, uns 25.  A més de 75 dòlars l’hora per tasques d’assistència. Tot plegat, uns 73.960 dòlars l’any!
  Ni que fossin la quarta part de la meitat de la meitat! Qualsevol govern que, tot i sense donar diners, ajudés a qui tingués la bondat de quedar-se a casa per tenir cura de la llocada, arrasaria arreu!
  I és que aquesta amorosa ocupació femenina està poc valorada i menys reconeguda. I és la més difícil de totes.


Preferiria que per Sant Jordi em regalessin un llibre...



Tot i que se sap, per un munt d’enquestes i estadístiques, que les dones llegeixen més que els homes, per Sant Jordi, les dones, per tradició, hem de regalar un llibre als nostres estimats. Tot i saber perfectament que un 50% de d’aquests llibres farà companyia a la pols per in saecula saeculorum, no seria millor que invertíssim els regals?
  No és pas que les dones els guanyem de molt, però els guanyem! Segons l’últim baròmetre del Gremi d’Editors, quant a hàbits de lectura, ens diu que un 56,9% de les dones llegeix i, només un 50,1% dels homes també ho fa.
  També ens vomiten que a les grans ciutats es llegeix més que als pobles, com a sinònim de rural. Solsona, a més de cent vint quilòmetres de la metròpoli, no és rural. És il·lustre ciutat i té el bisbe més formós i jove de la península. I les meves amigues i jo, llegim pels descosits. Tant, que tenim un club de lectura privat. Que vol dir que llegim el que ens dóna la gana.
A nosaltres, acostumades a no tenir pedestal i a estirar el coll cap als núvols perquè no es noti tant que estem situades a un, dos, tres... o vuit esglaons més ensota que els nostres congèneres masculins, ens toca desembutxacar més diners per un llibre que, tot sigui dit, normalment és molt difícil de triar per intentar no llençar els diners i que algun any, el nostre regal passi a ser del 50% llegit.
  Què pot costar la rosa més ufanosa, a la floristeria del Cuní a la Rambla de Catalunya? Si el preu mitjà està estipulat entre tres i cinc euros, posem que a ell n’hi costés set. Però el llibre més venut d’enguany, el de Jordi Bosch, Algú com tu, amb Premi Ramon Llull de les Letres Catalanes, amb tapa dura, amb editorial carnívora... segur que no baixa dels vint euros. Quasi tres vegades més!
  Qui va decidir que en rebre una rosa, havíem de regalar un llibre? Homes? La llegenda ja l’entenc: un cavaller enamorat, després de salvar la vida a la princesa, com si encara no hagués fet prou per demostrar-li els seus sentiments —que brollen irrefrenables no més de veure-la perquè és la més formosa—, com a mostra del seu arravatament, li ofereix una rosa. No hauria estat més fàcil que ella li regalés uns gladiols, si els hagués tingut per allà a la vora? O agafar el típic mocadoret que les princeses de les llegendes solen porten al pitram —i que a elles mai no els sua pels sacsons—, i que sempre els fa olor excelsa? Perquè els homes sí que els deixen arrossinats, els mocadors a l’hivern. Tots! I no un 50%! I nosaltres, si ens atenim a les llegendes, tot i estar a punt de ser mortes per un drac, el nostre nas només exhala algun bri de trencadissa de canyella amb olor de llessamí i lavanda.
  Suposo que per aquest motiu, Joan Turu, il·lustrador i bagenc d’adopció, cansat de perpetuar estereotips o rols de gènere, ha triomfat aquest Sant Jordi, amb una princesa que regala una rosa al seu cavaller.
  I és que les llegendes ens expliquen històries fantàstiques basades en fets, més o menys reals. I la realitat és que els homes llegeixen menys i tenen més premi per Sant Jordi.

Homes, a alguns ja no us cal anar més al gimnàs!



El diari El Norte de Castilla, ha publicat fa pocs dies que un grup de metges de tres hospitals de Frankfurt, ha fet un estudi que ha estat recollit en diferents mitjans de comunicació nacionals i estrangers.
  Publicacions com el New England Journal of Medecine, Menshealth o Daily Record argumenten —segons la doctora Karen Weatherby, gerontòloga i líder en investigació—, que mirar els pits de les dones allarga la vida dels homes!!!!
  Sí, sí, tal atzagaiada vol fer-nos creure que les deleroses visions del pitram femení per part dels homes —vull creure que no tots, a part dels que prefereixen altres pits—, augmenten el ritme cardíac de tal manera que contribueixen a mantenir els vasos sanguinis en bona forma. I tants diners que s’hauria pogut estalviar la Seguretat Social amb......... I tants d’homes que haurien pogut sobreviure d’uns pots operatoris envaint-los les habitacions de les UCI amb gogós girls ben dotades de pectorals mig descoberts. I per a segons quins, també es podria fer amb gogós boys ben dotats del que convingués.
  Bé, el cas és que, segons la foto d’aquest diari, la girl ha d’estar molt ben dotada perquè si no, no funciona. O al menys, és això el que he pogut deduir dels pits de la noia. Més aviat semblen cascs d’anar en moto de capgrossos de festa major. Segur que el fotògraf, per poder-los enquadrar, va haver d’enretirar-se com a mínim, la distància de dues places majors.
  Però espereu!!! La imatge està més que molt modificada. Si us hi fixeu bé, per l’angle inferior esquerra es pot apreciar un braç molt prim, incompatible amb l’abundós mamellam. Que d’altra banda, si ha de servir de medicament, o l’ensenyen nu o no cal fer-ho amb el to provocatiu de la fotografia. Un sí és no és, que deixa veure un possible sostenidor de color rosa que ja fa dubtar de la veracitat de la informació.
  Tampoc entenc — si és veritat que allarga la vida—, perquè cap metge alemany no ha fet un estudi per a les dones. Què hauríem de mirar, per allargar la nostra vida? Però no ens cal pas, solem durar més que ells i ja tenim a les amigues que ens ofereixen totes les prestacions, encara que estiguin més llises que els planells val·lisoletans. 
  Encara cal afegir-hi un record per al insigne alcalde de Valladolid, F.X. León de la Riva, casualment del PP. Us recordeu d’aquella frase, com anava? Sí! Una dona que volgués perjudicar-lo es podria arrencar els sostenidors i la faldilla dins d’un ascensor i acusar-lo d’agressió. Suposo que al seu consistori, les dones van preferir, per sempre més, pujar encara que fossin deu pisos a peu, que compartir amb ell habitacle tan perillós.
I aquest no era el primer exabrupte del batlle! Com que tenia mania al PSOE sempre s’acarnissava amb dones d’aquest partit. De Carme Chacón en va dir que era una senyoreta Pepis vestida de soldat. De Leire Pajín que quan li veia la cara i els “morrets” sempre pensava el mateix però que no ho diria en públic. I de Soraya Rodríguez ,que qualsevol dia l’acusarien d’haver-la violat, però la veritat és que cal...
I és que notícia i estar publicat en segons quin diaris, no té res a veure. Ni existeix la tal doctora, ni cap estudi d’aquesta mena, afortunadament!