diumenge, 1 de novembre de 2020

Pepeta Serra i Sambola




Josepa Serra i Sambola nasqué el dotze de juliol de 1.911 al carrer Castell de Solsona. Filla d’una família benestant, tant per part de pare (conegut comerciant de Solsona), com per part de mare (procedent de Verdú, on encara resta alçada la casa, tot i que, convertida en el Museu de Joguets i Autòmats).

El seu pare era el pubill de la família però decidí fer donació de la casa del carrer Castell al seu germà petit i ell es feu construir una magnífica residència d’estil modernista al carrer de Santa Llúcia, on el sol i la claror hi entraven pels quatre costats. Era l’any 1915. L’arquitecte fou Josep Puig Boada. La impressionant casa, tota de pedra —i amb una tribuna rodona, espectacular per l’època—, està envoltada de balcons amb baranes —també d’estil modernista—, de ferro forjat. També se’n pot destacar la fusteria: amb unes enormes portes molt treballades. Tot i que el pare fou l’encarregat de la construcció no fou fins anys més tard que la Josepa s’encarregà de decorar-la. I tingué l’encert de posar pedra a les tribunes que, en un principi foren de ciment.

La Josepa va ser la pubilla, la gran de tres germanes que s’anaren morint ja de ben petites.

A la Josepa que va costar-li una mica més del compte començar a caminar, quan era petita el que li encantava ja de petita i sempre era enraonar. Sempre tenia ganes de fer petar la xerrada!

De petita, també va tenir dificultats a la vista i a casa seva van portar-la, immediatament, quan se n’adonaren, al Dr. Barraquer de Barcelona. La seva mare —una senyora molt creient—, explicava una extraordinària anècdota que els succeí en sortir de la visita, força decebuts. El millor dels oculistes per l’època els havia donat poques esperances. En pujar al tramvia per tornar-se’n, un home vestit tot de blanc i amb una perilla blanca i bastó, se’ls apropà i els digué que ell els acompanyaria a un altre metge que de ben segur els podria curar la filla. Els pares, esperançats, van anar a la direcció que l’home els havia indicat i allí els atengué un metge que, en aquelles èpoques, ja deuria practicar la medicina homeopàtica. Els donà uns anissos i els indicà com havia de prendre-se’ls . En sortir, ja no veieren més l’home de blanc. I la seva mare explicava que per a ella havia estat com un àngel que li havia guarit la filla. Perquè la Josepa es curà.

Els seus pares es preocuparen de donar-li un bona formació. Estudià primer a les monges Carmelites (les de l’Hospital) i després, petita com era, l’enviaren al Col·legi Escorial de Vic. Quan marxava, s’hi havia de quedar els tres mesos que durava cada trimestre. El seu pare la baixava en cotxe fins a Manresa i allí havia d’agafar un autobús, tota sola, fins a Vic. A la tornada feien la mateixa combinació però, amb una excepció. Com que el seu pare era amic de l’amo dels Magatzems Jorba de Manresa la hi acompanyava perquè es comprés tot allò que li fes falta. Era una petita compensació per a un gran esforç!

Però la riquesa no ha estat mai sinònim de felicitat: als setze anys la Josepa —que ja havia enterrat les dues germanes més petites—, quedà òrfena de pare i mare.

Durant cinc anys seguits va portar dol.

I tot el patrimoni de la família, amb la seva corresponent responsabilitat, recaigué a les seves espatlles.

Llavors, per acabar de complicar-ho, alguns vilatans —sabent de la seva joventut i de la seva fortuna—, decidiren provar sort i anar a veure-la pretextant deures endarrerits dels seus pares. Va fer front a l’adversitat pagant a qui estava segura que se’ls devia però, sense deixar-se enganyar pels oportunistes.

Donades les circumstàncies es forjà en ella un caràcter decidit i enèrgic.

Als 21 anys, el 1932, es casà amb Aleix Vilalta, un xicot molt simpàtic que un dia li havia demanat per ballar sardanes.

Van tenir tres fills: El Josep Maria, la Immaculada i la Maria Claustre.

Tot i l’ajuda de minyones ella va saber estar al davant de tots, pujar la família i vetllar el patrimoni.

Quan l’any 1936 esclatà la guerra, els rojos els requisaren la casa, els prengueren el cotxe, la ràdio i tot el que havien de menester. Després, instal·laren el quarter a casa seva. A ella l’empresonaren a l’Ajuntament de Solsona (amb la Joaquima Jaumà, la iaia de cal Jaumet del Forn, i la Ramona de cal Manyà). Aquestes amigues es recorden que, tot i les preocupacions, era capaç de fer acudits. I com que era molt llaminera els deia que s’imaginava els barrots de la cel·la com si fossin braços de gitano. Però també era llesta! Un dia, poc després de ser empresonada, li van portar la nena perquè pogués veure-la i ella, que ja s’havia amagat les joies que portava quan l’havien detingut, les hi va posar a les calcetes perquè poguessin tornar cap a casa.

