De dones i d’homes bons sempre n’hi ha hagut. De dolentes i dolents també. Però hi ha un perfil masculí, molt malparit, que sol repetir-se amb una freqüència inadequada i perversa.
A uns quants homes de la meva generació ―però això no exculpa els de les altres generacions que també cometen tal traïdoria― en ser diplomats en ineptitud total per saber com es planxa una camisa, com organitzar una nevera, com trobar la roba de la temporada anterior... i algunes menudeses més ―perquè a molts masclistes els sembla que aquestes activitats tan imprescindibles no tenen cap valor― es veuen impel·lits a la busca i captura d’una dona que pugui resoldre’ls-hi tots aquests entrebancs del seu quefer diari.
La majoria d’homes són capaços de capejar-ho amb dignitat i correspondre, afectuosament, a tals intercanvis. Aquesta era la generació de les padrines casades per conveniències de llindes de propietats. Però sense propietats, encara en queden d’aquests. N’hi ha uns quants més ―però que són menys― que fins i tot, saben emprendre l’aventura després d’enamorar-se i estimar per a la resta dels seus dies.
Però en pocs dies, m’han explicat dos casos d’homes malparits. Que estadísticament suposa un grup força nombrós.
Perquè totes les menudeses que fan difícil la vida quotidiana dels malparits, ineptes per als afers casolans, se’ls compliquen enormement si es posen malalts i no tenen una mare viva o una dona sol·lícita, en extrem, al costat.
De tan esporuguits com se senten, són capaços de fer veure a una bona dona ―disposada a la generositat i a l’abnegació quasi matrimonial perquè estimen incondicionalment al impresentable que encara no ho sembla― de permetre’ls creure que són correspostes amorosament. I fins i tot, mentre dura la malaltia, poden fer-los un raconet a casa seva per ensibornar-les conscientment a fi d’aconseguir una millor rendibilitat en atencions.
Alhora que ella planxa, endreça, compra medicines, les dispensa a les hores adequades fins i tot havent de llevar-se en hores inadequades i fa d’infermera a horari complert, ells les enganyen amb perversitat perquè ja saben què faran quan es trobin bé. I elles, creient-se estimades, no escatimen cap esforç.
I quan la malaltia es fa passat, amb la cruesa més dura, són capaços de despatxar-les de les seves vides com qui acomiada una infermera remunerada a preu d’or per prestacions molt menys dorades que les que ha regalat la dona enamorada.
Males ànimes! Ho han fet per diners? Tanmateix, enganyar sempre serà de dolents i estimar sempre serà de persona bona i generosa.
Segur que els homes bondadosos tenen vergonya de compartir el mateix substantiu amb aquests indecents.
I és que si la bondat és tan masculina com femenina, caldria que certa maldat masculina no s’encruelís amb les dones enamorades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada