El preu excessiu sigui del pa, del carbó, de l’oli... o altres productes bàsics, ha ocasionat moltes revoltes.
El mal temps, les males collites... i la mala fe i mala gestió dels homes governants, també.
De males fes, n’hi ha hagut de moltes menes. «Si no tenen pa, que mengin pastissos» Qui es va encarregar d’atribuir-la a Maria Antonieta? Abans de la Revolució Francesa, el maig del 1789, només tenien accés a publicar els homes. Probablement, va ser extreta del llibre «Confessions» de Rousseau on, una princesa, sense nom, pronuncia aquesta frase. Però quan Rousseau publica aquesta obra, Maria Antonieta és petita i viu a Àustria.
La Revolució Francesa és la revolució per excel·lència, però abans d’aquesta, a Barcelona, Vic, Mataró, Sabadell... a finals de febrer del mateix any, ja tingueren lloc els famosos «rebomboris del pa» en contra de les tres puges seguides del preu del pa (suposant en pocs mesos un augment del cinquanta per cent). Adquiriren una gran violència i el comte d’El Asalto, els sufocà amb una gran repressió. Les dones, com en moltes altres revoltes similars, hi tingueren un paper decisiu. Elles van encoratjar els homes i es va calcular una participació d’unes vuit mil persones. Se’ls va prometre una rebaixa del pa però, en acabar la revolta, no sols no es mantingué la paraula sinó que s’executaren cinc homes i una dona. Era Josepha Vilaret, de sobrenom «la negreta», casada i mare de dues criatures.
L’any 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, la posició neutral d’Espanya va beneficiar el comerç de Catalunya amb els dos bàndols. Però els que s’enriquiren més, com sempre, només foren els rics. Aquells als qui ja els sobraven les matèries primeres. L’any divuit va tenir un hivern molt fred. Les exportacions van generar una gran inflació del preu de productes bàsics com la farina, el carbó i les patates. Amb una afegida escassetat d’existències.
El govern va crear una junta de subsistències per regular els preus però el preu del carbó no va baixar ni en ple rigorosíssim hivern.
Llavors, Amàlia Negre, militant del Partit Radical de Lerroux, va convocar les seves veïnes a fer una protesta a les portes del Govern Civil. S’hi van aplegar mig miler de dones. Elles i les seves criatures deurien estar mig mortes de fred. Van reunir-se amb el governador però no van trobar cap solució. A la tarda, s’hi afegiren moltes més dones amb els seus fills i assaltaren algunes carboneries.
L’endemà, potser per anteriors situacions viscudes, no van permetre que els homes es manifestessin amb elles. I llançant pedres van abaixar persianes de cafès, cabarets, bordells, sales de festa de la zona...i els magatzems El Siglo. Perquè eren els llocs d’esbarjo dels rics. Poc a poc, van afegir-s’hi moltes més dones i la vaga feminista va ser multitudinària. Elles soles van aconseguir la destitució del governador i la baixada de preus.
I és que les dones, unides, són invencibles. Vinga, a per les victòries que falten!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada