La cacera de bruixes, un feminicidi

És clar que també es van torturar i penjar homes, però les principals víctimes van ser dones. Perquè els fanàtics perseguidors eren homes. En tenim alguns noms i cognoms, d’aquests malvats caçadors que s’enriquien enviant dones a la forca. A Catalunya, Joan Malet, un de tants, anava de poble en poble escollint les seves víctimes entre les dones velles i les que vivien soles. Aquelles que eren més fàcils d’acusar perquè no tenien ningú que les defensés. Feia un simulacre d’examen i les feia torturar. Elles acabaven confessant allò que se’ls exigia: que eren bruixes i... fins i tot que volaven. Llavors les penjaven a la forca i els confiscaven els béns.

A finals de l’Edat Mitjana havia aparegut el crim de bruixeria. Però la jurisprudència del moment no veia prou clara la seva existència. Arreu d’Europa, on no hi havia un poder central prou fort, les elits locals es prenien la justícia per la seva mà. I com que durant els tres segles que va durar la cacera van haver-hi importants crisis econòmiques i socials ( a part d’una gran gelada), es va trobar la solució amb el feminicidi: acusant les dones dels mals que patia la societat. I se les feia responsables de totes les desgràcies. El feminicidi és una de les formes més greus de violència masclista. I de Joans Malet n’hi va haver moltíssims.

La perversitat era extrema. Es podia necessitar una llevadora per assistir un part i, si la criatura moria, se l’acusava de bruixa. No es valorava el seu saber ni el seu esforç, se l’enviava a la forca.

Contràriament al que sovint hem cregut, la Inquisició pràcticament no hi va participar en la cacera de bruixes. Per això, les dones no podien ser cremades. La foguera era exclusiva de la Inquisició.

I jo que tinc en molta estima el meu petit país, lamento amb tristesa que a les valls d’Àneu es redactés la primera Llei contra la bruixeria de què es té constància a Europa. La desesperació davant l’adversitat ―barrejada de fonamentalisme religiós amb una desbordada intransigència social i un desfermat patriarcat―, sempre busca un boc expiatori. I les dones van ser la diana perfecta. En van morir milers i milers. No sols s’acusava les llevadores d’assassines d’infants, a les vídues o a les desemparades. Qualsevol dona podia ser culpable de fer ploure i malmetre els conreus, d’haver mort el bestiar si hi havia una pesta, de provocar les malalties dels veïns o simplement pel fet de ser estrangeres. La sentència la tenien escrita abans d’arribar al tribunal.

Les tortures més habituals eren el banc i la corriola. Els lligaven les mans a l’esquena i el botxí les hi torçava. Si no confessaven, se les penjava pels braços lligats al darrera i se’ls penjava als peus pesos de vint o quaranta quilos. El toment necessari perquè s’inculpessin.

I és que a les dones, que han regalat i seguiran regalant la vida amb el seu esforç i sofriment, se les ha castigat i se les segueix castigant amb morts premeditades i perverses.