dijous, 14 de juny de 2018

Records de mestres

Fa uns anys, ja una mica llunyans, la meva mala salut em va
deixar sense professió ni vocació: la docència. Tristíssim!
Però, un bon dia, el grup de mestres jubilats de Solsona em va
convidar a compartir el seu cafè setmanal. Quin regal em van
fer! Jo no em podia permetre cap cafè, perquè no en podia
prendre, però la seva companyia —quan ja portava moltes,
moltes hores sola a casa— vaig assaborir-la com si fos el nèctar
més exquisit. I encara me l’empasso glop a glop.
Aquelles tertúlies, en efecte, em nodrien de molts sabors, de
molts records, de moltes anècdotes que em van descobrir una
manera diferent de tirar endavant hores i hores de classe amb
unes criatures menudes.
I m’agradaven tant aquelles històries que, tot sovint, els proposava
de fer-ne un recull. Eren vivències d’esforç professional
i personal, de constància, de superació, de lluita… en un ensenyament
primari sempre sobreplè de mancances —especialment
en els inicis de l’escola franquista.
I va arribar un altre bon dia. Una editora va acceptar la meva
proposta per tirar endavant aquest projecte que tant m’engrescava:
aplegar els records dels meus mestres. Així, meus, perquè
me’ls estimo. I vaig començar, amb la seva col·laboració, a fer
una a una totes les entrevistes que ara podreu llegir. I els vaig
empipar, encara més, demanant-los fotos que donessin fe de
la seva vida professional. Que poc que s’han valorat aquests
mestres que han viscut la docència regalant-li fins i tot la seva
vida personal! Els anys cinquanta i seixanta ho necessitaven tot
i, sense aquests esforços —més enllà de l’exigència dels seus
contractes—, la formació de tants i tants alumnes que van
passar per les seves mans no hauria assolit l’excel·lència que en
tants casos ha reeixit. Se’ls deu tant, a aquests mestres! A ells i
a tants d’altres com ells.
Vaig aprendre molt sobre la vida i les persones escoltant
les seves històries. Vaig conèixer millor els meus companys de
vida compartida i vaig quedar admirada de les seves capacitats
per capejar una escola a la qual, als anys cinquanta i seixanta,
li faltava de tot.
Només vaig tenir un problema: fins on arribar? Jo hauria
volgut encabir en aquest llibre tots els mestres que conec, perquè
tots tenen el seu testimoni. Però no podia ser. Alguna circumstància
havia de tenir prou significat com per justificar un
acabament no desitjat. I, escoltant-los i rellegint-los, em vaig
adonar que la tenia al davant: hi havia una mestra que havia
fet l’accés a secundària i deixava la seva escola de tants i tants
anys. I aquest canvi em va semblar el tancament d’una època
d’escola primària que podia servir per cloure els Records de
mestres, que ara teniu a les mans. Amb tot, això no vol dir que
els que no hi han pogut cabre no tinguin els mateixos valors i
mèrits.
Acabada la feina, va ser un altre editor qui s’oferí a tirar endavant
el projecte, sense condicionants econòmics, i qui finalment
s’hi ha implicat de debò. Per això voldria agrair a l’amic
Jaume Huch que, una vegada més —perquè ja m’ha editat tres
obres anteriors—, s’hagi posat al meu costat i m’hagi ofert
la seva ajuda. És ell i no jo qui us regala el llibre, a vosaltres,
els protagonistes, i a la vostra ciutat. Sense ell no ho hauríem
aconseguit!
Però sense les vostres històries tampoc no hauríem pogut
confegir aquest llibre. I per tant, també, companys de vocació i
de professió, us dic: gràcies Maria Corominas, gràcies Antònia
Boronat, gràcies Maria Ramon, gràcies Mercè Augé, gràcies
Núria Casas, gràcies Valentina Corominas, gràcies Conxita
Montaner, gràcies Mercè Bonany, gràcies Claustre Bernadó,
gràcies Josep Baiget, gràcies Maria Rodríguez, gràcies Araceli
Pérez, gràcies Magda Miralles, gràcies Teresa Corominas,
gràcies Mei Vila, gràcies M. Àngels Pinyol, gràcies M. Antònia
Viladrich, gràcies Pere Jaray, gràcies Pilar Xixons i gràcies
Dolors Sellés.
M. Dolors Guàrdia i Rúbies
Solsona, octubre de 2016
Records_

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada