Segur que no han coincidit ni en cap lavabo de senyores, en cap esdeveniment feminista. Però poden compartir article reivindicatiu per com la premsa les ha tractades a ambdues, per ser dones. Lamentable!
Chance és un portal de crònica social ―que traduït vol dir de xafarderies de famosos que, molts d’ells, poc o res tenen al cap―, de l’Agència Europa Press. Fa pocs dies publicava la següent notícia: «Adriana Ugarte cumple 36 años triunfando como actriz, pero sola en el amor» Ja hi som! Comencem per la puntuació: pobrica, en néixer ja va començar a triomfar al cinema! O volia dir que en tenir 36 anys, segueix triomfant com actriu? O s’hi ha de posar alguna coma que hi falta o s’ha de reestructurar l’oració. El seu primer premi és de l’any 2001, en tenia 16.
Però, i el contingut? Què em pot importar a mi si té parella o no en té? Jo sí sé que veient El tiempo entre costuras ―on era la protagonista―, m’ho vaig passar molt bé. La recreació de l’ambient de Tànger és espectacular i la idea dels patrons dels vestits que cus com a eina d’espionatge, també està molt bé. Ella, tot i que el seu rostre no sap expressar gaires sentiments diferents té una actuació prou digna.
El problema greu d’aquest titular és suggerir ―sense explicitar―, per minvar-li l’èxit (allò de l’enveja...) que ha triomfat professionalment però que a nivell personal és una fracassada perquè no té parella. Les dones sempre tenen peròs! Recordeu algun titular: aquest actor té més amants que premis a la seva trajectòria? I mira que hi deu haver casos... ¿A ningú no li passa pel cap que Adriana Ugarte vulgui viure el seu èxit professional sense cap relació personal? Que no estigui disposada a les renúncies d’una relació sentimental? Hi ho expressa com si fos dolent el que per a ella és el millor.
Si passem a l’article de Melania Trump, les coses empitjoren moltíssim. Algunes barbaritats, per fer-se’n a la idea: «Melania la de pómulos navajeros y mirada de gorgona que, en vez de cinturón de serpientes, llevara un cinturón de falos. (Les Gorgones no portaven cap cinturó de serps, els seus cabells eren serps). Melania desnuda debe de ser como una visita privada y nocturna al Partenón y el firmamento goteando estrellas de semen... y unos tacones y unas piernas que despiertan el ansia alpinista del más ecuánime mortal, y mi primer cerebro y hasta el segundo! Entraba en franca combustión... (i veient-la tenia al·lucinacions olfactives) todo empezava a olerme a entrepierna sudada y a labio fundamental» Escrivint tals fàstics mentals, potser a nivell físic va aconseguir allò que es proposava?
Juan Abreu, l’autor, és un escriptor (quina llàstima) i pintor (segona llàstima), cubà i molt masclista, establert a Barcelona. Qui li publica aquesta llastimosa descripció és El Mundo machista.
I és que, llastimosament, encara abunden llastimosos medis de comunicació capaços de publicar titulars i articles que no sols fan llàstima. També engendren ràbia feminista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada