dijous, 21 de juny de 2018

Antònia Boronat i Espasa


Va néixer a Juneda el 17 de gener de 1932. Era la gran de
quatre germans d’una família de pagès. Ella, de petita, ja
deia sempre que volia ser mestra i ja hi jugava amb les seves
germanes petites.
A Juneda, com en la majoria de pobles i ciutats, hi havia
monges que, de manera privada, es dedicaven a l’ensenyament;
però a l’Antònia, els seus pares, la van portar a l’Escola Nacional
de Juneda, que era pública. Hi va començar a anar als
sis anys. En acabar l’horari de classe quotidià, el mestre encara
feia repàs als nens que es volien quedar. I l’Antònia, com que
l’escola li agradava molt, ben aviat s’hi va apuntar.
Quan tenia vuit anys, el mestre, com que ja la veia preparada,
li va fer la prova d’ingrés per saber si podia anar a fer
l’examen amb els nens i nenes que havien complert els nou
anys —que era l’edat de fer la prova. Com que el va saber superar,
la va deixar anar a Tarragona, on s’havien d’examinar,
amb els seus companys. I va aprovar l’ingrés amb vuit anys.
Com que, a més a més, va treure bona nota, es va presentar
a un altre examen per veure si podia aconseguir una beca. I la
hi van concedir. I va mantenir aquella beca, amb molt bones
notes, fins que va acabar els estudis de Magisteri.
El batxillerat també el va estudiar a l’escola de Juneda amb
els quatre mestres que hi havia, per a les diferents especialitats.
Com a totes les escoles, també hi havia el típic professor rabiüt.
Tot i estar permès, però, mai no els va picar. Amb tot, als
vailets empipadors que li destorbaven les classes, els amenaçava
cridant-los que els penjaria d’un clau al sostre. A ella, mai
no van haver de dir-li res perquè sempre es portava bé.
Els exàmens de batxillerat s’havien de fer per lliure a Lleida.
Eren molt difícils i li feien una mica de por perquè era una nena
tímida. La situació també imposava molt: hi havia una tarima
amb una taula allargada i sis professors asseguts al darrere,
disposats a examinar. L’alumne havia de pujar a la tarima per
un escalonet de fusta. Els professors feien les preguntes de les
diferents matèries i s’havien de respondre al moment. Si no es
responien, passaven de seguida cap al professor següent i a la
pregunta següent. Aquesta rapidesa exigida en les respostes
la posava força nerviosa i s’havia de controlar per no fer-ho
malament. Sempre va respondre bé i va aprovar. Si no, hauria
perdut la beca que li calia per seguir estudiant.
A casa no li haurien pogut pagar els estudis de magisteri
que va cursar a les monges de Lestonnac, a Lleida. Amb els
diners que li donaven de la beca, en tenia prou per pagar-se la
residència.
A més dels estudis teòrics per poder exercir de mestra, a
l’Escola de Magisteri va haver d’examinar-se de gimnàstica
—amb els típics bombatxos sota de les faldilles—, i estudiar
Formación del Espíritu Nacional.
Per poder tenir el títol, a més a més, era requisit imprescindible
haver fet el curset del Servei Social de la Falange.
El Servei Social havia estat establert el 7 d’octubre de 1937
mitjançant un decret oficial que obligava les dones a la prestació
d’aquest servei. Era un deure per a totes les dones entre
disset i trenta-cinc anys que havia estat concebut com l’equivalent
del Servei Militar masculí.
Consistia en una sèrie d’activitats de caràcter adoctrinador,
amb lliçons sobre el nacionalsindicalisme, les estructures d’estat,
com ser una bona mestressa de casa i una bona mare. Es
feien fer tasques domèstiques i s’obligava a treballar en menjadors
infantils, tallers o hospitals. També eren obligatòries
activitats esportives, fonamentalment gimnàstica, ja que es
considerava que per ser bones mares i mestresses de casa, les
dones havien de tenir bona salut i estar en bona forma física.
La durada del curset era de sis mesos ininterromputs o bé
per fraccions de no menys d’un mes, per un període no superior
als tres anys.
A partir de la dècada dels anys quaranta, quan el Servei
Social ja només depenia de la «Sección Femenina de la FET i
de las JONS», es va afegir l’obligació de lliurar una canastreta
amb roba de nadó. I l’Antònia va fer una camisola amb mànigues
i una sense, un jersei i unes calces d’aquelles que en deien
triangle perquè justament eren un triangle de roba que, amb
una veta a cada extrem, es lligava per davant. A algunes noies,
aquesta canastreta els la feia una modista.
Quan va obtenir el títol, amb divuit anys, encara era massa
jove per poder treballar oficialment. Se n’havia de tenir dinou.
Llavors, els mestres de Juneda li van demanar que els ajudés a
l’escola pública. I ho va fer tot un curs sense cobrar res. Però
ella sempre va estar molt agraïda als seus mestres, tant que fins
i tot els va convidar al seu casament.
Amb l’edat requerida, va anar per demanar plaça i va buscar
una localitat que no fos massa gran. La va trobar a Lladurs
del Solsonès, que tenia uns cinc-cents habitants, i li va semblar
que, per començar, ja li esqueia. La plaça es podia sol·licitar
en funció de les notes que s’havien obtingut als exàmens. Com
que ella les tenia bones, la va aconseguir.
Abans d’acceptar la plaça, el que solien fer els mestres era
visitar la localitat. I l’Antònia, acompanyada per la seva tieta
modista, es va disposar a viatjar a Solsona per poder arribar
des d’allí fins a Lladurs. Van agafar el cotxe de línia i, ben
marejades, van baixar davant de l’Hotel Sant Roc, on es van
instal·lar. No van trobar cap cotxe per anar fins a Lladurs
i, al final, la família d’una amiga seva d’estudis a Lleida, la
Núria Rius, com que tenien una propietat en aquell terme, les
van pujar fins a cal Cinca. Ella es pensava que era un poble
de cinc-cents habitants, com havia llegit a la descripció de la
plaça, però va resultar que era una plaça rústica d’aquelles que
arreplegaven un munt de cases, de diferents municipis. A ella,
li tocaven tots els nens de Lladurs, Timoneda, Montpol i la
Llena.
A casa Cinca no la van voler a dispesa perquè l’any anterior
havien tingut una senyoreta madrilenya amb tan abusiva
exigència que els havia fet anar a tots de corcoll durant molts
mesos.
La tieta, en adonar-se d’aquella situació, es va posar mosca,
i veient que tot eren boscos —als quals elles no estaven acostumades
a Juneda—, va proposar a la neboda d’anar-se’n immediatament;
no fos que d’aquell munt d’arbres en sortís algun
tigre o lleó. Però l’Antònia li va explicar que s’havia de quedar
per força perquè, si no, perdria tots els drets.
Llavors se’n van anar cap a una altra casa, la família de la
qual tenia també un nen a l’escola —al Corral de Cinca— i allí
ja la van voler. S’hi va quedar cinc anys i hi va estar molt bé.
L’Antònia amb el primer grup d’alumnes, l’any 1952, a l’escola de Lladurs.
Aquell dia tres nens (els que porten guants) feien la Primera Comunió.
Hi va arribar el 27 de gener de 1952 quan tot just acabava de
complir els vint anys.
L’escola era nova, tenien estufa de llenya, pissarra, dos mapes
i un globus terraqüi, aigua, llum, vàter (que ja no era comuna)
i una mica de jardinet. Com que a Juneda tenien molta
fruita ella hi va portar un cirerer, que encara ara fa cireres.
Era una de les escoles més maques del moment.
A l’escola hi havia un total de dinou alumnes d’entre sis i
catorze anys. Al vespre l’Antònia es preparava les lliçons de
manera que les poguessin entendre dos cursos a la vegada:
primer i segon, tercer i quart, cinquè i sisè, i setè i vuitè. I feia
les assignatures per separat, d’una en una. Tots feien alhora
matemàtiques o llengua o ciències o el que toqués. I mentre
ella explicava per a dos cursos, la resta feia deures. Això tenia
un avantatge: els petits, com que ja ho havien sentit el curs
anterior, quan els tocava ja els sonava i ho comprenien amb
més facilitat.
Com que els diumenges no es feia res de divertit, l’Antònia
va proposar al rector d’organitzar alguna vetllada religiosa i
acabar-la amb una ballada de sardanes. Al rector, per començar,
li va fer mandra; però després, en veure que ella havia
trobat a les golfes de la casa un gramòfon abandonat i alguns
discs, s’hi va prestar i van engegar un rosari seguit d’un ball.
L’Antònia va ensenyar, als que no en sabien, a ballar i comptar
sardanes. Durant aquells balls va conèixer el seu futur marit,
Lluís Barbens i Babià, picador, que treballava al bosc tallant
pins per a l’empresa Alter de Manresa. Aquesta empresa
es dedicava a fer pals de telèfon i a untar-los amb creosota,
una substància química derivada de la destil·lació de quitrans
procedents de la combustió de carbons grassos com l’hulla.
Aquesta substància impedia que la fusta es corqués.
L’Antònia va tornar del viatge de noces —la passejada, que
es diu en aquesta zona de la Catalunya Central—, embarassada,
com era habitual en aquella època. I va témer que la criatura
li naixés abans d’hora perquè, si no li arribava als nou
mesos, l’haurien criticat molt. Quan li va néixer el Lluís, havien
passat nou mesos i quinze dies i es va quedar molt tranquil·la.
El segon, no va arribar fins passats nou anys. Li va posar Antònio.
Amb l’arribada del primer fill, l’Antònia va haver de renunciar
a la seva plaça i instal·lar-se a Solsona amb el seu marit i
la criatura. Llavors es va dedicar a portar els comptes de l’empresa
del marit. Però no estava contenta.
Es va comprar els llibres per preparar oposicions. Amb tot,
si s’hagués pogut quedar a Lladurs, no li haurien fet cap falta
perquè els cinc anys passats en una escola rústica li permetien
tenir aquella plaça sense passar oposicions. Va haver de renunciar
a aquella plaça i a tot el poble els va saber molt de greu.
Ella els estava molt agraïda perquè molts diumenges, quan encara
no estava casada, l’havien convidada a dinar a les seves
cases.
A Solsona, hi havia una mestra que tenia una escola de pàrvuls
als baixos de Cal Metge Cases, al Passeig; però volia marxar
a viure a Cardona i es va posar en contacte amb l’Antònia
per proposar-li que li comprés l’escola. A ella, li va semblar que
no ho havia de fer, però quan la mestra li va proposar al marit,
a aquest li va semblar una bona idea. I va ser així com l’Antònia
es va poder tornar a dedicar a la seva vocació i passió.
En aquella escola hi havia més de setanta alumnes. L’Antònia
va haver de treballar molt i cobrar poc. Els nens petits,
a ella, no li agradaven gaire perquè sempre tenia por que se li
fessin mal. Per aquest motiu, el curs següent, va donar d’alta
l’escola només per a nenes i a partir de sis anys. El seu horari
laboral era de nou a dotze del matí i de tres a cinc de la tarda.
Més tard, l’Antònia va començar a estudiar Secretariat per
poder ensenyar a les «seves nenes» a escriure a màquina, taquigrafia,
càlcul mercantil i comptabilitat. Li va semblar que
aquell títol també els podia ser molt útil. I al seu horari, hi
va haver d’afegir dues hores més: de cinc a set de la tarda per
impartir tot aquest munt d’assignatures a totes les noies que hi
van estar interessades.
Les nenes d’EGB les portava a examinar a l’Escola Nacional
de Solsona. Les de Secretariat, les presentava a l’Acadèmia
Cots de Barcelona perquè ella havia estudiat amb els lli-
bres d’aquesta acadèmia que, llavors, era la més important del
moment. Quan l’esmentada acadèmia va obrir una sucursal a
Manresa, el viatge ja se’ls va alleugerir molt i no va ser tan car.
Però ella s’assegurava que les noies no perdessin els diners: si
no sabien fer les tres-centes lletres per minut que exigien per
aprovar, no les deixava presentar.
Moltes de les seves alumnes van treballar, amb el temps, de
secretàries. I algunes de les que tenia per fer l’EGB, com que
veien en l’Antònia aquella passió, també van fer Magisteri.
Quan ella va obrir la seva escola, no estava mal vist, i es
considerava permès, pegar els alumnes; però no ho va fer mai.
Les castigava fent deures i ella s’havia de quedar a ajudar-les.
Una altra de les seves habilitats va ser fer labors. Va ensenyar
a moltes nenes a fer-se l’aixovar: vànoves de ganxet,
tapets, guants de malla o el que els agradava.
L’Antònia es va estar als baixos de Cal Cases durant quaranta
anys, fins que va fer els seixanta-cinc. Llavors, com que
tenia alguna noia que encara no havia completat el títol de
secretariat, va obrir una classe, a nom del seu fill, als baixos
L’any 1969, l’Antònia tenia tots aquests nens i nenes junts a classe.
de casa seva. A casa encara hi va treballar uns cinc anys més.
Aquesta última etapa com a ensenyant, més aviat li va resultar
ruïnosa perquè, amb el que pagaven les noies, a vegades,
no en tenia prou ni per pagar la matrícula de l’Acadèmia
Cots.
A casa seva, a aprendre mecanografia també hi va acceptar
nois. Un dia, dos de molt trapelles, li van arribar tard. Quan
els va preguntar per aquell endarreriment li van explicar que
no havien pogut arribar abans perquè a l’escola els havien lligat
a la cadira per veure si aconseguien estar-se quiets una
estona. Es va fer un tip de riure i aquell dia, a ella, també se li
van portar bé.
Les alumnes de la senyoreta Barbens —com li diuen elles—,
encara ara li estan agraïdes i li fan cada any el «Sopar d’exalumnes
de la senyoreta Barbens» que, puntualment, anuncien
a la revista local perquè tothom que ho vulgui, hi pugui anar.
Fa uns vint anys que el celebren. L’Antònia té molts àlbums
A l’escola de mecanografia i secretariat que ella va muntar a casa seva, quan es va
jubilar, perquè alguns alumnes poguessin acabar la seva titulació.
plens de fotos de sopars amb les seves nenes i algun xicot; ara
ja són senyores i senyors casats i amb fills.
Per a aquests sopars, l’Antònia encara compra caramels per
a totes en recordança dels esmorzars, sense classe, que els feia
pel dia del seu sant i del seu aniversari. A casa preparava xocolata
desfeta, afegint-hi un pot de llet condensada perquè la
trobessin ben dolça i els comprava coca de pa i d’ou. Per veure
hi havia fanta i coca-cola. A més, els regalava cinc caramels a
cadascuna. Durant els sopars que fan cada any, elles sempre li
recorden amb agraïment, aquests esmorzars sense classe.
Algunes d’aquestes exalumnes li estan més que agraïdes
perquè no els cobrava les classes quan sabia que anaven malament
de diners. I si la situació no millorava, també els regalava
el títol.
La senyoreta Barbens va ser tota una institució a Solsona i
va ajudar moltes noies tant en el terreny personal com en l’àmbit
professional. Els bons records de la seva vida professional
encara ara li fan moltíssima il·lusió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada