Aldonça de Bellera

Si ser dona encara és dificilíssim, no vull ni imaginar com deuria ser per a Aldonça de Bellera, quan el 1412 va quedar-se vídua. El seu marit era Arnau Guillem de Bellera ―governador de Lleida en temps del rei Martí l’Humà―, que morí a la batalla de Morvedre, lluitant amb el comte Jaume II d’Urgell, contra els partidaris de Ferran d’Antequera. Res estrany perquè Arnau Guillem decidí enfrontar-s’hi amb la host de la ciutat de València composta principalment per menestrals i gent de poble. Ingenu.

En canvi, Aldonça tenia un caràcter enèrgic i decidit. Amb unes idees molt avançades per la seva època.

El 1430, després de divuit anys de governar amb justícia ―així li reconeix la història―, la seva vila i les valls de la seva baronia al Pallars Jussà, va ser atacada pel comte Arnau Roger IV de Pallars.

Era un home impulsiu i violent que solia enfrontar-se a les dones amb les que s’atorgava poders que no tenia. Després del conflicte amb Aldonça, va voler usurpar les rendes de la seva pròpia àvia, Blanca de Foix-Castellbò. I per aconseguir-les va ser capaç d’iniciar un llarg enfrontament amb la seva reina Maria de Castella.

Amb Aldonça, però, no se’n va sortir perquè ella tenia la seva auctoritas. Aconseguida amb tants anys de bona governança.

Una matinada de febrer de 1430, Arnau Roger va presentar-se al castell d’Aldonça amb una cinquantena d’homes armats amb ballestes i va exigir-li que sortís de la seva cambra per parlar-hi. Ella va sortir amablement i amb gran serenor el saludà: «Déu vos do bon jorn. Com sou tan matiner?» El comte va dir-li que tenia un assumpte amb el seu fill. I ella li respongué amb aplom que «encara que son fill agués mort tota Catalunya, ni ella ni sos homens, no y mereixien mal» El comte va dir-li que es donés per presa. Però ella no li va reconèixer l’auctoritas i va tancar-se a la seva cambra.

El castell va quedar en mans del comte i les seves hosts depredaren el poble i les valls.

Aldonça començà a escriure cartes amb ordres de pau als seus camperols. Perquè no resistissin amb violència, perquè es rendissin i juressin fidelitat al comte; però que alhora s’organitzessin i denunciessin els fets a la reina, com ella mateixa estava fent. Una fillastra seva, repartia les cartes.

A finals de març, Arnau Roger de Pallars va ser obligat per la reina a alliberar Aldonça i a abandonar el seu castell. També va haver de tornar-li les terres. Però Aldonça no va acceptar-ho d’ell. Volia que les hi retornés la seva reina. I va seguir tancada a la seva cambra fins que el governador de Catalunya, en nom de la reina, va alliberar-la. Era el 30 de març de 1430. El comte va haver d’indemnitzar-la a ella i als seus camperols.

I és que Aldonça, al segle XV, sense ajuda de cap home ―però molt probablement sent una dona culta―, va saber utilitzar la resistència passiva però alhora sense acceptar la injustícia. Han passat uns quants segles i Catalunya també em ve al cap parlant de resistència passiva i d’injustícia.