Francesca Vidal i Tous

Va néixer a Palma, el 1851, en el si d’una família obrera. De la seva mare, aprengué l’ofici de modista.

Als dinou anys ja va ser vocal de l’Associació d’Obreres Mallorquines, adscrita a l’Associació Internacional del Treballador. El sector de les modistes, al que ella pertanyia, va aconseguir una taula reivindicativa formada exclusivament per dones. Reclamaven el dret al treball i un salari igual que el del seus companys homes.

A Espanya, aquesta reivindicació, fa tot just unes tres setmanes que ha estat aprovada al Congrés. Han hagut de passar cent cinquanta anys perquè els polítics espanyols fossin capaços d’entendre que homes i dones han de tenir els mateixos. Per què els costa tant? No deu ser pas falta d’intel·ligència...

Tanmateix, encara s’han quedat curts. Per la mateixa feina, una dona fa passar els infantaments i els alletaments que tant restringeixen les seves possibilitats professionals. Són molts mesos pendents d’una criatura. I si bé els donen dies de baixa remunerada, on són les nits al pit? Qui les remunera? Que els homes poden donar biberons? Sí, però no ho fan tots els pares ni ells ofereixen els seus mugrons. De quina igualtat parlen?

Les modistes com la Francesca també volien que els seus recursos econòmics fossin suficients com per poder independitzar-se i no haver de viure sempre subjugades als pares o marits.

Què hauria passat si els homes haguessin hagut de viure sota la fèrula de les dones? Ja es van preocupar de que això no passés. Per això van humiliar-les sense reconèixer-los el mateix mèrit per la mateixa feina. Tot i que hi hagut i hi ha homes que també han hagut de viure sota el mandat d’algunes dones. Però els pocs casos, no fan ni estadística.

Francesca va ser una autodidacta i als trenta anys es va dedicar a fer classes a nenes i dones obreres per intentar minvar l’analfabetisme. Juntament amb altres dones obreres havia fundat la Unió Obrera Balear. Totes elles eren molt feministes i reclamaven a l’Estat la creació d’escoles bressol i nocturnes.

El 1878 es casà amb Fèlix Mateu i Domeray, un dirigent Federal, intransigent i feminista. Tingueren dues filles que varen ser mestres i regentaren una escola moderna a Palma. Fins i tot publicaren poesies al periòdic republicà La Voz del Pueblo. El seu pare n’era el director.

El 1883, amb les filles encara petites, Francesca assolí la responsabilitat de la secretaria de l’Organització del Congrés Femení Nacional. S’havia de celebrar a Palma i hi havien de participar altres grups feministes tant espanyols com estrangers. Però les pressions de l’Església i el conservadorisme local aconseguiren suspendre’l.

Morí el 1939 havent passat les penúries de la guerra.

I és que els homes han estat tan injustos amb les dones que ni les lluites de dones com la Francesca van servir per a res. Quines trampes seguirà fent Espanya per pagar menys a les dones?