dimarts, 29 de maig del 2018

Sextorsió i el gigoló de Barcelona



Estem mancades de senderi, les dones? Es veu que quan hi ha sentiments pel mig, perdem l’oremus. Viure intensament l’amor és genial, però mai serà bo si, a canvi, ens hem de convertir en víctimes.
Les anomenades «sextorsions» són diferents tipus de xantatge que afecten especialment les noies.
Es contacta per les xarxes i ell —normalment un home que ja ha deixat «l’edat del gall d’indi» enterrada—, proposa compartir fotos de caire sexual. Les noietes —amb l’edat de cap de pardal—, envien fotos reals mentre ells —que tampoc cap estadística ens assegura que el seu coeficient intel·lectual sigui clarament superior—, les envien falses. Llavors, quan es troben, ells amenacen la noieta de difondre les imatges, si no accedeixen a tenir relacions sexuals. I tot plegat, pot derivar en casos de «ciberassetjament» sexual. Tant és així que, fins i tot, els Mossos han demanat que no s’envien per les xarxes aquests tipus de fotos.
Un cas prou clar de víctimes femenines per les xarxes és el del gigoló de Barcelona que va ser detingut el mes passat. Però va ser posat en llibertat amb càrrecs perquè en aquest país l’empresonament no s’até a raons ètiques ni morals.
El tal gigoló, de 36 anys, amb una excel·lent presència física i amb grans capacitats per entabanar, seduïa les seves víctimes fent-se passar per advocat, inversor de borsa i, fins i tot, com a fill del prestigiós cirurgià plàstic, el doctor Planas. Es dedicava a dones de mitjana edat que, per les xarxes, deduïa eren persones vulnerables. Quan els feia creure que eren la dona de la seva vida, els demanava diners, joies, objectes de valor i fins i tot targetes de crèdit.
Algunes d’aquestes víctimes eren dones preparades amb professions lliberals: advocades i psicòlogues. En el segon cas, em va sorprendre més perquè sí haurien de saber descobrir els entabanadors. Però és així, les dones estimem fins a les últimes conseqüències i els abusadors se n’aprofiten sense pietat.
Aquest malànima els feia firmar contractes de devolució —com si fossin legals—, dels objectes que aconseguia sostreure’ls i se’ls revenia a Wallapop. Un cotxe per seixanta mil euros, una bicicleta per vuit-cents... A la majoria aconseguia treure’ls entre mil i dos mil euros.
Per què les dones caiem de quatre potes en aquestes trampes? Se’m fa difícil de trobar una raó acceptable. Estimem tan intensament que la generositat forma part del sentiment. I una qualitat tan bona, se’ns gira en contra —com moltes altres situacions, només pel fet de ser dones—i ens fa més mal que dubtar d’un individu perillós.
I és que els paranys de l’amor són molt dolorosos i a les dones ens calen GPS molt potents per no passar de ser les més boniques i adorades, a estafades amb traïdoria i sense ni un gram d’afecte.














dissabte, 19 de maig del 2018

Les dones de 60 anys no som sordes



Ni imbècils. Estic més que molt i molt i molt tipa i cuita de que a les dones se’ns tracti sense respecte. No paro d’escriure sobre maltractaments, assetjaments, violacions, morts... Ho denuncio sempre que puc. Però també hi ha altres tipus d’informacions, salvant òbviament les diferències, que són molt molestes. Sempre m’han fastiguejat els anuncis despietats que a la televisió es fan sobre la tercera edat, (denominació que ha desplaçat la vellesa fins als noranta anys, perquè als vuitanta llargs ben portats, un encara només és gran). Són cruels i mentiders, aquests anuncis. Veig poca televisió per poder fer-ne un llistat exhaustiu dels desaprensius, però el meu cervell ha emmagatzemat alguna conclusió: per exemple, unes dents postisses poden ser com els tàmpax. Recordeu aquell acudit que proposava demanar un tàmpax als Reis d’Orient? I mira que té anys i ja enganyava a totes les nenes, noies, dones, velletes... A alguns homes, els feia riure molt. Sembla una requeria, que ho és, però incloïa una bona crítica: amb un sol tàmpax podies nedar com la Mengual, jugar a tenis com si fossis un Nadal catalanista, muntar a cavall com la infanta aquella que quasi fa llàstima de tant com se n’han burlat, o pujar muntanyes com el Kílian Jornet.
Ara, amb unes bones dents postisses es veu que pots menjar pomes a queixalades i esqueixar entrepans com si tinguessis destrals a les genives.
Però avui, mentre feia un repàs de notícies al 324, he estat víctima d’un aberrant anunci d'audiòfons. Que no vull dir que no s’acarnissin amb els homes, que també; però jo parlo de dones. Doncs resulta que una dona de seixanta anys repicats porta uns audiòfons que li regalen la clau de la felicitat. Té molta mala bava: casualment té un marit de quaranta i pocs i a ella, com que no hi sent sense els aparells salvavides, el que ell li diu, textualment, li entra per una orella i li surt per l’altra sense passar-li pel cervell. Quina falta de respecte tan gran! Me’n recordaré quan me n’hagi de comprar i no aniré a cap botiga Amplifon. Aniré a la del costat de casa i li demanaré a la Rosa que me’n faci uns que em permetin escoltar el meu marit i, fins i tot, a qui em critiqui.
I compte, que em sembla molt i molt bé que hi hagi dones que tinguin marits molt joves. Com sempre han fet els homes (fins i tot sense fer papers). I ara, quan elles també són molt riques —i es podrien posar els iris de brillants swarovski i les pupil·les d’atzabeja—, posen els seus ulls en noiets joves. Com Shakira i Madonna, i els fan papers i tenen separació de béns.
I és que tothom, homes i dones, tenen dret a tenir parelles joves i a sentir-hi bé. Però és pecat flagrant intentar colar bou per banya grossa amb traïdoria; sigui amb audiòfons o amb qualsevol altra trampa.







dissabte, 12 de maig del 2018

Violar en «manada» té poc càstig



No fa ni una setmana que va sortir la sentència sobre les violacions «en manada» que van perpetrar cinc joves immorals i delinqüents a les festes de San Fermín de fa dos anys. Tot allò que van fer-li —escriure-ho em faria un tràgic dolor—, només és abús sexual. Només costa nou anys de presó.
No fa gaires setmanes, va sortir una altra sentència en la que extorsionar amb danys físics i morals una dona al mig del carrer, amb traïdoria i perversitat, només valia 48.000 euros.
Un govern que permet o promou sentències com aquestes és pervers perquè dona ales als delinqüents —potser perquè el mateix govern en pes ( i molts dels seus al·legats), també és una manada de delinqüents que s’autoprotegeixen), i deixa indefenses a les dones.
La locució llatina In dubio pro reo expressa el principi jurídic que, en cas de dubte quant a la culpabilitat, el veredicte anirà a favor del reu. Doncs els jutges espanyols tenen una clara tendència a fer-ho a l'inrevés: ells protegeixen l’acusat. I a la víctima, la fan culpable. Es veu que la noia va consentir les violacions, una darrere l’altra.
A la tarda mateix, la majoria de places de la península, es van emplenar de dones —i també d’homes—, exigint decència i moralitat.
Com diuen algunes feministes a les seves pàgines, als violadors, castració. Estic segura que en un parell d’anys, les violacions, baixarien a zero. ¿Per què un govern com l’espanyol, mogut per l’odi i la venjança, no dubta en empresonar persones pacífiques de les quals no s’ha pogut provar, de cap de les maneres, que siguin delinqüents, amb tants mesos de presó i li tremola el pols per castrar uns quants violadors? Els ferotges, no apliquen la mateixa ferotgia per a tot? No! Perquè la seva moral és esbiaixada... No! El que passa és que no en tenen, ni la coneixen, ni l’esperen, ni els interessa saber per a què serveix. Sense moral porten molts anys al govern robant i prevaricant dia sí dia també. I com que ningú els castra, doncs anar delinquint.
I tot això, tenint en compte que algun era reincident, que algun pertanyia al Cuerpo... I a sobre, els de Tabàrnia (oi que l’Arrimadas és una dona?), escriuen: «...tuvieron un mal momento fruto del ambiente festivo al que todos nos hemos entregado alguna vez... (com sempre, insultant a la gent honesta), ....España es jolgorio, vino y fiesta... gracias a la Guardia Civil, que protege nuestro orden, y que por ello somos la envidia del mundo» Obvi: no hi toquen!
I és que, si la castració no és tolerable, calen solucions dràstiques. Com posar jutges que tinguin filles a qui els pugui passar una barbaritat com aquesta i fer una simulació virtual perquè tothom pugui veure en directe què se’ls fa a les víctimes.
Ah! I al jutge que va sentenciar que no era ni abús sexual li prendria el títol i li faria passar alguna test psicològic per detectar on té la malaltia mental.