Després van traslladar-la a Barcelona (a una txeca del carrer Anglí), on també hagué de romandre un temps empresonada. Quan finalment van deixar-la sortir encara va ser valenta per anar-se’n cap a la Seu d’Urgell, on el seu home feia més temps que estava empresonat. I ho va aprofitar per portar-li menjar.

Acabada la guerra, i com agraïment, va pagar un Sagrat Cor per a la capella de la parròquia.

Ella era molt negociant: va mantenir l’herència, la va defensar i amb l’ajuda del seu marit va engrandir-la.

Era una senyora alegre i li agradava distreure’s. Va ser de les primeres dones de Solsona a anar al bar Pau, sola, a fer un cafè. Perquè abans, quan el seu marit encara era viu, havien començat a anar-hi tota una colla de matrimonis amics.

També era molt aficionada a fer col·leccions: estampes, monedes, rosaris, segells, programes de cinema i teatre... I tot ho tenia rigorosament classificat i organitzat. Era extremadament ordenada!

A la seva biblioteca personal mai hi havia un llibre fora de lloc. Li agradava molt de llegir i, poc a poc, va anar reunint una quantitat força important de llibres.

Com que era molt aficionada al teatre i al cinema, solia baixar un cop al mes a Barcelona a veure els espectacles de més èxit. Havia vist treballar els artistes més famosos de l’època.

Anys més tard, amb l’arribada del televisor, també s’hi afeccionà. I se’l comprà per poder veure amb tot detall (encara que l’any 1960 les imatges televisives no eren precisament de impecable qualitat) el casament de Fabiola Mora i d’Aragó (filla del quart marquès de la Casa Riera) amb el rei Balduí I de Bèlgica que la convertí en reina.

Com a ciutadana de Solsona cal remarcar el seu tarannà generós en cedir, juntament amb el seu marit, uns terrenys de la seva propietat per a la construcció d’un taller més gran per AMISOL.

A la Josepa també li agradava molt fer ganxet. Molta gent encara la recorda, a l’estiu, fent ganxet asseguda a la tribuna de casa seva. En sabia moltíssim i va ser pel ganxet que la filla va adonar-se que la seva mare es trobava malament. Quan va comptar que ja era el segon dia que no feia ganxet va pensar que havia de portar.la al metge corrent.

La Josepa, fins i tot en la manera d’enfrontar la mort, va posar de manifest, altra vegada, el seu caràcter fort i decidit. En baixar cap a Barcelona ja li va dir a la seva filla que, segons el que li volguessin fer que no la deixés allà. Deuria ser prou conscient del que li estava passant! El diagnòstic va ser càncer i com que el metge ja va veure que a aquella senyora no podria enganyar-la, va dir-li el diagnòstic a ella, abans que a cap familiar. La van operar d’urgències i en veure que el mal estava molt escampat, van tornar a cosir-la sense fer-li res. A ella, per no inquietar-la van dir-li que li havien tret unes pedres. Però, quan va arribar la seva filla li va dir clarament que l’havien enganyada perquè d’estar operada portaria el sèrum i la sonda. Va tardar molt poc a veure’s a les portes de la mort. Llavors, va dir-li a la filla que la portés cap a casa, perquè ella volia morir-se al seu llit. L’havien operat el divendres i el dilluns ja tornava cap a Solsona. També va saber interpretar el que aquell permís significava realment: li quedaven poques hores. I encara va voler aprofitar-les per fer quatre coses que li havien quedat pendents en marxar de casa.

Quan va arribar-hi, va fer cridar els muntadors perquè li arreglessin el cable del televisor; ella el volia amagat i el tenia a la vista. Com no haurien de molestar-li aquells sorolls de trepant i aquella gent feinejant amunt i avall?

Tampoc s’oblidà de la part espiritual: va dir-li a la filla que quan morís, per ser enterrada, volia portar uns escapularis als que tenia molta devoció i uns rosaris de la Mare de Déu del Claustre. I va tenir el coratge de dir-li a la seva filla que s’ho deixés tot a punt perquè quan s’hagués d’encarregar del funeral i enterrament estaria molt atabalada i potser es descuidaria d’alguna cosa.

L’endemà, el vint-i-cinc de febrer el mateix dia en què havia nascut el seu marit però de 1989 va morir. Ella era molt devota de la Mare de Déu del Claustre i la seva filla es recorda que va entrar en agonia a l’hora de la sabatina.


Informació cedida per M. Claustre Vilalta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada