Alice Guy, pionera silenciada

Així que va passant el temps i vaig explicant terribles injustícies contra les dones, tinc més clar que les crítiques, m’exigeixen més articles i més reivindicació. I ser més incisiva. Mai s’esgota la llista de dones menystingudes, silenciades, vilipendiades... per culpa del patriarcat. Aquest concepte antropològic que ens explica l’organització social basada en el domini dels homes, no ha anat gens bé. No li posaria ni un tres! I el de les dones, que acabarem veient-lo, estic segura que el doblarà, si no més, en nota. Llavors, per què hem hagut d’aguantar tantes perversitats? Cal lluitar i defensar per obligació, per deure, per necessitat, per justícia.

Per què no sabem quasi res D’Alice Guy i ho sabem tot dels germans Lumière? Per absoluta malignitat ella va acabar només com a secretària o amant (que no l’era) del director de l’empresa, Léon Gaumont . Quan ella va voler recuperar la seva autoria, després que el seu home l’abandonés, la història del cinema va seguir esborrant la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit ―director de cinema―, o a persones anònimes.

No eren dolents els homes que treballaven amb ella i no van ser capaços de suportar la seva vàlua i reconèixer-la-hi? Cada dia que passa, m’hi empipo molt més.

Sí que els germans Lumière van projectar la que seria la primera pel·lícula de la història: Els treballadors sortint de la fàbrica Lumière. Una escena quotidiana totalment objectiva.

Però va ser Alice Guy qui va portar al cinema la ficció dramàtica. Com que tenia contactes, va demanar-li a Gaumont que li deixés fer una pel·lícula dramàtica, amb ficció. L’home va posar-li una condició, com sempre abusiva: havia de seguir fent de secretària. En canvi, els homes, si dedicaven a jornada complerta. Més endavant, fins i tot embarassada, va seguir realitzant tres rodatges per setmana.

Un any després dels Lumière, el 1896, ella va estrenar la seva pel·lícula: La fada de les cols. Superava en molt ―muntatge i trucs―, als germans Lumière. Durant la seva carrera va implementar el color i el so. Va gravar cantants interpretant les seves cançons en playback. Va contractar actors negres quan ningú no ho feia. La seva versió: El naixement, vida i mort de Crist, va arribar a durar trenta minuts (insòlit llavors), va tenir més de vint-i-cinc decorats i tres-cents extres.

Com a dona, també va fer reivindicació feminista, utilitzant l’humor i la ironia. Per deixar-ho dit, evitant ser prohibida. A Conseqüències del feminisme es planteja què passaria si les dones es comportessin com homes. A Fantasies de dones, una dona embarassada, intentant satisfer els seus desitjos, li pren una piruleta a un nen i marxa corrent.

Tot plegat perquè Alice va estar en actiu molts més anys que els seus contemporanis masculins.

I és que la misèria masculina d’anys i panys ―encara que no tots els homes―, ha deixat en misèria la brillant carrera professional de moltes dones.