dissabte, 5 de maig del 2018

Les princeses de Catalunya a Alcalá-Meco



La mesquinesa del dia de Sant Jordi a Madrid, ha rebel·lat de nou, uns cors podrits i corcats. Les nostres princeses, una mica oblidades en una horrible presó de dones, van rebre unes dues-centes roses com a mostra de les emocions que, en un dia tan assenyalat per a Catalunya, els van enviar companys, amics i coneguts. Van ser enviades per l'Ateneu Popular Garriguenc i pagades amb un fons solidari. Els responsables de la presó —que no estan adoctrinats perquè no veuen TV3—, no sols van prohibir l’entrada de les flors perquè elles poguessin gaudir —mal empresonades—, de l’afecte dels seus, sinó que ni tan sols van voler informar-les. Aquests no són dracs imaginaris. Aquests són molt més ferotges del que qualsevol criatura pot imaginar com el més ferotge de tots els dolents de qualsevol conte que mai hagi llegit.
La venda de llibres a l’Estat espanyol no està ben repartida: mentre el raconet de Catalunya s’emporta el 22% de tot el territori, la Comunitat de Madrid es queda amb un justet 16%. I penso que aquesta diferència deu ser la que deu marcar la ratlla vermella de l’odi i la revenja —entre d’altres «assumptets». Si llegissin un 6% més potser serien capaços d’entrellucar la toxicitat de tanta perversitat. No poden o no volen, perquè per això no fan Dia del Llibre, perquè la gent no els llegeixi i puguin entendre un 6% més del que aconsegueixen tal com estan.
Més cosetes. A Candela, cooperativa d’acció comunitària i feminista, han penjat al seu Facebook un dibuix de Joan Turu amb una explicació: «per què tothom coneix el nom del príncep i ningú el de la princesa? Prou d’invisibilitzar-nos»
Però també hi han deixat el seu comentari: «Si no sabem el nom de la princesa, si no sabem qui és, si no sabem què li agrada, si la princesa no és ningú en aquest conte, aleshores estem ensenyant a les nenes que no tenen nom, que no importa qui són ni què els agrada, que només són un complement en el conte, que les nenes no són les protagonistes de la seva història, de la seva vida»
Potser trobareu el comentari una mica exagerat. Ni que ho fos molt, d’exagerat! Cal reflexionar per rescabalar les dones de tants endarreriments. Quan aconseguim estar al mateix nivell, llavors ens podran exigir més contenció.
I no era també Santa Jordina, el dia vint-i-tres? Qui hi pensa? Em direu, n’hi ha poques. Cert. Però segur que es mereixen el mateix que els Jordis. De fet, jo en conec una de Jordina. Li van posar aquest nom perquè esperaven un Jordi —per dir-li com el pare i potser l’avi...— i, com que no els va arribar, li va tocar la variant femenina.
I és que, a part de princeses bones però indefenses i dracs malvats i prínceps bons, cal tenir present que la lectura és un plaer per a tots els dies i cal preservar-lo perquè ens ajuda a no ser incultes i a gaudir del beneficis del coneixement.



diumenge, 29 d’abril del 2018

L’estigmatització de les adolescents



Vés per on, tot i les ajudes que la tecnologia ens posa a l’abast, hi ha situacions que compliquen enormement l’existència. M’entristeix que la meva adolescència faci mig segle que m’hagi fugit, però encara m’entristeix més adonar-me que moltes adolescents, ara, siguin víctimes d’una estigmatització a les xarxes (i fora d’elles també), per raons d’estètica i de conducta sexual.
Les professores Cilia Willem, Núria Araüna i Iolanda Tortajada del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la URV, han dut a terme un estudi amb set grups de joves, entre setze i vint anys, per explicar com valoren les seves autopresentacions. El resultat: a partir de la imatge que projecten elles mateixes a les xarxes, col·laboren a crear dinàmiques d’estigmatització. I m’entristeix perquè el que podria ser una gran avantatge és gira contra elles mateixes de manera nefasta. I el que és pitjor: no són capaces ni d’adonar-se’n. Cauen a la trampa de quatre potes, sense saber on és el parany ni com se’n sortiran. Potser és que han aprofitat poc el seu pas per l’escola o potser no se’ls explica allò que necessiten i els interessa.
Hi ha dues estigmatitzacions molt definides: la de «pija» i la de «xoni». Aquestes dues sentències les classifiquen i les jerarquitzen quant a la seva estètica i la seva conducta sexual. No per condicions socioeconòmiques.
L’estigmatització «xoni» recau en noies qualificades com a «vulgars que se salten el bon gust o que tenen una sexualitat excessiva». I són criticades des d’un doble estàndard: d’una banda el del sexe i el gust personal i de l’altra, el de la cultura i els estudis. Les noies que s’estereotipen com a «xonis» en les seves autopresentacions, són víctimes del menyspreu a les xarxes i fora. Perquè el seu perfil també s’identifica amb símbols culturals molt específics com pantalons molt ajustats, tangues, pírcings, tatuatges, cua de cavall o monyo, maquillatge excessiu, postures provocadores a les fotografies...
A qui li pot agradar vantar-se de qualificatius pejoratius? A qui no és capaç d’adonar-se que són pejoratius. I per tant, fan doble llàstima!
L’estereotip de «pija» és un marcador d’identitat estàndard utilitzat com a contrari de l’etiqueta «xoni». Per tant, tot i el seu significat crític, no és tan humiliant com el de «xoni».
Totes les adolescents són conscients d’aquests prejudicis però manifesten una insalvable dificultat per superar-los. La qual cosa legitima un bagatge cultural masclista.
I és que estigmatitzar significa —a part de marcar a algú amb un ferro roent com a símbol d’esclavitud—, acusar a algú amb una imputació amb la qual perdrà ser ben considerat. No s’hauria d’ensenyar més vocabulari, als adolescents? Si més no: pejoratiu, estigmatització...





dissabte, 21 d’abril del 2018

Llegendes masclistes i esgarrifoses



Fa vint-i-cinc anys, quan va néixer la meva filla, ja tenia a punt un munt de pel·lícules del Walt Disney per entretenir-nos juntes. La il·lusió dels dibuixos bonics i de les històries ensucrades, va impedir que fos prou conscient dels estereotips masclistes que transmetien. Amb tot, sempre volia compartir amb ella, pel·lícules i dibuixos per poder afegir els comentaris que em semblaven imprescindibles.
Han passats els anys i les xarxes bullen defensant —encara que també atacant—, el feminisme. Vull ser optimista, al menys! I la meva filla —tot i les pel·lícules masclistes de Walt Disney—, és una feminista convençuda. Tant que aquests dies de vacances va voler que compartíssim la versió cinematogràfica de la Bella i la Bèstia i després em va explicar l’origen de la verdadera llegenda.
Hi ha qui diu que la primera versió és del segle II, d’un conte d’Apuleu titulat «Cupido i Psique». Venus, gelosa de la noia bonica, ordena Cupido que l’enamori de l’home més horrible del món. Però la versió escrita més coneguda és la de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756. Aquesta és la base de quasi totes les versions o adaptacions posteriors.
A primer cop d’ull, la moralitat del conte ens alliçona sobre la necessitat de saber que la bellesa de les persones està en el seu interior, al seu cor (com diu una de les cançons més populars). Tanmateix, cap versió del conte ni la pel·lícula de Walt Disney no han servit per fer-nos-ho entendre. Vivim en una societat molt superficial en la que l’aspecte físic és importantíssim.
Però el veritable rerefons del conte, molt més recargolat, era una crítica als matrimonis per conveniència. Les unions de noies joves amb homes molt més grans, sense consentiment per part d’elles, era molt habitual. I el que pretenia la història era fer empassar a les noies que en l’interior dels seus marits vells podien trobar-hi l’home bondadós que amaga la Bèstia. Volien que entenguessin que si a aquests homes se’ls tractava amb amor —suposo que empassant-se moltes vegades fins i tot el fàstic—, per més horribles que semblessin en principi, podien acabar sent respectuosos amb elles. Respectuosos, ningú no ha parlat d’estimar-les. Però no sé per què no existeix el conte invers: un noi jovenet obligat a casar-se amb una vella. I que no s’alliçoni els nois sobre com fer-les felices per obtenir la seva pròpia felicitat. És possible estimar algú imposat que pot fer esgarrifances? Per què no se’ls ha demanat també als homes?
I com pot ser que a 2017, quan el feminisme està aconseguint tirar endavant, encara hi hagi tantes noies que, recordant-se de la pel·lícula del Walt Disney, hagin volgut veure la versió cinematogràfica, tot i el missatge masclista?
I és que la prepotència masclista s’ha acarnissat amb les dones des del començament de la Història. Va ser Adam el primer masclista patrocinat per la divinitat?





dissabte, 14 d’abril del 2018

Les dones no haurien de votar PP



Només una dona incapaç per a la tolerància, injusta, inútil per a la sororitat, pobra d’empatia, despietada, sense cap mena de generositat per les seves congèneres menys afavorides i alguns més despropòsits, pot votar PP. Perquè votar PP és anar contra les dones. Estic tipa d’escriure articles en què el PP se salta tota justícia imprescindible per poder intitular-se grup de persones. Curull d’il·legalitats, d’infàmies, d’indignitats —a mpuntorajoy tant li fa si les dones cobren menys per la mateixa feina que els homes—... I tant els fa que les dones pateixin el que ells podrien evitar! Fins i tot se’n vanten perquè son molt mascles. I no hi ha tragèdia més gran que un inepte integral sentint-se un enviat de Déu per salvar la humanitat.
I qui diu les dones, també podria dir tots els homes que tenen àvies, mares, filles, nebodes, cosines, nétes, amigues...
Qui no pot voler que les pobres dones víctimes de violència masclista puguin tenir dret a una assistència jurídica gratuïta? Doncs les dones i els homes del PP. Aquest partit va rebutjar, valent-se de la seva majoria absoluta, a finals de l’any passat, una moció debatuda a la Comissió d’Igualtat del Senat, per garantir l’assistència jurídica i psicològica a totes les víctimes de violència masclista. Ja ho diu la paraula:, víctima és aquella persona que ha sofert algun mal. I qui no té prou entranya com per no voler ajudar una víctima?
Totes les altres forces polítiques van recolzar la iniciativa. Menys el PP! Que va excusar-se —mentint, com no?—, prometen noves mesures. Han passat quatre mesos i encara no n’han proposat cap . Algú n’espera alguna?
Només un 28.5% de les dones que pateixen violència masclista denuncia els fets. La Llei d’Assistència Jurídica i la Llei Integral contra la Violència de Gènere reconeixen el dret de les dones víctimes a tenir assistència jurídica. Però la realitat no és aquesta i el PP rebutja ajudar-les. Tenint en compte que les declaracions en el moment de la denuncia són molt importants perquè tenen molt pes en el procés jurídic posterior, no seria de bon cor intentar ajudar a qui ho està passant tan malament?
Aquesta ajuda és d’una urgència imperiosa per a qui es pugui sentir commogut —i per què no dir-ho, també responsable—, per i de la desgràcia de les víctimes. Per què no volen ajudar-les? Els agrada demostrar que són ineptes per a la decència, honestedat i integritat? Qui està mancat d’aquestes qualitats, no té bondat.
I és que qui no és bo, no pot fer el bé. I qui no fa el bé, no és bo, és dolent. Molt dolent si, fent el mal, a sobre, es vol fer passar per bo.
(escrit l’endemà dels últims, pel moment, empresonaments)