dissabte, 21 de novembre del 2020
Francesca Vidal i Tous
diumenge, 15 de novembre del 2020
Joaquima de Vedruna
La famosa germana Santa Joaquima de Vedruna no fou solsonina, però vingué a la nostra ciutat a fundar i mantingué una bona relació epistolar amb dos bisbes de Solsona: Don Manuel Benito i Tabernero i Don Juan José de Tejada.
Ressenya biogràfica:
Nasqué el 16 d’abril de 1783 a Barcelona. Tant el seu pare (notari públic i real), com el seu germà gran (regidor perpetu) formaven part d’elit intel·lectual de la ciutat. Va ser educada a casa seva, juntament amb les seves germanes, per professores particulars. Però sota la direcció de la seva mare que posà especial èmfasi en la formació religiosa i moral. Va adquirir una cultura superior al nivell mitjà de la majoria de les dones de la seva època. De gran maduresa espiritual, als dotze anys va prendre la decisió d’ingressar al convent de les carmelites descalçades que hi havia a la cantonada del carrer de casa seva. Tot i la seva fermesa, abans de fer els vots, va ser demanada en matrimoni. I convençuda que Déu així ho volia per a ella, després de consultar el seu director espiritual, acceptà resignadament la decisió del seu pare.
El 24 de març de 1799, amb quinze anys, es casà amb Teodoro de Mas, de vint-i-quatre anys i col·laborador amb el seu pare en molts assumptes de caire jurídic. Teodoro, era el més gran d’una família de rics propietaris agrícoles de Vic amb el prestigi d’antics títols de cavallers. La seva vida matrimonial durà disset anys i nasqueren nou fills. Als 33 anys quedà vídua. Aquests anys no foren gens fàcils per a ella: el seu sogre mai l’acceptà i, a la mort del marit, les germanes lluitaren enèrgicament contra ella per arrabassar-li les herències que el seu marit deixava per als seus fills.
Uns anys més tard conegué el pare caputxí Esteban d’Olot, que li feu adonar-se de la seva vocació de fundadora. Així emprengué aquesta nova vocació fundant un institut religiós dedicat a l’ensenyança i beneficència. La revolució lliberal de 1820 posà fre durant tres anys a la seva tasca fundadora. Hagué d’emigrar a Prades amb els seus fills i tot el seu patrimoni li va ser embargat. A partir de llavors, els plets i les persecucions formaren part de la seva vida. Però els seus fills grans anaren independitzant-se i els petits quedaren a l’empara dels grans. La situació política es tranquil·litzà i Vic torna a tenir bisbe.
El 6 de febrer de 1826 el franciscà Don Pablo de Jesús Corcuera li prengué els vots i el 26 de febrer del mateix any, amb nou joves més fundà la primera comunitat al mas de l’Escorial (propietat de la família). El seu doble objectiu fou el de l’atenció a les malaltes i l’ensenyança de les nenes. Llavors, després d’haver escrit les regles de la seva comunitat, va ser sol·licitada en varies localitats catalanes: Tàrrega, Manresa, Barcelona, Solsona... Així començà la seva nova vida. Però el seu fill José Joaquín era carlista i la seva mare fou perseguida i empresonada l’any 1837. Hagué de fugir a França i no en tornà fins el 1843, quan de nou emprengué la seva tasca fundadora i treballà intensament en la que seria l’etapa més fructífera de la seva vocació. Sant Antoni M. Claret fou per a ella un guia i un col·laborador excepcional.
El 1848 tingué un atac d’apoplexia i el 1851 el seu estat físic es deteriorà notablement. Es retirà a Barcelona, malalta i impossibilitada. Quan el 1854 l’epidèmia colèrica es propagà per Barcelona, ella morí a les poques hores del contagi. Era el 28 d’agost de 1855. Tenia 72 anys. Deixava al seu darrera la fundació de 27 convents i ja eren més de 150 germanes. El 1909 s’inicià el seu procés de beatificació i el 12 d’abril de 1959, Joan XXIII la canonitzà.
Epistolari.-
Don Manuel Benito i Tabernero volgué renunciar al bisbat de Solsona però, el rei Ferran VII no li ho va admetre i prengué possessió de la mitra als 74 anys. Va ser l’introductor de les germanes carmelites a l’hospital de Solsona i amb els seus propis diners ajudà a pagar les obres. Fou un eficaç col·laborador i d’ell se’n conserven algunes cartes dirigides a la fundadora. Aquestes no sols parlen de qüestions relacionades amb l’administració i assumptes de la Companyia sinó també de la relació personal que ambdós mantingueren. Compartien un punt de contacte: tant el bisbe com la fundadora havien estat perseguits i emigrants durant el trienni constitucional.
El juny de 1828, Joaquima de Vedruna vingué a Solsona reclamada pels administradors de l’Hospital. Visità l’edifici, parlà amb el bisbe i projectà les obres que semblaven necessàries perquè la petita comunitat de tres germanes poguessin establir-se amb independència. El 1929 tornà a escriure al bisbe per manifestar-li el seu desig d’acabar el més promptament possible les obres de l’Hospital per poder anar-hi amb les seves germanes com més aviat, millor.
Don Juan José de Tejada va ser anomenat bisbe de Solsona el 10 de novembre de 1832. Antic general de mercedaris era home de gran experiència en la vida religiosa. Joaquima s’adreçà a ell per demanar-li consell i confessió. Ell acceptà.
Les tres germanes que llavors vivien a l’Hospital eren la Mare Maria Casanoves de San Miquel, la germana Rosa Huter de Sant Cayetano i la germana Teresa de Sant Lluís.
La Fundadora volia augmentar el nombre de germanes a Solsona i escrigué al bisbe demanant-li ajuda. Aquest li respongué que ho faria amb tot l’interès possible però, després de parlar amb l’administrador de la Catedral, Don Francisco Macià, no ho considerà ni just ni prudent.
El 12 de juliol de 1837 el bisbe respongué a una carta de la Fundadora, en la que sol·licitava dues germanes de Solsona per a l’hospital de Berga. El bisbe acceptà la seva disposició i, al mateix temps l’invità a Solsona (pagant ell les despeses) per entrevistar-se amb ella i per donar consol a les germanes. En aquells moments l’hospital era atès per cinc germanes. Dos passaren cap a Berga i després a Perpinyà. Quan tornaren de l’emigració tan sols restaven dues germanes.
Fins el 1835, Solsona havia viscut una aparent tranquil·litat. Però, al manifestar la seva adhesió activa al carlisme, començà el setge dels carlistes. La nit del 20 al 21 d’abril d’aquell any entraren clandestinament al Palau del bisbe i emprengueren la lluita contra els lliberals refugiats al Convent de l’Ensenyança. El 8 de maig de 1835, Solsona quedà convertida en capital del carlisme català (que després passà a Berga). Berga i Solsona foren els últims baluards del carlisme nacional.
Tot i no ser solsonina, Joaquima de Vedruna es mereix el reconeixement de l’esforç i tenacitat en la seva lluità per instaurar a Solsona una congregació de monges destinades a tenir cura dels malalts i més tard a l’ensenyament.
Informació extreta de documents de l’Arxiu Diocesà
dissabte, 14 de novembre del 2020
Masclisme infantil permès per adults
Jo sóc el masclisme ordinari és el títol d’un curt de Fabrice Roulliat que va guanyar el premi Dret de la Dona al Festival Internacional de Très Court el 2016.
La directora francesa interpel·la l’espectador perquè reflexioni sobre una evidència que poc o gens se sol posar de manifest: les agressions sexistes comencen molt més d’hora del que ens pensem.
Què passa a escena? Despatx de direcció d’una escola. Directora i tutor darrera una taula. Davant, una xiqueta ―posem uns tretze anys― amb cara trista i mirada baixa. Al seu costat, un xiquet acompanyat pels pares. Arriba l’altra mare i pregunta ―preocupada― a la filla què ha passat. S’aixeca l’altra mare ―molt enrabiada i cridant― i li ensenya l’ull morat del seu fill. La directora sentencia que a la seva escola no permetran violències d’aquella mena. Els pares amenacen de denunciar la nena.
Llavors la nena s’explica: el company no parava de tocar-li el genoll i cap amunt cap a la cuixa. Ella intentava apartar-se’n però quan va adonar-se que no havia de tolerar-ho, va demanar ajudar al tutor. Com que no va fer-li cap cas, en sentir-se desemparada, va saber que havia de defensar-se ella sola i va etzibar-li el cop que va deixar-li l’ull morat.
Després de l’explicació és la mare de la nena la que pregunta ―ben enfadada― per què l’escola ha permès que el xiquet la toqués?
Llavors salta el tutor i li ordena que no inverteixi els rols. Que la seva filla ha estat l’agressora.
La mare és contundent: No! Ella s’ha defensat de l’agressió del xiquet. I el tutor li respon: a aquesta edat tots els xiquets tenen la mà llarga i només és un joc més. La mare ―ja indignada― pregunta si és normal que en aquell centre els xiquets es magregin tot el dia i si la directiva té per costum, permetre-ho.
A la directora, la pregunta, li sembla una exageració. Però la mare torna a ser ràpida i contundent: Què faria vostè si el tutor comencés a tocar-li els pits cada dia mentre treballa?
La mare continua ja molt enrabiada: Per què encara no són adults, no ens ho hem de prendre seriosament? La meva filla ha estat l’agredida i vostè ―i ho remarco perquè és una dona― no l’ha pas defensada.
Després li dóna la mà a la seva filla com per anar a marxar però, abans de fer-ho, s’acota a l’alçada del xiquet assegut i li rebla que si torna a tocar-la, el denunciarà per assetjament sexual.
Tothom calla. Ningú no els dóna la raó. Ningú obliga el xiquet a demanar disculpes.
Elles surten del despatx i s’abracen.
¿De què serveixen les escoles que fan aprendre números i lletres per fer exàmens molt difícils, si no sabem ensenyar-los a ser persones, quan no hi arriben des de casa?
I és que tenir uns bons valors inculcats des de la infantesa i a casa és crucial. I els docents necessiten eines per ajudar-los quan les famílies no n’han sabut prou.
dilluns, 9 de novembre del 2020
Advocats de Crist o de l’infern?
Resulta que el bisbe d’Alcalà ―famós per les seves poc cristianes homilies i actuacions― va organitzar uns cursos terapèutics per curar l’homosexualitat. Sí, sí, ho heu llegit correctament.
¿Com no va haver-hi cap metge ni cap autoritat que intentés fer-li entendre que estava atemptant contra la llibertat humana? Ja no per ell, perquè ja no val la pena, sinó per tots els seus coreligionaris que són veritables homes de vàlua.
Si enlloc d’anar a netejar la casa del veí, s’hagués preocupat de la seva comunitat, potser li hauria sortit més a compte ―a ell i a la seva societat― organitzar cursets per erradicar la pederàstia endèmica d’alguns dels seus companys de professió. Que no, companys de caritat cristiana.
Llavors, potser, en lloc de tenir tants manifestants a la porta de la seva diòcesi, hi hauria tingut aplaudiments. L’homosexualitat és un dret; la pederàstia una mala malaltia. O potser vici o pecat mortal segons els seus propis paràmetres.
Els indignats manifestants varen entrar al temple on ell oficiava cridant: «Fuera de Alcalá», «es pal obispo pa que te viole» (que molt nivell cognitiu tampoc demostren), «Y vosotros fascistas sois los terroristas».
Tanmateix, la dolenteria dels mal anomenats Abogados Cristianos ―que no tenen res de cristians perquè jo associo aquest adjectiu amb substantius com caritat, benvolença, pietat... ― han denunciat aquests manifestants per un delicte contra la llibertat de consciència i contra els sentiments religiosos; a més, d’un delicte d’incitació a l’odi. Vinga! Som-hi! No ve d’un pam! Però voleu dir que poden ser homes de lleis? O han estudiat on el Casado? Perquè homes de religió, tot i l’adjectiu, queda ben palès que no ho són.
Fernando de la Fuente, portaveu de Jueces para la democracia, ha intentat explicar-los la diferència entre expressions ofensives i incitació a l’odi.
Però no va servir de res. Pocs dies després, la Conferència Episcopal no sols no va retirar del càrrec el bisbe sense qualitats cristianes sinó que va recolzar aquests cursos per revertir l’homosexualitat. I va mostrar el seu «afecte» pel bisbe que els ha donat més maldecaps que els manifestants indignats.
La Conferència Episcopal no hauria de ser irreprotxable? No hauria d’entendre a tothom per igual? No hauria de mostrar més nivell intel·lectual? Perquè de tenir-lo, el tenen. Però els falla la bona voluntat. Per sort, no pas a tots.
Resultat: set dels manifestants s’enfronten a quatre anys de presó i a multes de bastants milers d’euros. Com la caritat cristiana pot permetre tals barbaritats? És indigne de la seva condició religiosa.
Suposo que al bisbe d’Alcalà, com a penitència, ningú no li ha manat ni un dia de dejuni ni cap parenostre.
I és que si l’Església ―terriblement culpable de molta pederàstia― no s’avé a comprendre ni raons objectives sobre l’homosexualitat, en lloc d’avançar, se’n baixa cap als inferns.
diumenge, 1 de novembre del 2020
Pepeta Serra i Sambola
Josepa Serra i Sambola nasqué el dotze de juliol de 1.911 al carrer Castell de Solsona. Filla d’una família benestant, tant per part de pare (conegut comerciant de Solsona), com per part de mare (procedent de Verdú, on encara resta alçada la casa, tot i que, convertida en el Museu de Joguets i Autòmats).
El seu pare era el pubill de la família però decidí fer donació de la casa del carrer Castell al seu germà petit i ell es feu construir una magnífica residència d’estil modernista al carrer de Santa Llúcia, on el sol i la claror hi entraven pels quatre costats. Era l’any 1915. L’arquitecte fou Josep Puig Boada. La impressionant casa, tota de pedra —i amb una tribuna rodona, espectacular per l’època—, està envoltada de balcons amb baranes —també d’estil modernista—, de ferro forjat. També se’n pot destacar la fusteria: amb unes enormes portes molt treballades. Tot i que el pare fou l’encarregat de la construcció no fou fins anys més tard que la Josepa s’encarregà de decorar-la. I tingué l’encert de posar pedra a les tribunes que, en un principi foren de ciment.
La Josepa va ser la pubilla, la gran de tres germanes que s’anaren morint ja de ben petites.
A la Josepa ―que va costar-li una mica més del compte començar a caminar, quan era petita― el que li encantava ―ja de petita i sempre― era enraonar. Sempre tenia ganes de fer petar la xerrada!
De petita, també va tenir dificultats a la vista i a casa seva van portar-la, immediatament, quan se n’adonaren, al Dr. Barraquer de Barcelona. La seva mare —una senyora molt creient—, explicava una extraordinària anècdota que els succeí en sortir de la visita, força decebuts. El millor dels oculistes per l’època els havia donat poques esperances. En pujar al tramvia per tornar-se’n, un home vestit tot de blanc i amb una perilla blanca i bastó, se’ls apropà i els digué que ell els acompanyaria a un altre metge que de ben segur els podria curar la filla. Els pares, esperançats, van anar a la direcció que l’home els havia indicat i allí els atengué un metge que, en aquelles èpoques, ja deuria practicar la medicina homeopàtica. Els donà uns anissos i els indicà com havia de prendre-se’ls . En sortir, ja no veieren més l’home de blanc. I la seva mare explicava que per a ella havia estat com un àngel que li havia guarit la filla. Perquè la Josepa es curà.
Els seus pares es preocuparen de donar-li un bona formació. Estudià primer a les monges Carmelites (les de l’Hospital) i després, petita com era, l’enviaren al Col·legi Escorial de Vic. Quan marxava, s’hi havia de quedar els tres mesos que durava cada trimestre. El seu pare la baixava en cotxe fins a Manresa i allí havia d’agafar un autobús, tota sola, fins a Vic. A la tornada feien la mateixa combinació però, amb una excepció. Com que el seu pare era amic de l’amo dels Magatzems Jorba de Manresa la hi acompanyava perquè es comprés tot allò que li fes falta. Era una petita compensació per a un gran esforç!
Però la riquesa no ha estat mai sinònim de felicitat: als setze anys la Josepa —que ja havia enterrat les dues germanes més petites—, quedà òrfena de pare i mare.
Durant cinc anys seguits va portar dol.
I tot el patrimoni de la família, amb la seva corresponent responsabilitat, recaigué a les seves espatlles.
Llavors, per acabar de complicar-ho, alguns vilatans —sabent de la seva joventut i de la seva fortuna—, decidiren provar sort i anar a veure-la pretextant deures endarrerits dels seus pares. Va fer front a l’adversitat pagant a qui estava segura que se’ls devia però, sense deixar-se enganyar pels oportunistes.
Donades les circumstàncies es forjà en ella un caràcter decidit i enèrgic.
Als 21 anys, el 1932, es casà amb Aleix Vilalta, un xicot molt simpàtic que un dia li havia demanat per ballar sardanes.
Van tenir tres fills: El Josep Maria, la Immaculada i la Maria Claustre.
Tot i l’ajuda de minyones ella va saber estar al davant de tots, pujar la família i vetllar el patrimoni.
Quan l’any 1936 esclatà la guerra, els rojos els requisaren la casa, els prengueren el cotxe, la ràdio i tot el que havien de menester. Després, instal·laren el quarter a casa seva. A ella l’empresonaren a l’Ajuntament de Solsona (amb la Joaquima Jaumà, la iaia de cal Jaumet del Forn, i la Ramona de cal Manyà). Aquestes amigues es recorden que, tot i les preocupacions, era capaç de fer acudits. I com que era molt llaminera els deia que s’imaginava els barrots de la cel·la com si fossin braços de gitano. Però també era llesta! Un dia, poc després de ser empresonada, li van portar la nena perquè pogués veure-la i ella, que ja s’havia amagat les joies que portava quan l’havien detingut, les hi va posar a les calcetes perquè poguessin tornar cap a casa.
Després van traslladar-la a Barcelona (a una txeca del carrer Anglí), on també hagué de romandre un temps empresonada. Quan finalment van deixar-la sortir encara va ser valenta per anar-se’n cap a la Seu d’Urgell, on el seu home feia més temps que estava empresonat. I ho va aprofitar per portar-li menjar.
Acabada la guerra, i com agraïment, va pagar un Sagrat Cor per a la capella de la parròquia.
Ella era molt negociant: va mantenir l’herència, la va defensar i amb l’ajuda del seu marit va engrandir-la.
Era una senyora alegre i li agradava distreure’s. Va ser de les primeres dones de Solsona a anar al bar Pau, sola, a fer un cafè. Perquè abans, quan el seu marit encara era viu, havien començat a anar-hi tota una colla de matrimonis amics.
També era molt aficionada a fer col·leccions: estampes, monedes, rosaris, segells, programes de cinema i teatre... I tot ho tenia rigorosament classificat i organitzat. Era extremadament ordenada!
A la seva biblioteca personal mai hi havia un llibre fora de lloc. Li agradava molt de llegir i, poc a poc, va anar reunint una quantitat força important de llibres.
Com que era molt aficionada al teatre i al cinema, solia baixar un cop al mes a Barcelona a veure els espectacles de més èxit. Havia vist treballar els artistes més famosos de l’època.
Anys més tard, amb l’arribada del televisor, també s’hi afeccionà. I se’l comprà per poder veure amb tot detall (encara que l’any 1960 les imatges televisives no eren precisament de impecable qualitat) el casament de Fabiola Mora i d’Aragó (filla del quart marquès de la Casa Riera) amb el rei Balduí I de Bèlgica que la convertí en reina.
Com a ciutadana de Solsona cal remarcar el seu tarannà generós en cedir, juntament amb el seu marit, uns terrenys de la seva propietat per a la construcció d’un taller més gran per AMISOL.
A la Josepa també li agradava molt fer ganxet. Molta gent encara la recorda, a l’estiu, fent ganxet asseguda a la tribuna de casa seva. En sabia moltíssim i va ser pel ganxet que la filla va adonar-se que la seva mare es trobava malament. Quan va comptar que ja era el segon dia que no feia ganxet va pensar que havia de portar.la al metge corrent.
La Josepa, fins i tot en la manera d’enfrontar la mort, va posar de manifest, altra vegada, el seu caràcter fort i decidit. En baixar cap a Barcelona ja li va dir a la seva filla que, segons el que li volguessin fer que no la deixés allà. Deuria ser prou conscient del que li estava passant! El diagnòstic va ser càncer i com que el metge ja va veure que a aquella senyora no podria enganyar-la, va dir-li el diagnòstic a ella, abans que a cap familiar. La van operar d’urgències i en veure que el mal estava molt escampat, van tornar a cosir-la sense fer-li res. A ella, per no inquietar-la van dir-li que li havien tret unes pedres. Però, quan va arribar la seva filla li va dir clarament que l’havien enganyada perquè d’estar operada portaria el sèrum i la sonda. Va tardar molt poc a veure’s a les portes de la mort. Llavors, va dir-li a la filla que la portés cap a casa, perquè ella volia morir-se al seu llit. L’havien operat el divendres i el dilluns ja tornava cap a Solsona. També va saber interpretar el que aquell permís significava realment: li quedaven poques hores. I encara va voler aprofitar-les per fer quatre coses que li havien quedat pendents en marxar de casa.
Quan va arribar-hi, va fer cridar els muntadors perquè li arreglessin el cable del televisor; ella el volia amagat i el tenia a la vista. Com no haurien de molestar-li aquells sorolls de trepant i aquella gent feinejant amunt i avall?
Tampoc s’oblidà de la part espiritual: va dir-li a la filla que quan morís, per ser enterrada, volia portar uns escapularis ―als que tenia molta devoció― i uns rosaris de la Mare de Déu del Claustre. I va tenir el coratge de dir-li a la seva filla que s’ho deixés tot a punt perquè quan s’hagués d’encarregar del funeral i enterrament estaria molt atabalada i potser es descuidaria d’alguna cosa.
L’endemà, el vint-i-cinc de febrer ―el mateix dia en què havia nascut el seu marit― però de 1989 va morir. Ella era molt devota de la Mare de Déu del Claustre i la seva filla es recorda que va entrar en agonia a l’hora de la sabatina.
Informació cedida per M. Claustre Vilalta
dissabte, 31 d’octubre del 2020
Els mals homes
De dones i d’homes bons sempre n’hi ha hagut. De dolentes i dolents també. Però hi ha un perfil masculí, molt malparit, que sol repetir-se amb una freqüència inadequada i perversa.
A uns quants homes de la meva generació ―però això no exculpa els de les altres generacions que també cometen tal traïdoria― en ser diplomats en ineptitud total per saber com es planxa una camisa, com organitzar una nevera, com trobar la roba de la temporada anterior... i algunes menudeses més ―perquè a molts masclistes els sembla que aquestes activitats tan imprescindibles no tenen cap valor― es veuen impel·lits a la busca i captura d’una dona que pugui resoldre’ls-hi tots aquests entrebancs del seu quefer diari.
La majoria d’homes són capaços de capejar-ho amb dignitat i correspondre, afectuosament, a tals intercanvis. Aquesta era la generació de les padrines casades per conveniències de llindes de propietats. Però sense propietats, encara en queden d’aquests. N’hi ha uns quants més ―però que són menys― que fins i tot, saben emprendre l’aventura després d’enamorar-se i estimar per a la resta dels seus dies.
Però en pocs dies, m’han explicat dos casos d’homes malparits. Que estadísticament suposa un grup força nombrós.
Perquè totes les menudeses que fan difícil la vida quotidiana dels malparits, ineptes per als afers casolans, se’ls compliquen enormement si es posen malalts i no tenen una mare viva o una dona sol·lícita, en extrem, al costat.
De tan esporuguits com se senten, són capaços de fer veure a una bona dona ―disposada a la generositat i a l’abnegació quasi matrimonial perquè estimen incondicionalment al impresentable que encara no ho sembla― de permetre’ls creure que són correspostes amorosament. I fins i tot, mentre dura la malaltia, poden fer-los un raconet a casa seva per ensibornar-les conscientment a fi d’aconseguir una millor rendibilitat en atencions.
Alhora que ella planxa, endreça, compra medicines, les dispensa a les hores adequades fins i tot havent de llevar-se en hores inadequades i fa d’infermera a horari complert, ells les enganyen amb perversitat perquè ja saben què faran quan es trobin bé. I elles, creient-se estimades, no escatimen cap esforç.
I quan la malaltia es fa passat, amb la cruesa més dura, són capaços de despatxar-les de les seves vides com qui acomiada una infermera remunerada a preu d’or per prestacions molt menys dorades que les que ha regalat la dona enamorada.
Males ànimes! Ho han fet per diners? Tanmateix, enganyar sempre serà de dolents i estimar sempre serà de persona bona i generosa.
Segur que els homes bondadosos tenen vergonya de compartir el mateix substantiu amb aquests indecents.
I és que si la bondat és tan masculina com femenina, caldria que certa maldat masculina no s’encruelís amb les dones enamorades.
diumenge, 25 d’octubre del 2020
Teresa Rovira i Sanispleda
Teresa Rovira i Sanispleda era filla de Melcior de Rovira i de Reguer i de Maria Rovira de Sanispleda. Els seus avis paterns eren Joan Rovira i Boldo i Paula Rovira i Reguer, Senyors del Castell de Sant Climenç i de Miravé. Domiciliats a Solsona, el 18 d’abril de 1642 (on venen una vinya a la partida de Ribalta).
Balaguer ―lloc de naixement de Francesc de Portolà― i Lleida eren dues ciutats assetjades per les tropes de Felip V. Aquest rei havia delegat tot el seu poder en el famós Duc d’Orleans. L’horror de la guerra i la por a les represàlies personals obligà a la família Portolà a constants desplaçaments en busca de refugi. Així fou com Francesc de Portolà arribà al monestir de Sant Cugat del Vallès, lloc retirat i segur, allunyat de la guerra. Possiblement les mateixes causes portaren allà a Teresa Rovira (ja vídua del seu primer matrimoni a Solsona). Teresa era, a més a més, neboda del prior del monestir i germana del regidor de Barcelona, Domènec de Rovira i Sanispleda.
Teresa es casà —a les dependències del mateix monestir— en segones núpcies i per procura, amb Francesc de Portolà de Balaguer. Tingué vuit fills. El primer fill, Antoni, nasqué encara al monestir. La primera filla, batejada amb el nom de Francesca (després coneguda com a sor Rosa), nasqué a la seva casa de Solsona. El quart fill fou Gaspar de Portolà i de Rovira. Nasqué a Balaguer perquè les campanyes militars estaven totalment acabades, així com les depuracions i càstigs als perdedors de la guerra. La família, poc a poc, pogué anar recuperant el seu prestigi i el seu patrimoni. Que s’havia anat perdent degut a la desfeta material de les hisendes i a les multes que se’ls havien imposat.
Les malalties infantils d’aquells anys, i les grans infeccions endèmiques de les comarques catalanes, com la febre tifoide, la verola i el crup, van acarnissar-se amb la família Portolà que sofrí la pèrdua de tres fills i de la mare. En Gaspar va créixer amb l’ajut de tietes i cunyades. Més un eixam de dides, masoveres i tutors que, amb bona voluntat portaren endavant els fills, la casa i les finques.
Gaspar, com a cabaler, estava destinat a ocupar un segon lloc a la família. Vivint a la casa del pare, del germà o a allunyar-se’n per dedicar-se al servei del rei, al de l’Església o a la Universitat. Prompte va comprendre que el seu futur es lligaria a la milícia. Se sentia esperonat pel seu pare i per les relacions personals que la família mantenia a les tropes aquarterades a la ciutat. Quan l’edat l’hi va permetre, va allistar-se a l’Exèrcit i, en poques hores, formà part d’una unitat de cavalleria amb el nom de Regimiento de Villaviciosa.
Després d’una brillant carrera, Gaspar de Portolà esdevindrà el conqueridor de Califòrnia amb un exèrcit integrat per catalans. Més tard prengué possessió de Monterrey (1770) on governarà en nom del rei d’Espanya Carles III.
El 20 d’agost de 1785 tornà a Catalunya i aconseguí que se’l nomenés tinent de rei de la plaça i castells de Lleida i substitut del governador militar i polític, el mariscal Lluís de Blondel. La proximitat amb Balaguer, li permeté desplaçar-se al seu poble per visitar familiars i amics i ajudar-los econòmicament tot i que les relacions amb els hereus de la Casa Portolà no eren gaire afectuoses.
El dia 10 d’octubre l’Ajuntament comunicà al capità general de Catalunya la mort del tinent de rei, Gaspar de Portolà.
Deixà la seva fortuna per obres pies destinades a l’ajut i protecció del estaments més necessitats.
Com a conseqüència, es començà la construcció de la Casa d’Expòsits i Misericòrdia de Lleida, edifici que, molt modificat, és l’actual Diputació de Lleida.
Informació obtinguda en documents de l’Arxiu Diocesà.