diumenge, 29 de gener del 2023

Maltractar els grans té gènere


Tipa i molt trista estic d’escoltar notícies, dia sí dia també, de maltractaments a persones grans. Hem ensenyat als adolescents a fer equacions i, d’adults, no saben què és respectar les persones grans. Una societat amb un tant per cert tan elevat de feminicidis, violacions i maltractaments a persones grans, és una societat malalta i dolenta. I no podem resignar-nos-hi.

Crec que anem molt endarrerits en el plantejament dels currículums escolars. Fem tard. Perquè si ja estem tan malament que alguns pares són incapaços d’ensenyar valors tan bàsics com el respecte, la consideració... on podran aprendre-ho? Els que no han pogut aprendre-ho a casa, no ens queda altre remei que ensenyar-los-ho a l’escola. Se’n fan molts d’esforços, però es queden curts. No són suficients. Hi ha un tipus d’alumnat que necessita començar més de base. Ho necessiten ells i ho necessitem tots. Cal estimar-los prou com per voler ensenyar-los-hi.

Amb tot, les dades posen de manifest que els maltractaments a les persones grans també tenen gènere. Com molts altres abusos. Que, hi ha homes fantàstics, boníssims, extraordinaris... ningú no ho dubta, però les xifres canten altres realitats.

Buscant informació, vaig trobar un gràfic del 2016, de la Sanitat Pública, molt explicatiu. Els números fan plorar. Una altra desgràcia per al sector masculí.

Sanitat considera maltractaments totes aquelles accions negatives, habituals o continuades, amb rellevància penal, que pateix la gent gran i que són causades per persones conegudes o properes. I es parla de violència domèstica quan el maltractament està causat per una persona de la seva família o del seu nucli de convivència.

Els números són esgarrifosos: un 25.9% dels maltractadors són els fills (sense especificar gènere), un 23.6% altres familiars, un 18.4% persones conegudes o amistats, un 8.1% la parella i un 5.5% els cuidadors professionals.

Quant al tipus de maltractament, un 44% són psicològics (que no tenen gaire rastre), un 29% són negligències, un 15% abusos patrimonials i un 12% abusos físics.

Cap de les dades anteriors hauria de tenir aquests índexs. Són percentatges esfereïdors.

Però ara ve un dels temes més preocupants a nivell general: per què els homes són més maltractadors? Què els passa als homes si han estat a les mateixes escoles que les dones? Òbviament no és un problema exclusivament educatiu. Aquí han fallat altres conceptes. Segurament l’excés de prerrogatives impunes ha acabat girant-se contra ells mateixos.

Segons dades policials de violència domèstica contra persones grans, quant a víctimes, el 60% són dones i el 40% són homes. Però, quant als maltractadors, un 27.5% són dones i un 75.5% són homes. Que vol dir que els homes són quasi tres vegades més uns maltractadors. Què els passa?

I és que ens cal treballar molt, no sols per erradicar la violència contra la gent gran, sinó també per ajudar aquest col·lectiu masculí que no ha pogut assolir un comportament social tan bàsic.

dissabte, 21 de gener del 2023

Nadons robats entre 1938 i 1996


Als fills, se’ls estimen molt tant els pares com les mares. Però les xifres segueixen indicant que les mares a part de portar-los nou mesos al ventre i, en molts casos, alletar-los, creen uns vincles extremadament insondables, segueixen sent les principals cuidadores i protectores.

Per tant, si li roben un nadó a una mare li causen un dolor intensament immens. Que no vol dir que el del pare no sigui també molt important.

En un principi, per castigar les mares republicanes i no prou afins al règim del bàrbar i sàdic Franco i després com a negoci, els experts han calculat que entre aquestes dues dates, el 38 i el 96, quaranta-vuit anys, a Espanya, van ser robats uns 300.000 nadons.

El pervers règim franquista, d’inspiració nazi, va copiar el seu model per castigar durament totes aquelles dones que, només sota una sospita de petita discrepància o per denúncies interessades, eren tingudes per «dolentes». La repressió ideològica de Franco tenia per bo, volent passar per cristià, robar criatures.

Neus Roig, doctora en Ciències Humanes i Socials i presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors de la Universitat Rovira i Virgili, va publicar el 2018 un estudi titulat «No llores que vas a ser feliz. El tráfico de bebés en España: de la represión al negocio 1938-1996». Una de les investigacions més detallades i esgarrifoses a partir de la seva tesi doctoral sobre els 300.000 menors robats a Espanya, de la història recent del país, amb una exhaustiva documentació. Va recórrer arxius d’hospitals i centres religiosos (només els que varen passar a laics perquè els altres mai varen voler col·laborar), va recopilar documentacions judicials i funeràries i va entrevistar-se amb afectats.

El seu estudi ha estat cabdal per a que la cambra catalana, el 2020, aprovés La Llei de desaparició forçada de menors a Catalunya. Aconseguint anar un pas més endavant de l’Estat espanyol en memòria històrica (tema pel que ha estat sancionat en diferents ocasions).

Cap al 1940, tot i haver començat abans, s’inscriuen criatures recent nascudes com a «hijos de una família bien» però que provenien de presons. I a partir de 1960 es continua amb aquesta cruel praxi perquè es converteix en un negoci. Les monges s’adonen que els nadons tenen un preu i els acords econòmics es disfressen com a donatius.

L’arribada d’una enganyosa democràcia no ho atura. Fins el 1987 no es crea la primera llei que fixa la intervenció de l’Estat en el procés d’adopció. El 1990 es comencen a secularitzar hospitals i el 1995 es canvia el Codi Penal. És una mena de preparació per a una nova llei d’adopció: tot adoptat té dret a saber que ho és. El 1999 ja prohibeix el part anònim i no és fins el 2011 que tota dona que pareix a Espanya té dret a veure la criatura si neix morta.

I és que si robar és un pecat greu, emparat per l’Estat i l’Església, i tractant-se de nadons, es converteix en un delicte gravíssim i imperdonable. Calen moltes més denúncies.



diumenge, 15 de gener del 2023

Irene Polo, una altra víctima de Franco


Si d’aquestes víctimes en féssim llistes amb paper de regal, embolicaríem Catalunya.

Fou una gran promesa del periodisme femení durant els anys trenta. Però la seva història acabà malament: era dona, lesbiana i adscrita al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Nascuda el 1909 a Barcelona, com moltes dones de classe humil, no tingué accés a la cultura. Però gràcies a les seves extraordinàries qualitats gran capacitat d’aprenentatge i una superació sorprenent―, entrà a treballar d’oficinista i, autodidacta, aviat començà a fer traduccions del francès. D’aquí passà a cap de publicitat de la delegació barcelonina de la productora cinematogràfica Gaumont. Això li permeté conèixer grans figures del moment (com Buster Keaton) i identificar-se en aquell ambient innovador. I saltà al periodisme on, pel seu talent, el seu estil fresc i directe, aviat hi destacà. Poques dones podien accedir-hi i, menys, eludint les cròniques socials i els anomenats temes femenins.

Defensora dels ideals de justícia i llibertat, va escriure articles de caràcter social i polític. Temes aparentment banals com el nudisme, el pantaló femení o l’escot, gràcies a la seva ironia es convertiren en fortes crítiques socials. Destacà amb articles com Ells! sobre la mendicitat que calia combatre a Barcelona. O bé, Sallent, el cau de l’angúnia, un corprenedor article sobre les condicions infrahumanes dels miners. I per aconseguir informació de primera mà, no dubtà en disfressar-se per assistir a les seves assemblees. Amb la seva ploma, també endegà una campanya a favor de l’abaratiment del pa. I sempre es mostrà una ferma defensora dels drets laborals.

El 1936 conegué Margarida Xirgu, quedà fascinada per la seva personalitat i declarà que havia trobat l’amor de la seva vida. Mai havia dissimulat el seu lesbianisme. I Irene marxà amb Margarida cap a Buenos Aires. No sabem si la forta atracció sexual fou el principal motiu perquè ella també se sentia molt atreta per l’afany d’aventura. A més, comptava tornar aviat. L’actriu l’havia contractada per ajudar en diverses feines a la seva companyia. I podia serguir escrivint articles en diferents mitjans catalans.

Però ella patia per la situació de les seves germanes que no havien pogut marxar com ella. I el 1939, acabada la Guerra Civil, intentà tornar a Barcelona, però la repressió desfermada del règim franquista contra persones que havien donat suport a la República féu, impossible del tot, el seu retorn. Per poder mantenir la família (la mare i les germanes que havia aconseguit reagrupar amb ella), començà a treballar com a directora de publicitat de les perfumeries Dana de Barcelona.

I va ser llavors quan una forta depressió ―sense el periodisme i sense la seva pàtria―, l’embargà. Hi lluità però no aconseguí superar-la. I decidí posar fi al seu sofriment, suïcidant-se. Tenia 33 anys.

I és que les morts de Franco no foren, només, les quasi dues-centes-mil víctimes que la majoria d’historiadors calculen.



dilluns, 9 de gener del 2023

Les monitores de piscina d’Ampans


Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència vull pensar, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!









diumenge, 8 de gener del 2023

Ser feminista et pot matar


Sembla un disbarat tremebund però, el nostre món n’és ple d’aquests disbarats. I dia a dia, a tota velocitat, fa més por viure-hi.

Qui va començar odiant tant les dones o envejant-les i, fins i tot, tenir-ne por, i fer-les viure, segles i segles, subjugades per tantes fèrules? Amb lloses enormes sobre les espatlles, als peus, a les mans, damunt el cap...

Les coses estan millorant però aquesta aparença només disfressa, encara ara, moltes desigualtats, abusos, menysteniments...

Com és que no hem sabut veure i no veiem les dones com a iguals als homes?

I si algú s’hi atreveix, amb valentia i coratge, fent-ho ressonar arreu, corre el risc de morir a la forca en països com l’Iran, l’Afganistan...

El futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, de vint-i-sis anys, ha estat condemnat a mort per haver donat suport a les protestes en favor dels drets de les dones a l’Iran. Se l’ha acusat d’»enemistat amb Déu» i de traïció a la pàtria.

I senzillament i lògica, s’ha limitat a recolzat les dones del seu país que han començat a manifestar-se contra el règim islamista, masclista, d’Ebrahim Raisi que ja ha causat entre dos-centes i quatre-centes morts.

Tot va començar quan «la policia moral», de provada amoralitat, va matar una noia de vint-i-dos anys per portar el vel mal posat i deixar a la vista algun cabell.

Aquest cos de policia, ara ja dissolt amb aquest nom, però que segueix cometent les mateixes atrocitats, té per costum disparar, molt més a les dones que als homes, especialment a la cara, als genitals i als pits.

Una macabra repressió que massacra la pròpia població. Però quan es té tot perdut, arriscar la vida quan és tan indigna i humiliant com la que el règim iranià infligeix a les seves dones, no fa por. No hi ha gaire a perdre si la vida, ni tan sols sembla vida.

A l’Iran, la població viu totalment oprimida i, en aquesta escalada d’opressió, les més oprimides són les dones. Fins i tot, per homes també oprimits. A l’Iran, el nivell més baix de consideració social és la dona. A ella, se la pot tractar com si només fos una cosa. Sense cap nivell humà. No li reconeixen que el tingui.

Amir Nasr- Azadani no és l’únic condemnat. Ja n’han assassinat d’altres, d’homes per haver donat suport a les protestes femenines. La Federació Internacional d’Associacions de Futbolistes Professionals ha aconseguit mostres de suport per part de clubs i futbolistes i no ha volgut acceptar l’execució d’un futbolista iranià pel lògic fet de voler defensar les dones de les mortificacions amb què són tractades i per la negació dels seus drets fonamentals. I es solidaritzen amb Amir tot demanant l’eliminació immediata del seu càstig per evitar-li la mort a la forca.

I és que aquest món tan tràgic i malvat no és capaç de preservar-se contra l’existència de diabòlics i perversos individus que atempten contra la pròpia humanitat. Hauria d’existir un ens real capaç d’exigir i aconseguir la nul·litat de tantes aberrants i injustes sentències d’innocents.