Quan Florentino Pérez diu «nena»

 

Florentino Pérez és un home que s’ha fet a si mateix. Nascut en el si d’una família de classe mitjana, ha acumulat un patrimoni estimat en uns tres mil milions d’euros. Com s’aconsegueix arribar tan amunt? Només treballant, no.

La seva empresa, la constructora ACS, ha crescut gràcies a grans contractes públics adjudicats en espais on poder econòmic i polític s’entrecreuen. El cas Castor és un dels més vergonyosos. L’empresa, després del fracàs, va rebre una indemnització de més de mil milions d’euros. Qui l’avala per aconseguir aquests enormes favors?

El Real Madrid de l’època de Franco representava la nació espanyola i, fos com fos, havia de guanyar. Ningú no es podia queixar, era una dictadura.

Però ara, quan Espanya vol semblar una democràcia, quan encara continua sent centralista i és incapaç de treure’s el llast franquista, el Real Madrid vol seguir guanyant com en la seva època daurada. Ara, els aficionats rivals poden queixar-se però, oh cinisme, el resultat és el mateix: el Madrid continua amb favoritismes que li regalen partits.

És fàcil guanyar títols si quan juga el Madrid, els àrbitres xiulen a favor d’ell de manera vergonyosa. És fàcil guanyar milions si es rep un suport institucional incondicional.

El sistema segueix perpetuant les mateixes tècniques d’amiguisme tant en futbol com en concessions empresarials. I un espai ideal és la llotja del Real Madrid.

Dins d’aquest context, Florentino no ha donat el mateix corrupte suport a l’equip femení. No perquè no estigui avesat a les irregularitats i manipulacions sinó perquè és profundament masclista.

És producte de la seva època i de la voluntat de perseverar en ser misògin. El seu cervell ni dissimula la seva aversió a les dones.

La setmana passada, en roda de premsa, es va referir a una periodista, com «aquella nena». Per què necessita infantilitzar-la?

També es va referir a una altra periodista dient que era «una dona que no sé si sap res de futbol». Una desqualificació que implica molts prejudicis de gènere. A més, el to general que va usar amb les periodistes va ser molt despectiu.

A Florentino se l’acusa d’una molt tardana incorporació de l’equip femení al club. No va ser fins el 2020, i aprofitant un altre club ja existent. Va ser dels últims clubs europeus a tenir secció femenina. Ell gairebé no va mai a veure jugar l’equip femení i li dona poca visibilitat mediàtica. Com ho fan els altres equips, però ell molt menys.

I és que els “florentinos” masclistes i clientelars no són anomalies, sinó productes d’un sistema de poder que els legitima, els protegeix i els fa possibles amb impunitat.

Escriptors que roben obres a escriptores

L’any 1974, a punt de morir el dictador, vaig llegir dues obres cabdals de Camilo J. Cela: La família de Pascual Duarte i La colmena. Grans obres de la literatura de postguerra pel seu realisme cru i provocador a l’hora de retratar la misèria humana.

Cela és considerat un personatge molt controvertit per la seva vida personal. Amb voluntat pròpia va ser protagonista de molts escàndols.  El 1994 li van atorgar el Premi Planeta per La cruz de San Andrés. Una obra pràcticament infumable per la qual van pagar-li cinquanta milions de pessetes.

L’escriptora Carmen Formoso, que també s’havia presentat al premi, va voler llegir l’obra del guanyador. Va quedar horroritzada en adonar-se que Cela havia plagiat descaradament fragments de la seva obra. Va interposar una demanda per plagi però no se li va reconèixer jurídicament. Anys més tard, Cela sí que ho va reconèixer però no va fer cap reparació efectiva.

Cela era un individu de caràcter difícil, maleducat, provocador, antipàtic... però també un virtuós ―encara que no sempre―, del llenguatge.

Ara corren per les xarxes algunes frases molt masclistes i misògines que se li atribueixen. Algunes podrien pertànyer perfectament a dones que ell retrata com a reflex de la societat franquista que descriu, marcada per la misèria i la incultura. En aquest context, la dona sovint apareix en posició de subordinació dins d’un sistema profundament desigual. 

Algunes de les frases masclistes que se li atribueixen són: «Las mujeres están bien diseñadas pero están llenas de baches, falla el acabado». «Prefiero a una mujer callada que a una inteligente».

D’altres provenen d’entrevistes: ―Quins són els seus animals preferits? ―El perro, la mujer y el caballo. Ho deia expressament per provocar, per fer-se notar... Són frases masclistes i del tot condemnables. Com ho és el fet de robar ―o plagiar― l’obra d’altres autors.

Tanmateix, no és un fet aïllat: es creu que Sartre va plagiar idees de Simone de Beauvoir. Que Scott Fitzgerald va plagiar la seva esposa Zelda. Que James Joyce va reutilitzar fragments de cartes de dones del seu cercle... Per no parlar de robatoris descarats com el de Henry Gauthier-Villars a la seva esposa Colette.

Són molts els casos de dones plagiades i silenciades. Per citar-ne algun de més proper, l’escriptor i editor mallorquí Pere Pons i Clar va publicar la novel·la L’única cara del món, apropiant-se d’un manuscrit que l’escriptora M. Carme Roca li havia enviat. Tanmateix, ella li ha passat la mà per la cara.

I és que el plagi no és només un delicte literari: és també una forma de silenciar sistemàticament les veus de les dones.