dissabte, 1 de maig de 2021

La síndrome de Lilly Reich


Una de les formes més comunes de discriminació laboral de les arquitectes, és la síndrome de Lilly Reich: fer que algunes dones arquitectes, tot i ser les millors de l’estudi, quedin en segon terme, desplaçades i soterrades per un home.

Només enveja? Perdoneu-me, però hi veig molta dolenteria. Molta prepotència. Molt mensplaining.

Parlant d’arquitectura, aquesta discriminació té nom. Però en moltes d’altres professions tot i no tenir nom, també passa.

Moltes arquitectes, per ser dones, han hagut de sofrir assetjaments sexuals i laborals més o menys explícits, imposicions per part d’homes a vegades menys qualificats que elles i, sobretot, falta de reconeixement. A part, de menors remuneracions.

Lilly Reich va tenir la sort o la desgràcia de ser parella de l’arquitecte Ludwigf Mies van der Rohe. Considerat com un dels millors arquitectes del segle XX i autor d’edificis i mobiliari molt emblemàtics com el Pavelló Alemany (també dit Barcelona perquè ell no va voler que el relacionessin amb els nazis), la mansió Tugendhat o la cadira van der Rohe. El seu estil va quedar resumit en el seu lema: Menys és més.

Però totes aquestes obres no eren exclusivament d’ell. Lilly també va participar-hi. Actualment, existeixen estudis sobre la seva obra que defensen, si més no, la coautoria d’ella en els projectes de més èxit d’ell. En especial, quant al mobiliari. Ell no va crear mai cap moble sense la col·laboració d’ella.

Però els historiadors van trobar gust a silenciar-la i presentar-la com una simple col·laboradora.

Se li ha retret sovint que no hagués acabat la carrera d’arquitecte. Cert, no l’havia acabada, però Ludwigf tampoc i a ell no se li retreia.

Una de les col·laboracions més estretes i més famoses és la del conegut Pavelló Alemany, dissenyat per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Un edifici de formes simples però elaborat amb materials luxosos, com el marbre travertí, que està considerat com l’inici de l’arquitectura moderna.

En la seva creació, van treballar-hi els dos colze a colze. Però el dia de la seva inauguració, Lilly no va ser-hi. Per què? es pregunta molta gent. Ella també era a Barcelona. Una notícia del dia informa que van estar treballant tota la nit per poder tenir l’obra acabada. A més, la cadira Mies van de Rohe que va presentar-se aquell dia dins de l’edifici, tot i que porti el nom d’ell es creu que l’autora va ser ella.

Els nazis van tancar l’escola Bauhaus, on ella donava classes perquè consideraven el seu estil «art degenerat, probablement influït pels jueus». Amb els nazis, ell va emigrar als Estats Units i va abandonar-la, però ella es va quedar i va aconseguir conservar tot el que hi havia al estudi. Havien mantingut tretze anys de relació sentimental i professional.

I és que, ¿és una simple coincidència que la implicació i l'èxit de Mies van de Rohe en el disseny d'exposicions s’iniciés al mateix temps que la seva relació personal amb Lilly? Òbviament, no.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada