Bonanada, una llevadora reial

El 1373, Bonanada pertanyia a la casa de la reina Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere III el Cerimoniós.

En aquella època, la figura de la llevadora tenia molt prestigi. La raó principal era que podia atendre les dones mantenint la intimitat del cos femení. Elles no havien estudiat, però havien après molt de mares o familiars. I, de ben joves, començaven a fer pràctiques. Fins i tot, algunes havien arribat a practicar alguna cesària, si la dona que anava de part era morta i el nadó no, i el cirurgià ―que no era metge sinó barber―, no podia atendre aquell naixement. També eren molt reconegudes perquè la seva paraula podia arribar a ser clau en judicis sobre qüestions d’herències, primogenitures i nul·litats matrimonials.

Cas de ser llevadora reial, com Bonanada ―tot i ser jueva―, el prestigi era a bastament reconegut: ajudar a ben néixer futurs reis era molt important. Però, llavors, s’enfrontaven a les pors que els feien els grans senyors perquè podien fer-les caure en desgràcia si un nadó no arribava bé. O també per qualsevol futilesa.

I Bonanada ―que pertanyia a la casa reial de Pere III i Elionor de Sicília―, tot i ser per una altra raó, va patir l’abús de poder de l’infant Joan, fill dels reis.

Bonadada estava per terres valencianes atenent alguna dona important. I mentrestant, Joana de Valois ―infanta de França―, viatjava cap a Perpinyà per casar-se amb Joan, fill del rei. Però a Béziers va emmalaltir i va morir. Joan, terriblement desconsolat i enfadat no va tenir altra pensada ―tot i ser un home considerat culte per a la seva època―, que acusar Bonanada de la mort de la seva promesa a la que ella hauria fet algun encanteri o maledicció. Com a conseqüència, va ordenar el seu empresonament.

Quan el rei Pere III va assabentar-se’n, va escriure immediatament al seu fill: «que si açò era veer, no ha rey ne gran senyor al món, que no fos mort». Volia que entengués que des de terres valencianes no podia haver mort Joana de Valois, en terres franceses. I que si tal cosa podia pensar-la un «simple» ell, per la seva formació no podia creure-ho.

I continuava la carta, tot dient-li de bones maneres però manant-li, que alliberés immediatament la llevadora reial.

Potser el rei no s’hauria posat pel mig, i Bonanada hauria acabat molt malament ―acusada de bruixeria―, si no hagués necessitat els seus servies per a la seva filla Joana, comtessa d’Empúries, que estava a punt d’anar de part.

Anys més tard, el mateix Joan va tenir els sants dallonsis de requerir els serveis de Bonanada per a la seva segona muller Violant de Bar, ja que ella havia rebutjat totes les altres llevadores; fins i tot les franceses que li havia recomanat sa mare.

I és que les dones, tot i tenir una professionalitat inqüestionable, sempre han estat qüestionades i maltractades. Això passava a finals del segle XIV. Set segles més tard, podem dir que ho hàgim solucionat del tot?

Però Bonanada ja havia pagat per culpa d’un gran senyor.