diumenge, 15 de novembre de 2020

Joaquima de Vedruna



La famosa germana Santa Joaquima de Vedruna no fou solsonina, però vingué a la nostra ciutat a fundar i mantingué una bona relació epistolar amb dos bisbes de Solsona: Don Manuel Benito i Tabernero i Don Juan José de Tejada.


Ressenya biogràfica:

Nasqué el 16 d’abril de 1783 a Barcelona. Tant el seu pare (notari públic i real), com el seu germà gran (regidor perpetu) formaven part d’elit intel·lectual de la ciutat. Va ser educada a casa seva, juntament amb les seves germanes, per professores particulars. Però sota la direcció de la seva mare que posà especial èmfasi en la formació religiosa i moral. Va adquirir una cultura superior al nivell mitjà de la majoria de les dones de la seva època. De gran maduresa espiritual, als dotze anys va prendre la decisió d’ingressar al convent de les carmelites descalçades que hi havia a la cantonada del carrer de casa seva. Tot i la seva fermesa, abans de fer els vots, va ser demanada en matrimoni. I convençuda que Déu així ho volia per a ella, després de consultar el seu director espiritual, acceptà resignadament la decisió del seu pare.

El 24 de març de 1799, amb quinze anys, es casà amb Teodoro de Mas, de vint-i-quatre anys i col·laborador amb el seu pare en molts assumptes de caire jurídic. Teodoro, era el més gran d’una família de rics propietaris agrícoles de Vic amb el prestigi d’antics títols de cavallers. La seva vida matrimonial durà disset anys i nasqueren nou fills. Als 33 anys quedà vídua. Aquests anys no foren gens fàcils per a ella: el seu sogre mai l’acceptà i, a la mort del marit, les germanes lluitaren enèrgicament contra ella per arrabassar-li les herències que el seu marit deixava per als seus fills.

Uns anys més tard conegué el pare caputxí Esteban d’Olot, que li feu adonar-se de la seva vocació de fundadora. Així emprengué aquesta nova vocació fundant un institut religiós dedicat a l’ensenyança i beneficència. La revolució lliberal de 1820 posà fre durant tres anys a la seva tasca fundadora. Hagué d’emigrar a Prades amb els seus fills i tot el seu patrimoni li va ser embargat. A partir de llavors, els plets i les persecucions formaren part de la seva vida. Però els seus fills grans anaren independitzant-se i els petits quedaren a l’empara dels grans. La situació política es tranquil·litzà i Vic torna a tenir bisbe.

El 6 de febrer de 1826 el franciscà Don Pablo de Jesús Corcuera li prengué els vots i el 26 de febrer del mateix any, amb nou joves més fundà la primera comunitat al mas de l’Escorial (propietat de la família). El seu doble objectiu fou el de l’atenció a les malaltes i l’ensenyança de les nenes. Llavors, després d’haver escrit les regles de la seva comunitat, va ser sol·licitada en varies localitats catalanes: Tàrrega, Manresa, Barcelona, Solsona... Així començà la seva nova vida. Però el seu fill José Joaquín era carlista i la seva mare fou perseguida i empresonada l’any 1837. Hagué de fugir a França i no en tornà fins el 1843, quan de nou emprengué la seva tasca fundadora i treballà intensament en la que seria l’etapa més fructífera de la seva vocació. Sant Antoni M. Claret fou per a ella un guia i un col·laborador excepcional.

El 1848 tingué un atac d’apoplexia i el 1851 el seu estat físic es deteriorà notablement. Es retirà a Barcelona, malalta i impossibilitada. Quan el 1854 l’epidèmia colèrica es propagà per Barcelona, ella morí a les poques hores del contagi. Era el 28 d’agost de 1855. Tenia 72 anys. Deixava al seu darrera la fundació de 27 convents i ja eren més de 150 germanes. El 1909 s’inicià el seu procés de beatificació i el 12 d’abril de 1959, Joan XXIII la canonitzà.


Epistolari.-

Don Manuel Benito i Tabernero volgué renunciar al bisbat de Solsona però, el rei Ferran VII no li ho va admetre i prengué possessió de la mitra als 74 anys. Va ser l’introductor de les germanes carmelites a l’hospital de Solsona i amb els seus propis diners ajudà a pagar les obres. Fou un eficaç col·laborador i d’ell se’n conserven algunes cartes dirigides a la fundadora. Aquestes no sols parlen de qüestions relacionades amb l’administració i assumptes de la Companyia sinó també de la relació personal que ambdós mantingueren. Compartien un punt de contacte: tant el bisbe com la fundadora havien estat perseguits i emigrants durant el trienni constitucional.

El juny de 1828, Joaquima de Vedruna vingué a Solsona reclamada pels administradors de l’Hospital. Visità l’edifici, parlà amb el bisbe i projectà les obres que semblaven necessàries perquè la petita comunitat de tres germanes poguessin establir-se amb independència. El 1929 tornà a escriure al bisbe per manifestar-li el seu desig d’acabar el més promptament possible les obres de l’Hospital per poder anar-hi amb les seves germanes com més aviat, millor.


Don Juan José de Tejada va ser anomenat bisbe de Solsona el 10 de novembre de 1832. Antic general de mercedaris era home de gran experiència en la vida religiosa. Joaquima s’adreçà a ell per demanar-li consell i confessió. Ell acceptà.

Les tres germanes que llavors vivien a l’Hospital eren la Mare Maria Casanoves de San Miquel, la germana Rosa Huter de Sant Cayetano i la germana Teresa de Sant Lluís.

La Fundadora volia augmentar el nombre de germanes a Solsona i escrigué al bisbe demanant-li ajuda. Aquest li respongué que ho faria amb tot l’interès possible però, després de parlar amb l’administrador de la Catedral, Don Francisco Macià, no ho considerà ni just ni prudent.

El 12 de juliol de 1837 el bisbe respongué a una carta de la Fundadora, en la que sol·licitava dues germanes de Solsona per a l’hospital de Berga. El bisbe acceptà la seva disposició i, al mateix temps l’invità a Solsona (pagant ell les despeses) per entrevistar-se amb ella i per donar consol a les germanes. En aquells moments l’hospital era atès per cinc germanes. Dos passaren cap a Berga i després a Perpinyà. Quan tornaren de l’emigració tan sols restaven dues germanes.

Fins el 1835, Solsona havia viscut una aparent tranquil·litat. Però, al manifestar la seva adhesió activa al carlisme, començà el setge dels carlistes. La nit del 20 al 21 d’abril d’aquell any entraren clandestinament al Palau del bisbe i emprengueren la lluita contra els lliberals refugiats al Convent de l’Ensenyança. El 8 de maig de 1835, Solsona quedà convertida en capital del carlisme català (que després passà a Berga). Berga i Solsona foren els últims baluards del carlisme nacional.

Tot i no ser solsonina, Joaquima de Vedruna es mereix el reconeixement de l’esforç i tenacitat en la seva lluità per instaurar a Solsona una congregació de monges destinades a tenir cura dels malalts i més tard a l’ensenyament.


Informació extreta de documents de l’Arxiu Diocesà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada