Dismòrfia corporal i pretty privilege

 En una societat malalta per falta de valors sòlids i una jerarquia moral sovint desordenada, homes i dones es veuen exposats a viure, entre altres incongruències, sota la forta pressió del privilegi per l’atractiu físic. És a dir, vivim en una societat que regala avantatges socials, com tenir més oportunitats laborals o més èxit, a les persones considerades atractives. I el pitjor: sense tenir en compte la seva vàlua.

Per tant, és una societat que té la bellesa física com a un dels principals valors a assolir. Aquesta prevalença errònia pot afectar tant a millennials com a boomers. Els primers, potser, haurien d’estar preocupats per ser més resilients, empàtics, responsables... i els segons haurien d’haver assolit acceptació, integritat, generositat...

Una societat perversa que posa la bellesa com a valor preeminent i prioritari, és excloent, frívola, superficial i narcisista (un defecte moral ―no una qualitat―, que està relacionat amb la vanitat i l’egoisme). Ens agrada que la nostra societat sigui vanitosa i egoista per damunt de tot?

D’aquesta malaltia moral, n’arrenca una altra cada cop més estesa: la dismòrfia corporal. Afecta homes i dones. No presenta un biaix de gènere clar, en essència, però es manifesta amb intensitats diferents.

Quants homes coneixeu que s’hagin operat el nas? I quants que hagin patit que, sense fer-ho, tindrien menys oportunitats? I quants que s’hagin operat pits, llavis, posat ungles de gel, fet permanent de pestanyes...?

La pressió masculina es concentra sobretot en la força i la musculatura. La resta rarament els penalitza socialment tant com els passa a les dones.

Malauradament, moltes d’elles viuen en un procés constant de reconstrucció del cos.

Amb aquesta obsessió, els uns i les altres acaben percebent els seus cossos com formes distorsionades molt allunyades d’uns estàndards que els bombardegen amb models irreals. I acaben malvivint per intentar aconseguir-los.

Tot plegat ens fa adonar que les víctimes, homes i dones, són individus molt vulnerables. El sistema els manipula fent-los veure distorsionats per, després, extorquir-los tot venent-los solucions per no veure’s mal cosificats i, alhora, perpetuant el problema.

Llavors, aquestes inseguretats vitals, aquest patir constant per no acabar d’arribar, acaben provocant ansietat, després depressió i, finalment, aïllament social. Tres malalties que cap societat digna es pot permetre.

I és que si convertim la bellesa en poder, la dignitat personal i social queden en segon terme i l’autoestima cotitza més baix que qualsevol filtre d’Instagram.

Lteratura.o.barbarie

 És una plataforma cultural dedicada a la literatura que recomana llibres i reflexiona sobre cultura i societat. El títol està inspirat en una idea clàssica que va popularitzar la pensadora marxista Rosa Luxemburg: «socialisme o barbàrie». Adaptada al món cultural, l’expressió transmet la idea que sense literatura, com a símbol de cultura, el món s’esfondrarà per la ignorància que el conduirà a la decadència.

A més, té un alt contingut feminista que la fa molt interessant.

Fa pocs posts, va penjar un breu article sobre com la literatura ha construït dones dolentes. Oi que estaríem d’acord que, al llarg de la història, hi ha hagut més homes dolents que dones dolentes? Si els homes haguessin permès escriure a les dones, la seva mirada literària no hauria estat tan acusadora.

La narrativa escrita per homes ha fixat arquetips negatius femenins. Ells s’inventen Pandora i Eva. Segons el llibre del Gènesi, atribuït a Moisès, Eva no és només la primera dona a cometre el pecat original sinó que també tempta Adam i esdevé la culpable de l’expulsió del Jardí de l’Edèn.

Per a la mitologia grega, Pandora en obrir la caixa, escampa mals més terribles i les malalties més cruels per la terra. El personatge, que ja existia en la tradició oral va ser escrit per Hesíode i fixat en la tradició escrita: els déus van crear Pandora per castigar la humanitat després que Prometeu robés el foc. Era ell qui calia sancionar però se la va culpabilitzar a ella.

La primera dona escriptora reconeguda en la literatura occidental, és Safo (VII–VI aC) i Enheduanna de Mesopotàmia, (cap al XXIII aC) van ser veus femenines empoderades que van donar protagonisme i autoritat a les experiències de dones. Però no van construir relats per culpabilitzar els homes de la maldat humana.

El darrer llibre que he llegit El meu refugi, la meva tempesta, d’Arundhati Roy és un magnífic exemple d’una mare que s’allunya dels estereotips de bondat o maldat absolutes. Ella és el producte de les tensions socials, les frustracions i les limitacions imposades a les dones de l’Índia. L’autora ens mostra com la literatura pot servir per comprendre, no només per jutjar i culpabilitzar.

I és que per sortir de la barbàrie cal deixar de banda patrons culturals en què les dones són presentades com les causants absolutes de tots els mals. Les protagonistes femenines literàries encara no ens fan entendre que les dones haurien creat un món molt millor. Ens calen moltes més escriptores reconegudes, especialment als premis literaris, i molts més personatges femenins protagonistes, siguin de bondat o maldat.

Saris rosa per protestar

 El color rosa no és només el color de les Barbies. A l’Índia, a la ciutat de Badausa, a la regió d’Uttar Pradesh, malauradament coneguda pels casos de violència sexual contra les dones, hi ha la seu de la «Pink Sari Gang», un moviment de dones feministes índies que van començar a actuar cap a 2006.

Tot va començar un dia en què Sampat Pal Devi, una dona d’aquesta localitat va veure com un home pegava brutalment la seva dona. Va demanar-li que parés però no va fer-li cap cas i va insultar-la. L’endemà, Sampat i cinc dones més es van encarar a l’home i, juntes, el van pegar. El fet va córrer com la pólvora i, ràpidament, moltes dones més es van afegir al grup.

Segons les estadístiques, el districte de Badausa és un dels llocs més perillosos per a les dones. Té uns 3000 casos de violació per any. I uns 16000 segrestos femenins denunciats per any.

Tot plegat en un espai on l’alfabetització femenina no arriba ni al 50%. I on el matrimoni infantil i la violència domèstica són el pa de cada dia.

Amb poc temps, el grup de la Sampat era tan nombrós que van haver d’organitzar-se. Van acceptar dones d’entre divuit i seixanta anys i van formalitzar el sari rosa com a símbol de la seva lluita. També porten bastons que ajuden a reforçar aquesta idea. Algunes els porten pintats de rosa.

Actualment, són entre 300.000/400.000 dones escampades per diferents districtes on, en cada un d’ells hi ha una líder local.

Han defensat casos que estat molt famosos. El 2007, un home d’una casta superior va violar una dona pobra. La «Pink Sari Gang» van utilitzar la força física contra el policia que ajudava el violador.

I quan aquesta no és suficient també recorren a la humiliació pública, a les protestes i a les assentades. També van poder ajudar a la noia de disset anys, la Shilu Nishad, que va ser violada en grup. Només van detenir-la a ella i la «Pink Sari Gang» va organitzar grans manifestacions davant la casa d’un dels violadors que era membre de la legislatura. Van aconseguir fer justícia a la noia.

Respondre a la violència amb més violència no és legal però, en determinats contextos, pot ser percebut com a moralment comprensible.

Estaria la «Pink Sari Gang» actuant si les dones fossin tractades com éssers humans i respectades igual que els homes? Estaria la «Pink Sari Gang» actuant si la justícia institucional defensés les víctimes i no els agressors?

La «Pink Sari Gang» respon amb violència perquè no els queda cap altra opció.

I és que quan la violència neix de la desesperació davant de la injustícia, no és sinó una justificada reacció humana sorgida de la impotència.