La síndrome de Lilly Reich

Una de les formes més comunes de discriminació laboral de les arquitectes, és la síndrome de Lilly Reich: fer que algunes dones arquitectes, tot i ser les millors de l’estudi, quedin en segon terme, desplaçades i soterrades per un home.

Només enveja? Perdoneu-me, però hi veig molta dolenteria. Molta prepotència. Molt mensplaining.

Parlant d’arquitectura, aquesta discriminació té nom. Però en moltes d’altres professions ―tot i no tenir nom―, també passa.

Moltes arquitectes, per ser dones, han hagut de sofrir assetjaments sexuals i laborals més o menys explícits, imposicions per part d’homes a vegades menys qualificats que elles i, sobretot, falta de reconeixement. A part, de menors remuneracions.

Lilly Reich va tenir la sort o la desgràcia de ser parella de l’arquitecte Ludwigf Mies van der Rohe. Considerat com un dels millors arquitectes del segle XX i autor d’edificis i mobiliari molt emblemàtics com el Pavelló Alemany (també dit Barcelona perquè ell no va voler que el relacionessin amb els nazis), la mansió Tugendhat o la cadira van der Rohe. El seu estil va quedar resumit en el seu lema: Menys és més.

Però totes aquestes obres no eren exclusivament d’ell. Lilly també va participar-hi. Actualment, existeixen estudis sobre la seva obra que defensen, si més no, la coautoria d’ella en els projectes de més èxit d’ell. En especial, quant al mobiliari. Ell no va crear mai cap moble sense la col·laboració d’ella.

Però els historiadors van trobar gust a silenciar-la i presentar-la com una simple col·laboradora.

Se li ha retret sovint que no hagués acabat la carrera d’arquitecte. Cert, no l’havia acabada, però Ludwigf tampoc i a ell no se li retreia.

Una de les col·laboracions més estretes i més famoses és la del conegut Pavelló Alemany, dissenyat per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Un edifici de formes simples però elaborat amb materials luxosos, com el marbre travertí, que està considerat com l’inici de l’arquitectura moderna.

En la seva creació, van treballar-hi els dos colze a colze. Però el dia de la seva inauguració, Lilly no va ser-hi. Per què? ―es pregunta molta gent. Ella també era a Barcelona. Una notícia del dia informa que van estar treballant tota la nit per poder tenir l’obra acabada. A més, la cadira Mies van de Rohe ―que va presentar-se aquell dia dins de l’edifici―, tot i que porti el nom d’ell es creu que l’autora va ser ella.

Els nazis van tancar l’escola Bauhaus, on ella donava classes perquè consideraven el seu estil «art degenerat, probablement influït pels jueus». Amb els nazis, ell va emigrar als Estats Units i va abandonar-la, però ella es va quedar i va aconseguir conservar tot el que hi havia al estudi. Havien mantingut tretze anys de relació sentimental i professional.

I és que, ¿és una simple coincidència que la implicació i l'èxit de Mies van de Rohe en el disseny d'exposicions s’iniciés al mateix temps que la seva relació personal amb Lilly? Òbviament, no.

Alice Guy, pionera silenciada

Així que va passant el temps i vaig explicant terribles injustícies contra les dones, tinc més clar que les crítiques, m’exigeixen més articles i més reivindicació. I ser més incisiva. Mai s’esgota la llista de dones menystingudes, silenciades, vilipendiades... per culpa del patriarcat. Aquest concepte antropològic que ens explica l’organització social basada en el domini dels homes, no ha anat gens bé. No li posaria ni un tres! I el de les dones, que acabarem veient-lo, estic segura que el doblarà, si no més, en nota. Llavors, per què hem hagut d’aguantar tantes perversitats? Cal lluitar i defensar per obligació, per deure, per necessitat, per justícia.

Per què no sabem quasi res D’Alice Guy i ho sabem tot dels germans Lumière? Per absoluta malignitat ella va acabar només com a secretària o amant (que no l’era) del director de l’empresa, Léon Gaumont . Quan ella va voler recuperar la seva autoria, després que el seu home l’abandonés, la història del cinema va seguir esborrant la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit ―director de cinema―, o a persones anònimes.

No eren dolents els homes que treballaven amb ella i no van ser capaços de suportar la seva vàlua i reconèixer-la-hi? Cada dia que passa, m’hi empipo molt més.

Sí que els germans Lumière van projectar la que seria la primera pel·lícula de la història: Els treballadors sortint de la fàbrica Lumière. Una escena quotidiana totalment objectiva.

Però va ser Alice Guy qui va portar al cinema la ficció dramàtica. Com que tenia contactes, va demanar-li a Gaumont que li deixés fer una pel·lícula dramàtica, amb ficció. L’home va posar-li una condició, com sempre abusiva: havia de seguir fent de secretària. En canvi, els homes, si dedicaven a jornada complerta. Més endavant, fins i tot embarassada, va seguir realitzant tres rodatges per setmana.

Un any després dels Lumière, el 1896, ella va estrenar la seva pel·lícula: La fada de les cols. Superava en molt ―muntatge i trucs―, als germans Lumière. Durant la seva carrera va implementar el color i el so. Va gravar cantants interpretant les seves cançons en playback. Va contractar actors negres quan ningú no ho feia. La seva versió: El naixement, vida i mort de Crist, va arribar a durar trenta minuts (insòlit llavors), va tenir més de vint-i-cinc decorats i tres-cents extres.

Com a dona, també va fer reivindicació feminista, utilitzant l’humor i la ironia. Per deixar-ho dit, evitant ser prohibida. A Conseqüències del feminisme es planteja què passaria si les dones es comportessin com homes. A Fantasies de dones, una dona embarassada, intentant satisfer els seus desitjos, li pren una piruleta a un nen i marxa corrent.

Tot plegat perquè Alice va estar en actiu molts més anys que els seus contemporanis masculins.

I és que la misèria masculina d’anys i panys ―encara que no tots els homes―, ha deixat en misèria la brillant carrera professional de moltes dones.

La cacera de bruixes, un feminicidi

És clar que també es van torturar i penjar homes, però les principals víctimes van ser dones. Perquè els fanàtics perseguidors eren homes. En tenim alguns noms i cognoms, d’aquests malvats caçadors que s’enriquien enviant dones a la forca. A Catalunya, Joan Malet, un de tants, anava de poble en poble escollint les seves víctimes entre les dones velles i les que vivien soles. Aquelles que eren més fàcils d’acusar perquè no tenien ningú que les defensés. Feia un simulacre d’examen i les feia torturar. Elles acabaven confessant allò que se’ls exigia: que eren bruixes i... fins i tot que volaven. Llavors les penjaven a la forca i els confiscaven els béns.

A finals de l’Edat Mitjana havia aparegut el crim de bruixeria. Però la jurisprudència del moment no veia prou clara la seva existència. Arreu d’Europa, on no hi havia un poder central prou fort, les elits locals es prenien la justícia per la seva mà. I com que durant els tres segles que va durar la cacera van haver-hi importants crisis econòmiques i socials ( a part d’una gran gelada), es va trobar la solució amb el feminicidi: acusant les dones dels mals que patia la societat. I se les feia responsables de totes les desgràcies. El feminicidi és una de les formes més greus de violència masclista. I de Joans Malet n’hi va haver moltíssims.

La perversitat era extrema. Es podia necessitar una llevadora per assistir un part i, si la criatura moria, se l’acusava de bruixa. No es valorava el seu saber ni el seu esforç, se l’enviava a la forca.

Contràriament al que sovint hem cregut, la Inquisició pràcticament no hi va participar en la cacera de bruixes. Per això, les dones no podien ser cremades. La foguera era exclusiva de la Inquisició.

I jo que tinc en molta estima el meu petit país, lamento amb tristesa que a les valls d’Àneu es redactés la primera Llei contra la bruixeria de què es té constància a Europa. La desesperació davant l’adversitat ―barrejada de fonamentalisme religiós amb una desbordada intransigència social i un desfermat patriarcat―, sempre busca un boc expiatori. I les dones van ser la diana perfecta. En van morir milers i milers. No sols s’acusava les llevadores d’assassines d’infants, a les vídues o a les desemparades. Qualsevol dona podia ser culpable de fer ploure i malmetre els conreus, d’haver mort el bestiar si hi havia una pesta, de provocar les malalties dels veïns o simplement pel fet de ser estrangeres. La sentència la tenien escrita abans d’arribar al tribunal.

Les tortures més habituals eren el banc i la corriola. Els lligaven les mans a l’esquena i el botxí les hi torçava. Si no confessaven, se les penjava pels braços lligats al darrera i se’ls penjava als peus pesos de vint o quaranta quilos. El toment necessari perquè s’inculpessin.

I és que a les dones, que han regalat i seguiran regalant la vida amb el seu esforç i sofriment, se les ha castigat i se les segueix castigant amb morts premeditades i perverses.

NomoreMatildas

Matilda Joslyn Gage (1826-1898) ―lliurepensadora i autora prolífica―, va ser una activista nord-americana que va lluitar pel sufragi femení i va participar activament en la lluita abolicionista. Deien que «va néixer amb un odi cap a l'opressió»

Potser va marcar-li el destí el fet de viure la seva infantesa en una casa que formava part de la xarxa clandestina de suport a esclaus. Aquesta ajuda estava tipificada com a acte criminal i van empresonar-la.

Amb tot, va ser una gran activista d’innombrables causes. Com a feminista radical va fer moltes xerrades ―lluitant especialment pels drets de les dones―, va escriure molts llibres i va ostentar un munt de càrrecs públics relacionats amb entitats feministes. Segons el seu gendre ―ja que havia tingut una bona formació―, era la dona més talentosa i educada de la seva època.

Per què els homes han volgut silenciar ―amb porfidiosa voluntat humiliant―, tantes dones científiques ―i moltes d’altres―, que haurien hagut de ser reconegudes pels seus mèrits? Si en realitat en tenien quatre vegades més, de mèrit vull dir, per tots els pals i bigues que els posaven a les rodes?

Per citar uns exemples que poc o res sonen, en tenim prou amb Nettie Stevens, descobridora dels cromosomes sexuals; Rosalind Franklin, descobridora de l'estructura de la doble hèlix de l'ADN i Lise Meitner, investigadora en radioactivitat i física nuclear. Ai, si haguessin estat homes!!! Ho sabríem tot d’ells. Molt mala fe. Perquè, què hi podia perdre la ciència si els que la feien avançar eren ells o elles? Res! Si haguessin tingut més oportunitats, les dones, ara, n’estic convençuda, sabríem moltes més coses. Sentien ràbia els homes que les silenciaven? Mai hi sé trobar una explicació que els pugui justificar. Perquè no tenen cap disculpa. I potser m’oblido d’algunes dones retrògrades, d’aquelles que, tot disparant-se al cor, militen a Xov!!!

Amb l'objectiu de denunciar i acabar amb aquesta injustícia, l'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT) ha posat en marxa la iniciativa #NoMoreMatildas. En honor a l’activista Matilda Joslyn Gage.

L’interès de la proposta és corregir la injusta injustícia contra les dones i aconseguir augmentar les referències a dones científiques en els llibres de text escolars. El que pretén és despertar vocacions científiques en les nenes. Sense referents no hi ha models a imitar. I les carreres científiques encara tenen poques dones. Perquè amb malèfica perfídia, les han silenciat de manera subliminar. Sense que es pugui notar gaire, però que faci el mal que ha de fer.

Els llibres de text d'ESO només contenen un 7,6% de referents femenins. I el percentatge de dones en carreres científiques es redueix a un 28,5%. A Espanya, l’any 2000 les dones eren el 60% de l'alumnat de matemàtiques però, el 2018, va baixar fins al 37%.

I és que la ciència no és una qüestió de gènere, sinó d’intel·ligència, treball i esforç. I moltíssimes dones, en aquestes tres qualitats, excel·leixen.

Adjectius negatius per a les dones

Ja hi tornem a ser! Les dones estem condemnades a rebre fins i tot en els adjectius que la literatura ens aplica. I amb la comparació, el menyspreu dels homes, encara fa més mal. Fins i tot el llenguatge ha d’estar en contra nostra. Per què tant de mal? D’on surt tanta ràbia? Qui me’n pot donar raó? Les dones valem tant o més que els homes. Ningú no pot negar-ho. Doncs, per què?

Les Universitats de Londres, Baltimore, Cambridge i Copenhaguen van elaborar un estudi sobre el llenguatge a la literatura per Microsoft Research a Nova York.

La conclusió més general: als llibres, les dones son boniques i sexis, mentre que els homes són justos i valents. Malícia infinita.

Mitjançant uns algoritmes, varen analitzar tres milions i mig de llibres de ficció i no-ficció literària publicats en anglès entre el 1900 i el 2008. Volien quantificar fins a quin pot arribar a ser diferent el llenguatge que s’utilitza per descriure homes i dones.

I suposo que qui va tenir la pensada de l’estudi, ja pressuposava el catastròfic resultat.

A més a més d’evidenciar les diferències, també van voler valorar-ho qualitativament. És a dir, saber si era diferent en positiu o negatiu. Ja us podeu imaginar la desfeta.

S’hi poden detectar amb tota claredat, els estereotips i els prejudicis que la literatura (en paraules d’homes ―i algunes dones―, suposadament cultivats intel·lectualment), subministra a lectores i lectors susceptibles de ser mal manipulats. I cada adjectiu dolent, llegit com a genèric, és com una estalagmita que deposita fel als cervells, per la decantació d’una ràbia masclista que mai hauria hagut d’existir. Més trista que res perquè, ¿com és que els homes no hagin estat capaços de valorar les dones si, sense elles, no haurien ni nascut? ¿Per què, no sols no se’ls ha reconegut la seva vàlua si no que han necessitat vilipendiar-les de manera tan agressiva? Maldat, molta maldat masculina.

Es veu que, entre línies, es parla el doble de vegades de l’aspecte físic de les dones que dels homes. En canvi, dels homes se’n destaca els seus comportaments i les seves qualitats personals. Em menjaria l’ordinador per empassar-me l’article que m’ha informat. Les dones estan ben curulles, de qualitats. Tantes, que fins i tot en vessen.

De les dones també se’n destaquen les emocions. Però, en negatiu! Les dones s’emporten cinc vegades més verbs relacionats amb el cos i l’aparença que els homes. Els adjectius referents a la fertilitat, com fèrtil o estèril, s’apliquen sobretot a les dones ―estèril com a aspecte negatiu, per si en teníeu dubtes.

L’adjectiu unmarried n’és un altre de negatiu per a les dones. Els homes s’emporten més verbs relacionats amb la violència. I el pitjor: entre els adjectius negatius femenins, hi destaca maltractada. Amb naturalitat, com si fos un tret inherent al gènere.

I és que ni els adjectius ens poden tractar bé! Però com demanar dignitat als adjectius si els homes, ens l’han presa tant com han volgut?

Aldonça de Bellera

Si ser dona encara és dificilíssim, no vull ni imaginar com deuria ser per a Aldonça de Bellera, quan el 1412 va quedar-se vídua. El seu marit era Arnau Guillem de Bellera ―governador de Lleida en temps del rei Martí l’Humà―, que morí a la batalla de Morvedre, lluitant amb el comte Jaume II d’Urgell, contra els partidaris de Ferran d’Antequera. Res estrany perquè Arnau Guillem decidí enfrontar-s’hi amb la host de la ciutat de València composta principalment per menestrals i gent de poble. Ingenu.

En canvi, Aldonça tenia un caràcter enèrgic i decidit. Amb unes idees molt avançades per la seva època.

El 1430, després de divuit anys de governar amb justícia ―així li reconeix la història―, la seva vila i les valls de la seva baronia al Pallars Jussà, va ser atacada pel comte Arnau Roger IV de Pallars.

Era un home impulsiu i violent que solia enfrontar-se a les dones amb les que s’atorgava poders que no tenia. Després del conflicte amb Aldonça, va voler usurpar les rendes de la seva pròpia àvia, Blanca de Foix-Castellbò. I per aconseguir-les va ser capaç d’iniciar un llarg enfrontament amb la seva reina Maria de Castella.

Amb Aldonça, però, no se’n va sortir perquè ella tenia la seva auctoritas. Aconseguida amb tants anys de bona governança.

Una matinada de febrer de 1430, Arnau Roger va presentar-se al castell d’Aldonça amb una cinquantena d’homes armats amb ballestes i va exigir-li que sortís de la seva cambra per parlar-hi. Ella va sortir amablement i amb gran serenor el saludà: «Déu vos do bon jorn. Com sou tan matiner?» El comte va dir-li que tenia un assumpte amb el seu fill. I ella li respongué amb aplom que «encara que son fill agués mort tota Catalunya, ni ella ni sos homens, no y mereixien mal» El comte va dir-li que es donés per presa. Però ella no li va reconèixer l’auctoritas i va tancar-se a la seva cambra.

El castell va quedar en mans del comte i les seves hosts depredaren el poble i les valls.

Aldonça començà a escriure cartes amb ordres de pau als seus camperols. Perquè no resistissin amb violència, perquè es rendissin i juressin fidelitat al comte; però que alhora s’organitzessin i denunciessin els fets a la reina, com ella mateixa estava fent. Una fillastra seva, repartia les cartes.

A finals de març, Arnau Roger de Pallars va ser obligat per la reina a alliberar Aldonça i a abandonar el seu castell. També va haver de tornar-li les terres. Però Aldonça no va acceptar-ho d’ell. Volia que les hi retornés la seva reina. I va seguir tancada a la seva cambra fins que el governador de Catalunya, en nom de la reina, va alliberar-la. Era el 30 de març de 1430. El comte va haver d’indemnitzar-la a ella i als seus camperols.

I és que Aldonça, al segle XV, sense ajuda de cap home ―però molt probablement sent una dona culta―, va saber utilitzar la resistència passiva però alhora sense acceptar la injustícia. Han passat uns quants segles i Catalunya també em ve al cap parlant de resistència passiva i d’injustícia.

Adriana Ugarte i Melania Trump

Segur que no han coincidit ni en cap lavabo de senyores, en cap esdeveniment feminista. Però poden compartir article reivindicatiu per com la premsa les ha tractades a ambdues, per ser dones. Lamentable!

Chance és un portal de crònica social ―que traduït vol dir de xafarderies de famosos que, molts d’ells, poc o res tenen al cap―, de l’Agència Europa Press. Fa pocs dies publicava la següent notícia: «Adriana Ugarte cumple 36 años triunfando como actriz, pero sola en el amor» Ja hi som! Comencem per la puntuació: pobrica, en néixer ja va començar a triomfar al cinema! O volia dir que en tenir 36 anys, segueix triomfant com actriu? O s’hi ha de posar alguna coma que hi falta o s’ha de reestructurar l’oració. El seu primer premi és de l’any 2001, en tenia 16.

Però, i el contingut? Què em pot importar a mi si té parella o no en té? Jo sí sé que veient El tiempo entre costuras ―on era la protagonista―, m’ho vaig passar molt bé. La recreació de l’ambient de Tànger és espectacular i la idea dels patrons dels vestits que cus com a eina d’espionatge, també està molt bé. Ella, tot i que el seu rostre no sap expressar gaires sentiments diferents té una actuació prou digna.

El problema greu d’aquest titular és suggerir ―sense explicitar―, per minvar-li l’èxit (allò de l’enveja...) que ha triomfat professionalment però que a nivell personal és una fracassada perquè no té parella. Les dones sempre tenen peròs! Recordeu algun titular: aquest actor té més amants que premis a la seva trajectòria? I mira que hi deu haver casos... ¿A ningú no li passa pel cap que Adriana Ugarte vulgui viure el seu èxit professional sense cap relació personal? Que no estigui disposada a les renúncies d’una relació sentimental? Hi ho expressa com si fos dolent el que per a ella és el millor.

Si passem a l’article de Melania Trump, les coses empitjoren moltíssim. Algunes barbaritats, per fer-se’n a la idea: «Melania la de pómulos navajeros y mirada de gorgona que, en vez de cinturón de serpientes, llevara un cinturón de falos. (Les Gorgones no portaven cap cinturó de serps, els seus cabells eren serps). Melania desnuda debe de ser como una visita privada y nocturna al Partenón y el firmamento goteando estrellas de semen... y unos tacones y unas piernas que despiertan el ansia alpinista del más ecuánime mortal, y mi primer cerebro y hasta el segundo! Entraba en franca combustión... (i veient-la tenia al·lucinacions olfactives) todo empezava a olerme a entrepierna sudada y a labio fundamental» Escrivint tals fàstics mentals, potser a nivell físic va aconseguir allò que es proposava?

Juan Abreu, l’autor, és un escriptor (quina llàstima) i pintor (segona llàstima), cubà i molt masclista, establert a Barcelona. Qui li publica aquesta llastimosa descripció és El Mundo machista.

I és que, llastimosament, encara abunden llastimosos medis de comunicació capaços de publicar titulars i articles que no sols fan llàstima. També engendren ràbia feminista.