Jo sóc el masclisme ordinari és el títol d’un curt de Fabrice Roulliat que va guanyar el premi Dret de la Dona al Festival Internacional de Très Court el 2016.
La directora francesa interpel·la l’espectador perquè reflexioni sobre una evidència que poc o gens se sol posar de manifest: les agressions sexistes comencen molt més d’hora del que ens pensem.
Què passa a escena? Despatx de direcció d’una escola. Directora i tutor darrera una taula. Davant, una xiqueta ―posem uns tretze anys― amb cara trista i mirada baixa. Al seu costat, un xiquet acompanyat pels pares. Arriba l’altra mare i pregunta ―preocupada― a la filla què ha passat. S’aixeca l’altra mare ―molt enrabiada i cridant― i li ensenya l’ull morat del seu fill. La directora sentencia que a la seva escola no permetran violències d’aquella mena. Els pares amenacen de denunciar la nena.
Llavors la nena s’explica: el company no parava de tocar-li el genoll i cap amunt cap a la cuixa. Ella intentava apartar-se’n però quan va adonar-se que no havia de tolerar-ho, va demanar ajudar al tutor. Com que no va fer-li cap cas, en sentir-se desemparada, va saber que havia de defensar-se ella sola i va etzibar-li el cop que va deixar-li l’ull morat.
Després de l’explicació és la mare de la nena la que pregunta ―ben enfadada― per què l’escola ha permès que el xiquet la toqués?
Llavors salta el tutor i li ordena que no inverteixi els rols. Que la seva filla ha estat l’agressora.
La mare és contundent: No! Ella s’ha defensat de l’agressió del xiquet. I el tutor li respon: a aquesta edat tots els xiquets tenen la mà llarga i només és un joc més. La mare ―ja indignada― pregunta si és normal que en aquell centre els xiquets es magregin tot el dia i si la directiva té per costum, permetre-ho.
A la directora, la pregunta, li sembla una exageració. Però la mare torna a ser ràpida i contundent: Què faria vostè si el tutor comencés a tocar-li els pits cada dia mentre treballa?
La mare continua ja molt enrabiada: Per què encara no són adults, no ens ho hem de prendre seriosament? La meva filla ha estat l’agredida i vostè ―i ho remarco perquè és una dona― no l’ha pas defensada.
Després li dóna la mà a la seva filla com per anar a marxar però, abans de fer-ho, s’acota a l’alçada del xiquet assegut i li rebla que si torna a tocar-la, el denunciarà per assetjament sexual.
Tothom calla. Ningú no els dóna la raó. Ningú obliga el xiquet a demanar disculpes.
Elles surten del despatx i s’abracen.
¿De què serveixen les escoles que fan aprendre números i lletres per fer exàmens molt difícils, si no sabem ensenyar-los a ser persones, quan no hi arriben des de casa?
I és que tenir uns bons valors inculcats des de la infantesa i a casa és crucial. I els docents necessiten eines per ajudar-los quan les famílies no n’han sabut prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada