dissabte, 26 de març del 2022

Les dones són menystingudes als premis literaris



L’estudi que ens revela que les dones només guanyen un 22´9% dels premis literaris és de l’any 2015. Potser ja té uns anys però la cosa no ha millorat pas gaire.

Un escriptora anglesa va voler fer una prova i va enviar el seu manuscrit amb un nom masculí. Volia veure què passava. El resultat ve ser que li feien disset vegades més cas quan escrivia el mateix text amb nom d’home que amb nom de dona.

Els membres dels jurats literaris, no són persones que pertanyen a una intel·lectualitat força selecta? Com pot ser que tinguin tant biaix masclista? Difícil d’entendre i acceptar.

Quant menyspreu injustificable!

Impossible perdonar-lo.

L’estudi que va dictaminar aquest 22´9% va comptabilitzar els resultats de setanta premis literaris entre Catalunya, Illes Balears i València en un període de quinze anys.

Les causes d’aquest greuge són diverses: la majoria d’homes no llegeixen llibres escrits per dones; hi ha una preponderància d’homes als alts càrrecs del mon editorial; la premsa especialitzada presta molt poca atenció a la feina literària de les dones; massa sovint la literatura de les dones és considerada un producte de segona fila i els jurats que atorguen premis literaris estan integrats bàsicament per homes.

Quan Laura Borràs era la directora de la Institució del les Lletres Catalanes (2013-2018), va explicar que, en la majoria de jurats literaris, ella era l’única dona. A més, va afegir que les dones no han començat a guanyar premis, pràcticament, fins que elles no han forma part, també, dels jurats.

La millor manera d’assegurar la normalitat en els premis literaris és que hi hagi paritat, com a mínim, als jurats.

Bel Olid també va dir en una entrevista que costa més escriure si ets una dona. I així trobaríem molts més testimonis.

El cas és que per no deixar les dades una mica d’anys enrere, he volgut mirar les guanyadores dels principals premis literaris.

Del Premi Sant Jordi de novel·la, dels setanta-u atorgats, només deu eren de dones. Estem parlant d’un 14%.

Del premi a la millor novel·la de l’any d’Òmnium, de cinc atorgats, només dos han estat dones. Però si mirem la tria dels tres finalistes per anys, de 15, només 5 han estat dones. Un 25%.

Si analitzem el Prudenci Bertrana, de quaranta-sis premis atorgats (perquè alguns varen quedar deserts), només tretze han estat per a dones. Per tant, les dones només han pogut guanyar un 22% dels premis.

I si en busquem algun que doni més opcions a les dones, trobem el Ramon Llull que, de cinquanta-nou premis, les dones han obtingut «l’exitosa xifra» del 32´5%. La ironia queda prou clara.

I tot això sabent, com diuen escriptores, escriptors, editores i editors ―perquè en aquest camp sí que són diferents―, que les que més llegeixen són les dones. I que els clubs de lectura són bàsicament de dones.

I és que els números donen una clara sensació de delicte. No és cap casualitat que els homes guanyen més premis. Un altre abús masculí. Bretxa de guardons.


dissabte, 19 de març del 2022

Bonanada, una llevadora reial


El 1373, Bonanada pertanyia a la casa de la reina Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere III el Cerimoniós.

En aquella època, la figura de la llevadora tenia molt prestigi. La raó principal era que podia atendre les dones mantenint la intimitat del cos femení. Elles no havien estudiat, però havien après molt de mares o familiars. I, de ben joves, començaven a fer pràctiques. Fins i tot, algunes havien arribat a practicar alguna cesària, si la dona que anava de part era morta i el nadó no, i el cirurgià ―que no era metge sinó barber―, no podia atendre aquell naixement. També eren molt reconegudes perquè la seva paraula podia arribar a ser clau en judicis sobre qüestions d’herències, primogenitures i nul·litats matrimonials.

Cas de ser llevadora reial, com Bonanada ―tot i ser jueva―, el prestigi era a bastament reconegut: ajudar a ben néixer futurs reis era molt important. Però, llavors, s’enfrontaven a les pors que els feien els grans senyors perquè podien fer-les caure en desgràcia si un nadó no arribava bé. O també per qualsevol futilesa.

I Bonanada ―que pertanyia a la casa reial de Pere III i Elionor de Sicília―, tot i ser per una altra raó, va patir l’abús de poder de l’infant Joan, fill dels reis.

Bonadada estava per terres valencianes atenent alguna dona important. I mentrestant, Joana de Valois ―infanta de França―, viatjava cap a Perpinyà per casar-se amb Joan, fill del rei. Però a Béziers va emmalaltir i va morir. Joan, terriblement desconsolat i enfadat no va tenir altra pensada ―tot i ser un home considerat culte per a la seva època―, que acusar Bonanada de la mort de la seva promesa a la que ella hauria fet algun encanteri o maledicció. Com a conseqüència, va ordenar el seu empresonament.

Quan el rei Pere III va assabentar-se’n, va escriure immediatament al seu fill: «que si açò era veer, no ha rey ne gran senyor al món, que no fos mort». Volia que entengués que des de terres valencianes no podia haver mort Joana de Valois, en terres franceses. I que si tal cosa podia pensar-la un «simple» ell, per la seva formació no podia creure-ho.

I continuava la carta, tot dient-li de bones maneres però manant-li, que alliberés immediatament la llevadora reial.

Potser el rei no s’hauria posat pel mig, i Bonanada hauria acabat molt malament ―acusada de bruixeria―, si no hagués necessitat els seus servies per a la seva filla Joana, comtessa d’Empúries, que estava a punt d’anar de part.

Anys més tard, el mateix Joan va tenir els sants dallonsis de requerir els serveis de Bonanada per a la seva segona muller Violant de Bar, ja que ella havia rebutjat totes les altres llevadores; fins i tot les franceses que li havia recomanat sa mare.

I és que les dones, tot i tenir una professionalitat inqüestionable, sempre han estat qüestionades i maltractades. Això passava a finals del segle XIV. Set segles més tard, podem dir que ho hàgim solucionat del tot?









Però Bonanada ja havia pagat per culpa d’un gran senyor.







diumenge, 13 de març del 2022

Solsona ha fet un Carnaval feminista


El lleure és bo, molt bo, recomanable i saludable. Però la disbauxa sempre m’ha semblat calamitosa. I tots els Carnavals, en major o menor grau, degut a les borratxeres que s’han fet imprescindibles per desinhibir-se i transformar-se en molt més divertit i simpàtic del que un sol és capaç de mostrar, tendeixen a les calamitats. Les drogues també hi col·laboren molt. I quan un està alienat, sota els efectes de l’alcohol o la droga ―allunyant-se i separant-se de la seva realitat―, és capaç de fer, no sols allò que no faria sobri, sinó fins i tot, ja no calamitats, sinó delictes que poden atemptar contra altres persones.

I aquestes, moltes vegades són les dones. Les grans víctimes, sempre que siguin innocents, d’una societat masclista i patriarcal que no sap i no vol ajudar-les com es mereixen.

Amb tot, estic molt contenta de ser solsonina i que, enguany, Solsona hagi engegat un Carnaval feminista. Si tots els carnavals fessin igual, quin canvi més significatiu representaria quant a número de víctimes.

I què vol dir Carnaval feminista? Doncs que vol prevenir les agressions sexistes i LGTBIfòbiques. Per aquest motiu, va preparar una campanya amb el lema “Treu la màscara a les violències”. I es van fer diferents accions d’atenció, sensibilització, formació i assessorament.

Entre d’altres, es va obrir un Punt Lila fix durant el Carnaval. Aquest s’ubicava al carrer del Castell i va ser un espai d’informació i assessorament en l’àmbit de la prevenció de les agressions masclistes en entorns d’oci. A més, actuava com a punt d’atenció per a les persones que hagin patit una agressió. Des d’aquest espai es donava orientació i acompanyament a possibles víctimes i s’activaven altres serveis, en cas de ser necessaris.

El Punt Lila va funcionar del 24 al 26 de febrer, de dotze de la nit a quatre de la matinada. Però el dijous va ampliar el seu horari i es va obrir d’onze a tres.

Per què necessitem punts liles si tots sabem que les conseqüències de l’alcohol i la droga són funestes en general? I tot seria estalviar perquè no gastaríem en un excés de substàncies tòxiques ni amb punts liles. I quants diners més podríem dedicar a la cultura, al lleure bo, recomanable i saludable?

A més, a Solsona, amb l’objectiu de teixir una xarxa de persones sensibilitzades i formades en agressions masclistes en espais d’oci, es van programar dues sessions de formació: una d’específica per a la Junta de Carnaval i una altra adreçada a les comparses i població en general.

Quina bona pensada! I quina bona feina! Cal agrair-ho a la iniciativa coordinada des de la regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Solsona, al Servei d’Informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal, a la Junta del Carnaval i a l’entitat de coeducació rural El Rebombori. També hi van donar suport Creu Roja, i la Diputació de Lleida, entre d’altres.

I és que cal passar-ho bé, molt bé, sense fer mal a ningú. Sense víctimes de cap mena. Perquè per Carnaval no tot s’hi val.

diumenge, 6 de març del 2022

Dones àngels i dones perverses


La literatura és plena de personatges femenins. Exceptuant honroses excepcions com Madame Bovary (1857) o Anna Karèninna (1877)... la majoria d’elles, que fan i no fan de protagonistes, són dones anomenades àngel o madones inspirades en la realitat històrica. Estan caracteritzades per la seva passivitat, la falta de vitalitat, ingenuïtat... trets que els hi són assignats pel pes dels valors que imposa el patriarcat. Normalment són víctimes d’injustícies i pateixen però són incapaces de rebel·lar-s’hi. Tant la Bovary com Anna són víctimes però elles es rebel·len. Normalment, la situació més limitant per a elles és el matrimoni amb marits no estimats que coarten les seves llibertats. I les regles socials tampoc no els permeten fugir d’aquests jous.

Sara Molas i Villanueva, professora de la Universitat d’Alacant, ha fet un estudi per demostrar que tres grans dones de la literatura catalana: Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó i Maria Mercè Roca es rebel·len contra aquests prototips femenins i creen un altre tipus de personatges femenines.

Precisament, amb voluntat i consciència, han volgut deconstruir els models de dones imperants que han inspirat tota la tradició literària. Elles no silencien els detalls d’aquesta obvia tradició; elles ens expliquen els seus sentiments, emocions, relacions sexuals, pensaments íntims... Si bé encara no construeixen gaires dones deslliurades del tot, si ens proposen dones capaces de separar-se i de fugir per tal d’aconseguir la llibertat a la que aspiren com a persones. Aquestes dones ja saben decidir, no són passives i es consideren perverses en el sentit de no acceptar el seu destí castrador.

Roig, Simó i Roca denuncien tant com poden, fins a convertir-lo en tema recurrent, les agressions psíquiques i físiques a les que estan sotmeses moltes dones. Elles condemnen els maltractaments dels que són víctimes i les lleis que els exigeix la moda: tant pel que fa al cos com a l’aparença i la personalitat.

Si en les protagonistes tipus, el matrimoni és un llast per a la majoria, les d’aquestes grans escriptores solen tenir idil·lis amorosos on elles tenen un paper actiu tot capgirant el paper típic de la dona en les relacions sexuals. A més, tenen amants que les treuen de l’avorriment dels sus marits i dels seus matrimonis que els neguen la felicitat.

Amb tot, no fan personatges tipus. Elles intenten reflectir la pluralitat de models de dones: sotmeses, lliures, solidàries, intel·ligents, ingènues, egoistes, malèvoles, feministes...

Un magnífic exemple el trobareu a la novel·la T’imagines la vida sense ell? d’Isabel-Clara Simó. I tant se la imagina, perquè no pot suportar-ho, que decideix matar-lo sense deixar rastres. És perversa? Sí, però és maltractada.

I és que jo em pregunto per què la realitat i la literatura s’han obsedit en posar la marededéu com a model de dones àngel i no s’han esforçat gens, sense ni dissimular, en assenyalar com a personatge masculí ni Sant Josep ni Jesús?

dissabte, 26 de febrer del 2022

Nen amb xancles rosa i nen amb banyador rosa


Per a mala consciència de molts adults, la innocència i sentit comú d’algunes criatures és molt superior per resoldre situacions delicades.

Quan era petita, als nens se’ls vestia de blau i a les nenes de color rosa. La meva mare tenia un reguitzell de jerseis fets per ella d’ambdós colors. Érem set. I si calia posar un jersei blau a una nena, no hi havia cap problema. Però mai se’ls va posar cap jersei de color rosa, ni que fos per unes ratlletes, als meus germans.

Jo vaig comprar-li alguna peça rosa al meu fill. I sí recordo comentaris de gent propera. La més allunyada, els deurien fer a la meva esquena. M’era ben bé igual.

Ara les coses, afortunadament, han canviat prou. Però encara no tot el que caldria.

A finals de l’any passat varen sortir dues notícies a la ràdio i a les xarxes que no haurien de ser notícies i que haurien d’estar normalitzades.

Un nen va anar a la piscina amb unes xancles de color rosa i una nena va dir-li que no podia posar-se-les perquè eren de color rosa, del color de les nenes. Pobra nena! Que malament que li han explicat els colors i els rols femenins.

Quan el xiquet va explicar-li al seu pare i aquest va voler saber la resposta del seu fill de quatre anys. N’hi ha que en tenen quaranta i encara no ho entenen. El xiquet havia respost a la nena que «els colors són de tots, si m’anessin petites no me les podria posar, però em van bé». Afortunat nen al que li han explicat bé i li han fet entendre això: que no va de colors, la diferència entre nenes i nens. Quan el pare, orgullós del seu fill, va compartir-ho es va adonar que hi havia molts més pares i mares que explicaven els problemes que tenen amb els seus fills i filles perquè poguessin portar tranquil·lament els colors que més els agraden.

Un altre cas va ser el d’un xiquet que va anar a la piscina amb un banyador rosa. Al seu cap no hi havia cap problema amb les barreres dels colors estereotipats. Però aquest cas va ser més greu. La notícia diu que la resta de nens ―i no sabem si inclou nenes, però...―, el van insultar dient-li «marieta». Qui els ha ensenyat la paraula «marieta» com a insult? Uns adults curts de gambals que perpetuen errors masclistes. Però el xiquet va respondre: «no és una marieta, és un peix!» I els va deixar desarmats. Quanta maduresa per a un infant ben ensenyat.

El problema greu és que hi ha més nenes i nens mal ensenyades i mal ensenyats que ben ensenyades i ensenyats. I ho remarco perquè els adults curts de gambals ensenyen malament tant a les unes com als altres. Els adults curts de gambals, només aquests i per sort no són tots, els ensenyen mals estereotips. Quan la ignorància vol passar per líder i de la intel·ligència se’n fa burla, la societat té un greu problema.

La culpa és dels adults. Ells són els responsables que han de millorar els seus errats aprenentatges.

I és que hem de tenir llibertat per vestir els colors que vulguem sense ser criticats. I menys per gent que està mal ensenyada.



dissabte, 19 de febrer del 2022

La maltractada Colette


Judith Thurman és l’autora de la biografia, Secrets de la carn.Vida de Colette. Wash Westmoreland és el director de la pel·lícula Colette amb l’actriu Keira Knightley, com a protagonista, donant vida a la famosa escriptora francesa.

També coneixem la famosa Claudine ―que va esdevenir el model d’adolescent moderna―, d’unes quantes novel·les de Colette.

Però com a dona, què va passar-li? Molt resumit: un mal marit.

La seva mare va inculcar-li, a part de fer-la atea, la desobediència. I això va fer-la diferent. Nascuda en un poble de pocs habitants i sense estudis, va acabar sent la primera dona que va presidir l’Acadèmia Goncourt (tot i els seus escàndols per l’època) En un París que, segons Hannah Arendt, era «una morbosa luxúria per l’exòtic, anormal i diferent» Es feien vetllades, a les que ella assistia, amb criats xinesos que portaven safates de jade amb copes de cava, fumaven opi, s’injectaven morfina, feien sessions espiritistes i servien èter amb pastes de te. En aquest mon va introduir-la el seu marit, Willy. Però ella fumava molt poc, no bevia i odiava les drogues.

Willy ―catorze anys més gran que ella, que només en tenia disset―, era un calavera, fatxenda i provocador, col·leccionava amants (quan ella va tenir una important relació amb una americana casada, ell també l’hi va prendre), un malgastador... I arruïnat ―astut com era―, va obligar-la a escriure mentre ell se n’anava de festa. Una vegada, fins i tot va tancar-la amb clau. Però a Colette li agradava escriure. Va publicar més de trenta títols i, a part de les Claudine, amb Gigí és va fer famosa internacionalment.

Amb les primeres Claudine, ell li afegia notes provocadores al text perquè tingués més èxit de vendes. Perquè necessitava diners per mantenir el ritme de vida que portaven. Llavors, al·legant que les dones no venien, signava ell les Claudine.

Però tant va arribar a mortificar-la ―tot i que ella li acceptava les infidelitats i l’engany de l’autoria―, que quan es va vendre els drets de les Claudine ― el 1907 n’havia venut més de mig milió d’exemplars i decoraven tasses, llibretes, cartells...―, ella se’n va separar. Amb els anys, va aconseguir que se li reconegués l’autoria de les obres que ell li havia signat.

D’ell va aprendre un dels seus trets, la provocació: es va tallar els cabells molt curts, portava pantalons quan estava prohibit a les dones, tenia amants dones com Mathilde de Morny –Missy– aristòcrata, lesbiana, transvestida y exdrogoaddicta. Amb ella va protagonitzar espectacles de music hall, es van besar en públic i ella ensenyava el pit. La seva vida era considerada immoral, especialment després de fer-se amant del seu fillastre de disset anys.

Amb tot, no era feminista i deia que les sufragistes la fastiguejaven. Morí als 81 anys, l’església li negà un funeral però França n’hi va fer un d’Estat (el primer dedicat a una dona).

I és que, immoral o no, va ser pionera en la seva època i una escriptora consagrada i reconeguda.



dissabte, 12 de febrer del 2022

La primera vaga feminista a Catalunya


El preu excessiu sigui del pa, del carbó, de l’oli... o altres productes bàsics, ha ocasionat moltes revoltes.

El mal temps, les males collites... i la mala fe i mala gestió dels homes governants, també.

De males fes, n’hi ha hagut de moltes menes. «Si no tenen pa, que mengin pastissos» Qui es va encarregar d’atribuir-la a Maria Antonieta? Abans de la Revolució Francesa, el maig del 1789, només tenien accés a publicar els homes. Probablement, va ser extreta del llibre «Confessions» de Rousseau on, una princesa, sense nom, pronuncia aquesta frase. Però quan Rousseau publica aquesta obra, Maria Antonieta és petita i viu a Àustria.

La Revolució Francesa és la revolució per excel·lència, però abans d’aquesta, a Barcelona, Vic, Mataró, Sabadell... a finals de febrer del mateix any, ja tingueren lloc els famosos «rebomboris del pa» en contra de les tres puges seguides del preu del pa (suposant en pocs mesos un augment del cinquanta per cent). Adquiriren una gran violència i el comte d’El Asalto, els sufocà amb una gran repressió. Les dones, com en moltes altres revoltes similars, hi tingueren un paper decisiu. Elles van encoratjar els homes i es va calcular una participació d’unes vuit mil persones. Se’ls va prometre una rebaixa del pa però, en acabar la revolta, no sols no es mantingué la paraula sinó que s’executaren cinc homes i una dona. Era Josepha Vilaret, de sobrenom «la negreta», casada i mare de dues criatures.

L’any 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, la posició neutral d’Espanya va beneficiar el comerç de Catalunya amb els dos bàndols. Però els que s’enriquiren més, com sempre, només foren els rics. Aquells als qui ja els sobraven les matèries primeres. L’any divuit va tenir un hivern molt fred. Les exportacions van generar una gran inflació del preu de productes bàsics com la farina, el carbó i les patates. Amb una afegida escassetat d’existències.

El govern va crear una junta de subsistències per regular els preus però el preu del carbó no va baixar ni en ple rigorosíssim hivern.

Llavors, Amàlia Negre, militant del Partit Radical de Lerroux, va convocar les seves veïnes a fer una protesta a les portes del Govern Civil. S’hi van aplegar mig miler de dones. Elles i les seves criatures deurien estar mig mortes de fred. Van reunir-se amb el governador però no van trobar cap solució. A la tarda, s’hi afegiren moltes més dones amb els seus fills i assaltaren algunes carboneries.

L’endemà, potser per anteriors situacions viscudes, no van permetre que els homes es manifestessin amb elles. I llançant pedres van abaixar persianes de cafès, cabarets, bordells, sales de festa de la zona...i els magatzems El Siglo. Perquè eren els llocs d’esbarjo dels rics. Poc a poc, van afegir-s’hi moltes més dones i la vaga feminista va ser multitudinària. Elles soles van aconseguir la destitució del governador i la baixada de preus.

I és que les dones, unides, són invencibles. Vinga, a per les victòries que falten!