dijous, 28 de juny de 2018

Maria Ramon i Costa


La Maria va néixer a Ivars d’Urgell el gener de 1933. La seva
família per part de pare, que venia de moltes generacions
de fusters, tenia unes fortes inquietuds culturals. A l’avi, per
exemple, li agradava de llegir tan sovint com podia el diari
francès Le Monde. Les festes familiars, a casa dels avis, quan
ella era petita, acabaven amb llargues sobretaules molt agradables,
amenitzades per l’avi llegidor que els tocava la guitarra.
Al pare de la Maria, com que no era l’hereu, l’avi li va posar
una fusteria al poble del costat, a Castelló de Seana. Ella
era una nena malaltissa que tenia greus problemes als budells.
Va arribar a estar tan malalta que, quan el metge arribava al
poble, preguntava si ja s’havia mort la nena de cal Ramon.
Tots estaven espantats amb la seva malaltia i una cosina del
pare —que feia molta companyia a la desolada mare—, ja els
assegurava que si es moria la nena, no tornaria per casa perquè
no ho podria resistir. La Maria va tirar endavant i a casa
seva van haver d’ajudar-la a tornar a caminar. L’agafaven per
sota dels bracets i li posaven els peus a terra perquè tornés a
fer passes. I ho va aconseguir. A l’estiu, la família encara va
anar a Solsona, perquè la nena fes salut. Allò que se’n deia un
canvi d’aigües i cap a muntanya. La mare i els dos fills es van
instal·lar a la Fonda Vilanova i el pare hi pujava amb bicicleta
el cap de setmana.
Records_mestres.indd 37 18/11/16 14:25
38
La Maria va començar la seva escolarització al poble, a Castellnou
de Seana. La seva primera classe va ser una habitació
de la casa particular de la senyora Carme, que els ensenyava a
resar, les primeres lletres i alguna suma fàcil. A l’aula hi havia
un abecedari vell, amb les lletres molt grans, que servia per
preguntar-les i fer-les aprendre. Però la Maria sovint faltava a
classe perquè no estava bona.
I molt més que hi va faltar, perquè la guerra ho va estroncar
tot. Per acabar d’adobar-ho, li produïa un gran desassossec,
sempre que hi havia algun difunt familiar, veure com els parents
passaven davant de la caixa del mort, aixecant el puny
enlaire tot dient «salut».
Acabada la contesa, va tenir la mestra Teresina. En realitat
no era mestra, era la muller del mestre que havia mort i li
havien donat la plaça a ella; perquè era vídua i perquè pogués
mantenir la seva família. Aquesta mestra la consentia molt
a causa de la seva delicada salut. Amb tot, si hi havia càstig
general, la Maria també cobrava, però en menor mesura. La
mestra tenia uns bastons que solia portar-los-hi la nena més
trapella de la classe; a la Maria li estranyava que els hi regalés
perquè, més tard o més d’hora, sempre acabaven per picarla
a ella mateixa. I com que estaven molt ben polits, es veia
clarament que el pare havia ajudat en la fabricació d’aquells
estris per deixuplinar.
Amb la senyoreta Teresina només hi anaven les nenes i totes
les classes es feien en castellà. La Maria no hi va aprendre gran
cosa, amb ella, però quan va arribar la nova mestra, la Dolors
Alibés, les coses van canviar molt i va aprendre i progressar
ràpidament. Amb ella s’hi va estar fins als catorze anys i les
assignatures que més li agradaven eren les ciències naturals, la
geografia i les matemàtiques. El que no li agradava gens era
el paper tan rústic dels llibres que tenia: només de passar les
pàgines ja se li posava la pell de gallina. Per sort, la senyoreta
Dolors n’hi va deixar algun que ja no li feia tantes esgarrifances.
Abans de complir els catorze anys, la Maria ja estava preocupada
pel que faria quan se li acabessin les classes. La seva
mare li va solucionar ràpidament l’interrogant i la va enviar
a aprendre de cosir a cal sastre. No li va agradar cap modista
per a la seva filla perquè, als seus tallers, s’explicaven massa
xafarderies.
Quan el mestre Reinal se’n va assabentar —perquè s’havia
casat amb la senyoreta Alibés—, va anar a veure el pare de la
Maria i li va dir que l’havia de deixar estudiar perquè tenia
aptituds. El pare, abans de prendre cap decisió, ho va voler
consultar amb el capellà d’Ivars. També ho va explicar als seus
germans, als quals els va semblar una mala idea. Però com que
el rector li va dir que sí i, en aquells moments, els consells de
mossèn eren paraula de sant, la Maria va poder continuar els
seus estudis.
Com que ja era una mica gran per fer l’ingrés, el mestre Reinal
li va preparar un pla d’estudis força sever. I en un any i mig
va estudiar i aprovar la tenidoria de llibres, l’ingrés i el primer
curs de batxillerat. La tenidoria era la part de la comptabilitat
que consistia a recopilar, classificar i registrar en ordre cronològic
les operacions comercials que duia a terme una empresa,
tot emprant els llibres estipulats en la normativa vigent. Venia
a ser com el cicle formatiu d’administració que es pot fer ara.
A casa van estar molt contents del seu èxit. I el mestre Reinal
també, però només li va deixar una setmana de vacances
per poder fer, en un altre any, tot el 2n i 3r de batxillerat. La
Maria va estudiar molt. Les seves companyes de jocs anaven
a buscar-la i ella, amb alguna llàgrima als ulls que se li escapava,
els havia de dir que no perquè havia d’estudiar. Per les
festes majors dels pobles del voltant, ella tampoc no hi podia
anar perquè havia d’estudiar.
Sort en va tenir del seu pare, que sempre la recolzava i l’ajudava
quan ella es mig desanimava. Volia sobretot que els seus
pares se sentissin molt orgullosos d’ella; per res del món els
hauria volgut decebre.
Els oncles que no havien estat d’acord amb la idea de deixar-
la estudiar, li deien al seu pare que es deixés d’històries i
li busqués un bon partit per casar-se. El seu pare els deixava
dir i la Maria seguia estudiant. Per fer 4t de batxillerat la van
matricular a Mollerussa. Hi havia d’anar amb bicicleta; vuit
quilòmetres d’anada i vuit de tornada que resultaven força
durs amb el fred de l’hivern.
A Mollerussa mateix va fer els dos primers cursos de Magisteri,
però el tercer ja el va fer a Barcelona. Els seus pares
van fer aquest esforç econòmic perquè la Maria volia estudiar
i se’n sortia bé. Abans dels vint anys ja tenia la carrera de
Magisteri i les mateixes Monges on havia fet l’últim curs, les
Escolàpies de Sant Martí, se la van quedar per fer classes. Es
va instal·lar a la seva residència.
Com que la Maria encara no havia complert els vint-i-un
anys i era una dona, va necessitar una autorització, signada
pel seu pare, per poder treballar i viatjar sola. L’any 1952 la
llibertat femenina estava molt i molt restringida. Una dona
sortia de la tutela del pare per passar a la del seu marit. I sempre
necessitava permisos o bé de l’un o de l’altre. El jutge es va
estranyar que el pare li signés un document que li permetia fer
el que ella volgués. La Maria li va explicar que no calia que es
preocupés perquè ella mai no faria res que pogués disgustar
els seus pares.
El col·legi de les Escolàpies de Sant Martí seguia una pràctica
molt comuna a l’època: tenia dues portes, una per a les nenes
que podien pagar i l’altra per a les que no pagaven. Aquestes nenes
eren fàcilment diferenciades perquè les riques portaven una
bata negra, de roba bona, i les pobres n’havien de tenir prou
amb una de blanca d’escassa qualitat.
A més a més, a la classe de les nenes que no tenien diners, hi
assistien entre vuitanta i noranta alumnes i només tenien una
sola senyoreta per a totes les assignatures. Les seves despeses
corrien a compte del Col·legi.
Uns anys més tard, els pares també van anar a viure a Barcelona
i la Maria va tornar a la llar familiar. Al matí, treballava
en una altra escola, la Divina Pastora, i a la tarda a les
Escolàpies.
La Divina Pastora era una escola de l’eixample de Barcelona,
al carrer de Casp i, quant a la formació, era molt semblant
a les Escolàpies. Les bates, però, eren diferents: aquí totes les
nenes eren iguals —filles de pares amb professions liberals— i
portaven les mateixes bates blanques. La Divina Pastora tenia
el Col·legi per a nenes necessitades al barri de Sants. A la Divina
Pastora hi va treballar nou anys i a les Escolàpies, onze.
Totes les classes eren en castellà, i abans de començar es
resava i es cantava el Cara al Sol.
La Maria va conèixer el seu futur marit, en Juli Pallarès i
Moncunill de Solsona, al Bar Quimet d’Horta, a Barcelona.
La seva germana i el seu marit l’havien comprat per consell
d’uns amics del seu pare. Quan el Juli va anar a la capital a
perfeccionar el seu ofici de ganiveter, es va instal·lar a ca la
germana i, sempre que podia, els donava un cop de mà. El Juli
havia de portar el negoci familiar, inaugurat el 1917: Ganivets
Pallarès. El seu producte estrella era i segueix sent —ja que
ara està en mans de la tercera generació—, la coneguda arreu,
navalla pallaresa.
L’any 1962 la Maria es va acomiadar d’ambdues escoles, es
va casar i se’n va anar a viure a Solsona amb el seu marit.
El matrimoni va tenir quatre fills. Els tres primers, quasi en
tres anys: la Roser, nascuda el 1963; la M. Dolors, nascuda
el 1964 i el Lluís, nascut el 1966. Ells volien quatre fills —els
semblava que sent tres, si es barallaven, un sempre quedaria
sol—, i l’últim no arribava. Finalment, el 1973, set anys més
tard, va néixer la Tate, que porta el nom de la patrona de Solsona,
la Mare de Déu del Claustre.
Com que la Maria tenia la convicció que el primer era la
família, va estar set anys sense treballar professionalment i es
va dedicar als fills i al marit. Però ho enyorava molt. I va tenir
la sort que mossèn Ferran, el director de l’Escola Professional
de Solsona, la va anar a buscar per fer classes. Li va fer un bon
tracte perquè ella pogués acceptar i va començar fent només
dues hores als xicots de tretze i catorze anys. Els feia una mica
de tot, però principalment matemàtiques i ciències.
Durant aquest primer curs n’hi va passar una de molt pròpia
de l’època: com que a ella ningú no li havia dit res i sempre
havia treballat en castellà, va començar a fer les classes en
castellà. Quan mossèn Ferran se’n va assabentar, de seguida
la va fer avisar per parlar-hi. A ell, no li havia passat pel cap
que pogués fer les classes en castellà i per això no li n’havia
dit res. I la Maria va continuar les seves classes en català sense
cap complicació.
L’any següent li van donar un curs sencer i un horari a
temps complet. A les Escoles Professionals s’hi va estar fins
l’any 1973. Va tenir d’alumne Xavier Jounou —futur alcalde
de Solsona—, que havia sentit l’anècdota de les classes en
castellà i li va dir que no li hauria agradat gens d’haver d’escoltar-
la en castellà. Ella, sense dubtar, li va respondre que
si hagués viscut l’època de les classes en castellà, s’hi hauria
hagut d’adaptar com tothom.
Tot i que els xicots eren més grans, no va tenir cap problema
per controlar les classes. El seu principal objectiu era estimular-
los molt perquè tinguessin ganes d’estudiar. Ella recordava
quan li havien fet estudiar història dient-li només: «para
mañana, la lección siguiente». I com que ho havia trobat força
pesat, no volia que això passés als seus alumnes.
Alguns dels lemes educatius de la Maria són molt clarificadors
de la seva manera d’ensenyar: estimular-los amb la responsabilitat
del deure, que traduït al castellà, i tal com ella
ho explicava seria: «hacer lo que se debe y estar en lo que se
hace». Amb tot, també els deia que al pati havien de jugar amb
tota l’ànima.
L’any 1974 va passar a treballar a l’Escola del Sagrat Cor,
que era de la parròquia. Se’n deia el Seminari perquè estava
ubicada a l’edifici del Seminari de Solsona.
A l’Escola del Sagrat Cor hi havia tots els nens que no anaven
a les Escoles Nacionals. En aquella època, hi havia una
certa competitivitat entre ambdues escoles. Al Sagrat Cor,
però, tenien problemes força delicats: quan els va plegar el senyor
Padullés, que n’era el director, es va fer córrer que l’Escola
tancava i això no els va anar gens bé. S’havien quedat
una mica descol·locats perquè el senyor Padullés els liderava
prou bé. Amb tot, no es van desanimar i, tot i tenir una baixada
d’alumnat aquell any, es van anar recuperant i encara van
continuar deu anys més. Van saber fer un bon equip de treball
amb l’Associació de Pares i l’Escola va reeixir. No tenien diners
ni recursos. L’Escola era subvencionada i cobraven la sisena
hora. L’Associació de Pares ho administrava tot i, si calia,
hi afegia diners. Calia pagar la calefacció i la neteja.
Alguns mesos, ella i alguna altra mestra, com que el seu sou
era el segon de la família, si no arribaven els diners, donaven
preferència de cobrament als mestres que necessitaven aquells
diners com a primer sou. Al final, sempre cobrava. Aquest fet
és una clara mostra de l’avinença d’aquells mestres.
I també s’avenien amb els alumnes. Per estalviar, un any,
tots els mestres, amb els alumnes d’ajudants, van pintar les
aules. I ho van fer després d’acabar l’horari lectiu. L’inspector
se’n va assabentar i, en lloc d’assignar-los més diners, els va
posar d’exemple de bona feina.
L’any 1994 va tornar cap a l’Escola Arrels per fer la segona
etapa d’EGB. Ella feia les socials i, tot i que estava embarassada
i s’havia de prendre una pastilla per no perdre la seva filla
petita, cada dissabte anava a Lleida a fer cursets de reciclatge.
Alguns dies, preparant classes, se li havien fet les tres de la
matinada. I això que el seu marit l’ajudava buscant material
relacionat amb el tema que ella estava preparant.
Sempre va animar els seus alumnes a fer molts treballs. Es
va empescar la manera de fer-los-ho agradable relacionant la
història del llibre de text amb la història real que ells mateixos
estaven vivint. Sempre els feia buscar relacions entre les noticies
dels diaris i els aprenentatges que tocaven de lliçó.
Els alumnes li van fer treballs molt ben fets. Un alumne li’n
va fer un sobre la democràcia quan es va començar a viure
aquest moment històric. La Maria explicava als seus alumnes
que si només es miraven el llibre, no passaven d’estudiants, si
en consultaven un altre, ja començaven a ser bons estudiant, i,
si se’n miraven tres, ja podien considerar que començaven un
treball d’investigació.
Aquests treballs eren per a ella una gran satisfacció. I els
alumnes, segons deia el professor de l’Institut que després els tenia,
arribaven ben preparats. A ella, els seus alumnes li havien
donat moltes satisfaccions. I l’inspector també. Perquè va haver
de fer una programació i va utilitzar aquest mètode seu de
relacionar la lliçó amb l’actualitat. L’inspector la va felicitar i
se li va quedar. I ella es va quedar sense còpia perquè l’havia
feta a mà.
Aquestes satisfaccions, a part que li compensaven perquè li
agradava ensenyar, també es devien al fet que ella s’esforçava
tant com podia a fer-ho bé. Amb tot, era prou conscient que
no hi ha ningú que pugui ser de la devoció de tothom.
Mai no es va voler presentar a les oposicions perquè no
sabia conduir i, com que la família sempre era el primer, era
un fet que no se n’aniria a cap altre lloc per a prop que fos de
Solsona.
Quan va començar l’ESO no li va agradar la baixada de nivell
que va representar. Amb els anys passats a l’Ensenyament,
va trobar una gran diferència entre el començament, quan li
deien de vostè, i el final, quan només era una tu, Maria. Els
primers anys, ningú no s’asseia a classe que ella no ho hagués
fet i després feines hi havia a tenir-los quiets.
Un alumne, un dia, amb to amenaçador, li va dir que hi
aniria el seu pare i ja s’ho trobaria. Ella, sense dubtar, li va
preguntar si el seu pare era normal. El xiquet li va respondre
que sí i la seva resposta va ser que, si era cert, no tindrien cap
problema.
En va tenir un altre que es portava molt malament perquè
deia que era un dimoni —així s’ho devia haver sentit a dir.
Ella va dir-li que segurament era molt més bo del que es pensava;
llavors, el nen va voler quedar-se a l’hora del pati perquè
li tornés a repetir que podia ser bo. Lamentablement era un
nen que no rebia cap mena d’afecte i en necessitava igual que
els altres.
La Maria es va jubilar l’any 1998 per Nadal. No va acabar
el curs perquè es treballava per trimestres i no deixava cap
assignatura a mitges. Li van fer un comiat molt entranyable.
Els alumnes li van dedicar una cançó i li van signar una fotografia
que s’havien fet tots junts. Els professors també li van
fer un dinar de comiat. L’apa li va regalar una placa commemorativa
i uns gerros de vidre amb uns gravats de plata i una
dedicatòria. De tot plegat, va estar-ne molt contenta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada