divendres, 15 de juny de 2018

Maria Corominas i Balletbó

Maria Corominas i Balletbó
La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el
si d’una família benestant. El seu pare era el director, a
Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona,
creada el 1926. Aquesta entitat, amb la República, passà a ser
la Caixa de la Generalitat de Catalunya i fou presidida per
Francesc Macià. Després, amb Franco, tornà a ser de la Diputació
Provincial.
La seva mare era mestressa de casa, una senyora d’aquelles
que sempre eren al peu del canó per ajudar tothom; no sols la
família, sinó també els veïns i qui calgués. El matrimoni va
tenir quatre fills: la Maria, el Joan, el Marcel i la Valentina. El
Joan no va voler estudiar i el seu pare el va posar a treballar
a la Caixa —fent encàrrecs— amb tan sols nou anys; posteriorment,
quan el seu pare es va jubilar, va arribar a director de
la Caixa de Solsona. El Marcel va estudiar als Germans de la
Doctrina Cristiana de Barcelona; després va fer la carrera de
Medicina i finalment va treballar com a cardiòleg a la Clínica
Sant Jordi de Barcelona. La Valentina, com la Maria, es va
dedicar també al magisteri i n’exposarem la biografia en un
capítol posterior.
El pare dels nens Corominas tenia caràcter i de ben petit ja
en va donar mostres. Quan va marxar a estudiar als Mercedaris
de Lleida, li va tocar de professor un mercedari aragonès.
Un dia, el xicot Corominas va dir que el valencià era català i
el mercedari aragonès se li va empipar molt. L’alumne anava
dient que sí i el professor que no; i ell que sí. Fins que el professor
aragonès li va clavar un mastegot, el va expulsar de classe
i el va castigar.
El senyor Corominas era un home cultivat que va saber inculcar
als seus fills el desig d’aprendre i el plaer per la lectura.
A més, com a professional va ajudar moltíssima gent de la
seva comarca a gestionar de la millor manera possible els seus
recursos econòmics.
L’any 1936, després d’esclatar la guerra, la Maria va ser escolaritzada
als Caputxins de Solsona, a l’edifici que actualment
és el Casal de Cultura Popular. Tenia un mestre republicà que
els feia les classes en català. Eren els temps de la República. Justament,
l’abril de 1931, el ministre d’Instrucció Pública, Marcel
·lí Domingo, mestre de Tarragona, havia publicat el Decret
sobre la llengua, que establia l’ús de la llengua materna a l’escola.
Amb tot, es va aplicar de maneres diverses, depenent de
l’escola. Algunes, per exemple, van optar per fer les classes de
manera alternativa: un dia en castellà i l’altre en català. A les
escoles, llavors, no estaven permesos els símbols religiosos.
Durant els dos primers anys de contesa, més o menys, va
poder seguir anant a escola, però l’últim any de la guerra la família
es va traslladar a pagès i no va poder tornar a classe. Mentre
es van estar a Solsona, compaginava les seves classes amb
l’encomanda que tots els nens i nenes havien de complir en
aquells dies: fer cua a les botigues de racionament. S’havia de
fer cua per tot: per l’arròs, la farina, el sucre… i per les sabates!
Ella en necessitava unes i també va fer cua a cal Fígols, al
portal de Sant Miquel. Només es podia demanar el número
del peu, però no es podia triar el color, ni la forma, ni l’estil.
I a ella li’n van tocar unes que li van semblar de majordoma i
no li van agradar gens, però va haver de portar-les igualment
perquè no hi havia res més.
Quan va acabar la guerra la Maria tenia nou anys. No hi
havia de res. Per sort, els seus pares tenien molt clar que tant
els seus fills com les seves filles havien d’estudiar. Perquè havien
de guanyar-se la vida. Va ser una gran sort tant per a
ella com per a la seva germana perquè en aquella època molt
poques noies podien estudiar.
A Solsona, per estudiar les nenes, llavors només hi havia les
monges de la Companyia de Maria, perquè el col·legi de les Ger-
manes Carmelites, construït el 1907 adossat a la cara de migdia
de l’Hospital, i que havia tingut dos graus —el de les nenes
petites i el de les grans—, en començar la postguerra va haver
de tancar.
La Companyia de Maria s’havia pogut instal·lar a Solsona
gràcies als béns llegats per l’advocat solsoní Pau Alinyà el
1712, els quals van permetre mantenir, al llarg dels anys, fins
a més de trenta religioses que hi acudien en gran part de la
mateixa Solsona i de les comarques veïnes. El convent s’havia
fet famós quan el mariscal carlí, i també sacerdot, Mn. Benet
Tristany ocupà la ciutat al capdavant de tres-cents homes; els
soldats de la guarnició de Solsona, juntament amb totes les
famílies lliberals de la ciutat, s’hi van refugiar.
Quan la Maria hi va començar a estudiar, les monges que
hi ensenyaven no tenien una formació gaire acurada i l’aprenentatge
de les nenes era força precari. Hi va estudiar fins
a quart de batxillerat, però com que el Col·legi no estava
reconegut, els exàmens eren lliures. Això volia dir que cada
any s’havia d’anar a examinar a Tarragona, al col·legi que les
mateixes germanes tenien en aquesta ciutat.
L’any 1947 va començar a estudiar Magisteri, perquè era
l’única carrera que una noia podia fer a Solsona. L’estudi també
era lliure i els exàmens s’havien d’anar a fer a Lleida. A ella,
li van agradar molt les classes de la Mare Méndez, que havia
vingut de Valladolid i estava força ben preparada. També va
poder assistir a classes, a Lleida, amb la senyoreta Carme Sastre,
que era pedagoga i que la va ajudar molt. Va acabar els
estudis l’any 1951.
Llavors van venir les oposicions. Es va haver de presentar
tres vegades: la primera va aprovar l’examen escrit, la segona,
l’oral i la tercera, el pràctic. Les proves eren molt difícils i
incloïen moltes matèries. Fins i tot es va haver d’examinar de
gimnàstica amb un sacerdot, Don Pasqual, que no ho posava
gaire fàcil perquè es mirava les noies molt seriós.
L’any 1955 li van donar la primera plaça a Peramola, al Solsonès.
Tenia només 25 anys i, com que es trobava poc segura,
no estava gaire decidida a acceptar-la. Va ser el doctor Ra-
mon Espert, canonge de la Catedral de Solsona i professor
del Seminari, qui la va animar explicant-li la paràbola dels
talents. El doctor Espert era famós pels seus acalorats sermons
a la trona i per una frase que solia repetir assíduament: «a mi
només em sobren diners i pecats».
Amb tot, si ell no hagués estat capaç de convèncer-la, el seu
pare l’hauria obligada de totes maneres a acceptar la plaça,
perquè volia que la seva filla fos capaç de tenir un futur professional
amb què guanyar-se la vida si mai li convenia.
A Peramola, s’hi va estar un sol curs i de manera provisional.
Es va instal·lar a la Fonda, a cal Fernandet. Tothom la va
tractar molt bé perquè el seu pare era molt conegut i apreciat a
la comarca. Ella també s’hi va esforçar tant com va saber. Cal
dir que sempre es van preocupar que no li faltés mai la llenya
per a l’estufa de l’escola. Quan es recordava d’anar a mirar
com estava de carregada, sempre la trobava plena.
A part de l’estufa, a la classe, no hi havia gaire més material:
pissarra i guix. Amb tot, tant ella com la canalla hi estaven
contents.
En aquesta mena d’escoles unitàries rurals hi havia alumnes
de totes les edats: des dels més petits fins als catorze anys. Ella
s’encarregava de la classe de les nenes. Llavors, amb l’escola
franquista, nens i nenes s’havien d’escolaritzar per separat.
A vegades, però no era el més freqüent, el mestre o la mestra
també s’havia de preocupar de preparar algun alumne de
batxillerat. Ella, en començar, només va tenir una noia per
fer el batxillerat, però després, en morir-se el mestre que feia
les classes a l’únic nen que a Peramola estudiava batxillerat,
també el va haver de preparar perquè no van enviar-li cap més
mestre.
De nens estudiant, a Peramola, n’hi havia pocs perquè els
feien treballar des de petits a les mines de bauxita. Hi passaven
tantes hores que no els quedava temps per a l’escola.
La Maria es posava a treballar a les set del matí. Les classes
no començaven fins a les vuit, però ella, una hora abans, ja
preparava els seus dos alumnes de batxillerat i els posava els
deures per a la resta del dia. Al nen, li costaven molt les matemàtiques
i ella no sabia com fer-les-hi entendre. Llavors, el
seu germà petit, en Marcel, que ja estudiava Medicina, la va
ajudar a preparar unes fitxes resum per fer-les-hi entendre de
manera senzilla.
Quan l’any següent va haver de tornar a escollir plaça li van
donar Baldomar. Hi va treballar dos cursos, del 1956 al 1958.
Va ser un canvi molt gran. Ella no sabia ben bé si la classe era
una aula o, en realitat, un corral, perquè s’hi assemblava més.
No tenia lavabo i només hi havia un vàter turc. La gent del
poble, però, la va tractar molt bé. Quant a material, tenien
el mateix: pissarra, guixos i estufa, però a Baldomar hi havia
vinyes i l’estufa es carregava amb ceps. Cada nena arribava al
matí amb un cep. Les grans ja s’encarregaven de vigilar que les
petites també en portessin i d’ajudar-les.
Hi havia nenes de totes les edats: des de tres fins a catorze
anys. No hi havia uniformes ni bates: totes vestien com volien
o podien.
Els va ensenyar fins i tot a fer teatre. En una ocasió, hi va
anar el bisbe de la Seu i li van preparar, per a la rebuda, un arc
de boix i flors de paper. Després les nenes li van llegir alguns
poemes. El bisbe volia aprofitar aquella avinentesa per confirmar-
les. Aquelles nenes de Baldomar sempre s’han recordat
de la Maria. Tant, que fa cinc anys encara van organitzar una
trobada i la van convidar.
A Baldomar ja no es va instal·lar a la fonda sinó a dispesa
a cal Domingo, amb una família que la tractava molt bé. Mai
no la van deixar sense aigua fresca i per ella va ser un detall
molt agradable i bonic. Aquesta família tenia un estanc —que
en aquell temps volia dir un taulell amb cinc o sis paquets de
cigarrets—, i un cafè —que no era sinó el menjador d’un pis
amb unes quantes taules per a homes—; així que va poder,
quan va arribar l’hivern, va proposar a les dones d’anar al bar,
els diumenges, a fer el vermut.
L’any 1958, i fins al 1960, li van donar la plaça de mestra
d’Organyà. En aquesta escola ho va passar molt malament perquè
la directora —que ningú no sabia quina edat tenia perquè
deia que li havien perdut els papers durant la guerra—, era
molt manaire i no deixava entrar ningú a les seves classes. I la
Maria no podia entrar a la seva fins que la directora en volia
sortir —si per alguna cosa hi havia entrat. Aquesta directora,
tot i que volia fer veure que treballava, no tenia ganes de
fer-ho i no ho feia. A la Maria, li semblava una senyora d’uns
setanta anys i pensava que per força havia d’estar més que
cansada i que es mereixia una jubilació. Amb tot, la senyora
s’equivocava d’estratègia: no li deixava tenir iniciatives per no
quedar ella més malament.
Un dia estava molt atrafegada preparant una fitxa de socials
—havia de posar dotze monuments als seus corresponents
països—, i va pensar que el seu pare la podria ajudar per avançar-
ne més. I ho va aconseguir, perquè els hi va dir tots. La
Maria sentia un gran afecte i admiració pel seu pare.
Mentre va ser a Organyà, la Maria —que ja havia conegut
el seu futur marit, en Ramon Segués—, es va casar. Després va
venir el fill, el Ramon —que amb els anys també seria mestre
com la seva mare, al Solsonès.
L’any 1962 van donar-li plaça al pantà de Sant Ponç. Va
instal·lar-se a la casa de la Ribera, on la van tractar molt bé.
Allà va tenir una classe mixta perquè havien suprimit les classes
unitàries.
A l’escola del Pantà va preparar l’ingrés de l’alumna Rosa
Barcons, filla de La Ribera —la casa on s’estava—, que després
també es va dedicar a la docència.
La canalla eren vailets i vailetes de pagès i la Maria s’hi
trobava bé. S’hi hauria quedat però, malauradament, el seu fill
Ramon va agafar una pulmonia. Després de fer durant força
temps el viatge de Solsona fins al pantà dues vegades al dia per
pujar i dues vegades a l’inrevés per baixar, es va veure obligada
a replantejar-se la seva situació. Aquells viatges eren per a ella
una fatiga esgotadora i, tot i que no en tenia ganes, es va presentar
al concurs de places per optar a la de Solsona.
No li feia cap il·lusió perquè sabia que l’escola de Solsona
estava en una situació deplorable. Amb tot, poder estar a prop
del fill i tenir-ne cura era el més important per a ella.
La primera plaça de Solsona la va guanyar una altra mestra,
la Regina —amb qui després va tenir molt bona relació i encara
ara es telefonen. Aquesta mestra amb plaça només va voler els
alumnes que ja sabien llegir i escriure i a ella li van tocar tots
els altres.
En arribar a Solsona, amb totes les ganes de fer-ho bé, va
anar a demanar les claus per entrar a la classe i començar a
arreglar-la. Però no les hi van voler donar fins al dia de començar
les classes. L’aula era molt petita i tenia únicament
una finestra alta força esquifida. Quasi ni es podia veure la
canalla de tan poca claror com hi entrava. No hi havia armari,
només unes postades que havien de tenir una cortina,
però que no la tenien perquè la senyora de la neteja encara no
l’havia netejada. I va haver d’esperar-la durant força temps.
Al terra hi faltaven rajoles i els nens hi ensopegaven i queien.
L’aula estava curulla de taules però no eren suficients, perquè
hi havia molta canalla. També hi faltaven cadires i algunes
nenes se la portaven de casa.
La matrícula no estava feta i no li van donar cap llistat
d’alumnes. Els nens i les nenes, a mesura que anaven arribant,
sense cap control, entraven a la classe i s’asseien on podien.
L’escola tenia un director a qui la Maria va anar a veure
per si es podia fer alguna cosa; ella volia queixar-se, però li va
respondre que fes el que pogués; vaja que no li va fer cap cas.
Llavors se’n va anar a veure l’alcalde, el senyor Serra Forn, i
la va rebre preguntant-li: «vols dir que hi ha nens a l’Escola
Nacional?» A l’octubre li va dir que algun dia baixaria fins als
Escolapis —perquè aquest era l’edifici on s’estaven—, a veure
la situació. I no va baixar fins al març. El que més va estranyar
a l’alcalde va ser que els nens anaven nets. El resultat de
la visita van ser uns banquets per seure.
Durant els anys 1963 i 1964, la Maria es va esforçar moltíssim
amb la canalla del parvulari de Solsona. En aquells dos
cursos ho va passar tan malament que va perdre deu quilos.
Moltes vegades li va venir al cap la idea de tornar a marxar de
Solsona. Però pensant en el seu fill, s’anava quedant.
Es va donar el cas que uns coneguts seus li van dir que
portarien els seus fills a la seva classe; però en veure-la, no
van tenir valor per inscriure’ls i li van demanar disculpes. La
Maria ho va entendre perfectament i ningú no es va enfadar.
Hi tenia més de noranta alumnes! A ella, li semblava un formiguer!
A l’edifici dels Escolapis de Solsona, a part de l’escola, també
hi havia la Guàrdia Civil i el Jutjat. Els nens, al pati, no hi
cabien. A més, els diferents estaments es feien nosa. Un dia, un
guàrdia civil volia parlar per telèfon i volia que la canalla callés
perquè no sentia res. Era molt difícil fer callar aquella munió
de nens…!
La feina que la Maria va poder fer en aquella mena d’escola
era molt senzilla: evitar que no es fessin mal. Només posava
ordre. Hi tenia un nen que tibava una nena per les trenes i
l’aixecava de terra.
Els primers dies, quan molts nens li ploraven, havia de tancar
la porta perquè no se li escapessin.
Per al segon curs va dir que només volia cinquanta alumnes
i ella mateixa es va fer la matrícula. L’alcalde li prometia que
hi aniria un altre mestre però mai no arribava.
Una mare li va demanar si podia agafar el seu fill a classe
perquè no el podia portar de pagament; ella, que ja havia tancat
matrícula, li va suggerir que anés a demanar-ho a l’Ajuntament,
però que probablement no li farien cap cas. La mare
va tenir constància i, cada mes, es va anar presentant a l’Ajuntament
per repetir la seva petició. Finalment, el mes de març,
van obrir el parvulari de les Cases Barates. Era el menjador
d’una casa particular. I va arribar una mestra de parvulari,
una senyora gran que, a més a més, anava coixa. Quan va
obrir la porta de classe per deixar sortir els nens al pati, se li
van escapar tots cap a casa.
Amb només cinquanta alumnes —que seguien sent molts—,
la Maria ja va poder començar a ensenyar una mica els números
i a sumar.
En aquella situació, no tenien ni aigua per al lavabo i havien
d’anar a buscar-la a la plaça de Sant Joan. Un dia, mentre
va haver d’acompanyar-hi una nena, se li va escapar un nen; li
marxava pel Vall Fred cap amunt, cap a la plaça del Camp. Ella
va sortir a buscar-lo i darrere d’ella va sortir tota l’altra canalla.
La Maria es desesperava, però no defallia.
Va haver de treballar molt i s’hi va esforçar. Tot i aquestes
condicions, quan va ser el centenari del naixement de Pompeu
Fabra els ho va fer celebrar i van fer uns treballs per participar
en un concurs. Una nena va guanyar un premi.
Llavors van inaugurar l’Escola Pública de Solsona, però a
ella no la van deixar anar a l’edifici nou. La inspectora, doña
Rosaura, va anar a veure-la i va preguntar-li per la canalla.
Quan ella es disposava a respondre explicant com anaven, la
inspectora li va dir que només es referia al seu fill. La Maria,
tot i que va agrair el detall, va quedar ben esgarrifada: aquella
canalla no li importava gens.
A l’edifici dels Escolapis la Maria no hi estava bé i volia
marxar de Solsona. Amb tot, quan va poder aconseguir tenir
només les nenes de 1r fins a 4t curs, va sentir-se millor perquè
ja podia fer la feina que li agradava.
Quan finalment es va fer el nou edifici de l’Escola al costat
del camp de futbol, ella ja hi va poder anar. En un principi,
només hi van haver uns quants cursos, però a poc a poc, els hi
van anar tenint tots.
Al nou edifici hi va estar molt bé. Tenien menjador escolar
i, fins i tot, una fotocopiadora.
La Maria va estar-se molts anys a segona etapa —el segon
cicle actual— i fent de tutora. Mai no va voler cap càrrec, tot
i que li demanaven i, una mica per edat, li corresponia. Fins i
tot se li va enfadar l’inspector, ja que era prou conscient que
ella valia molt per al càrrec.
El que més agradava a la Maria era ensenyar a les nenes més
grans. Potser una circumstància que li afavoria aquest gust era
el fet de ser molt patidora. Un any, uns companys li van proposar
d’anar a Barcelona d’excursió, però ella era molt prudent
i no ho veia clar. Va dir que no. L’any següent li van tornar a
proposar i, finalment, la van convèncer. Ella només es va atrevir
a anar-hi amb tres nenes —les que ella es va veure capaç de
controlar en tot moment perquè les podia portar agafades de
la mà. Durant aquella excursió ho va passar malament perquè
els nens de les altres classes tenien més llibertat de moviment i
a ella això la feia patir molt. Un dels nens, sense avisar ningú,
se’n va anar sol a veure l’estàtua de Colom. Ningú no es va
adonar que faltava fins que ja eren de camí. Van telefonar a la
Guàrdia Civil, que ja tenia el nen controlat, però els van obligar
a anar a recollir-lo personalment. Van haver d’agafar un
taxi per tornar-hi. Quan van arribar a Solsona tots els pares
estaven espantats perquè ja sabien que s’havia perdut un nen.
Però també sabien que ja anava cap allà.
La Maria sempre havia tingut problemes de vista i, amb els
anys, cada curs hi veia amb més dificultats. Per aquest motiu
va demanar de passar a l’edifici de baix, que li quedava molt
a prop de casa. S’hi va estar uns quants anys més fins que els
seus problemes de vista la van obligar a jubilar-se quan tenia
seixanta-un anys.
Havia entrat al Magisteri per vocació i, si hagués de tornar
a començar, es dedicaria a la mateixa professió, però hi voldria
millors condicions; tant per a ella com per als seus alumnes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada