Fa vint-i-cinc anys, quan va
néixer la meva filla, ja tenia a punt un munt de pel·lícules del
Walt Disney per entretenir-nos juntes. La il·lusió dels dibuixos
bonics i de les històries ensucrades, va impedir que fos prou
conscient dels estereotips masclistes que transmetien. Amb tot,
sempre volia compartir amb ella, pel·lícules i dibuixos per poder
afegir els comentaris que em semblaven imprescindibles.
Han passats els anys i les
xarxes bullen defensant —encara
que també atacant—,
el feminisme. Vull ser optimista, al menys! I la meva filla —tot
i les pel·lícules masclistes de Walt Disney—,
és una
feminista convençuda. Tant que aquests dies de vacances va voler que
compartíssim la versió cinematogràfica de la Bella i la Bèstia i
després em va explicar l’origen de la verdadera llegenda.
Hi
ha qui diu que la primera versió és del segle II, d’un conte
d’Apuleu
titulat «Cupido i Psique». Venus, gelosa de la noia bonica, ordena
Cupido que l’enamori de l’home més horrible del món. Però la
versió escrita més coneguda és la de Jeanne-Marie Leprince de
Beaumont, publicada el 1756. Aquesta és la base de quasi totes les
versions o adaptacions posteriors.
A
primer cop d’ull, la moralitat del conte ens alliçona sobre la
necessitat de saber que la bellesa de les persones està en el seu
interior, al seu cor (com diu una de les cançons més populars).
Tanmateix, cap versió del conte ni la pel·lícula de Walt Disney
no han servit per fer-nos-ho entendre. Vivim en una societat molt
superficial en la que l’aspecte físic és importantíssim.
Però
el veritable rerefons del conte,
molt més
recargolat, era
una crítica als matrimonis per conveniència. Les unions de noies
joves amb homes molt més grans, sense consentiment per part d’elles,
era molt habitual. I el que pretenia la història era fer empassar a
les noies que en l’interior dels seus marits vells podien trobar-hi
l’home bondadós que amaga la Bèstia. Volien que entenguessin que
si a aquests homes se’ls tractava amb amor —suposo
que empassant-se moltes vegades fins i tot el fàstic—,
per més horribles que semblessin en principi, podien acabar sent
respectuosos amb elles. Respectuosos, ningú no ha parlat
d’estimar-les. Però no sé per què no existeix el conte invers:
un noi jovenet obligat a casar-se amb una vella. I que no
s’alliçoni els nois sobre com fer-les felices per obtenir la seva
pròpia
felicitat. És possible estimar algú
imposat que pot fer esgarrifances? Per què no se’ls ha demanat
també als homes?
I
com pot ser que a 2017, quan el feminisme està aconseguint tirar
endavant, encara hi hagi tantes noies que, recordant-se de la
pel·lícula del Walt Disney, hagin volgut veure la versió
cinematogràfica, tot i el missatge masclista?
I
és que la prepotència masclista s’ha acarnissat amb les dones des
del començament de la Història. Va ser Adam el primer masclista
patrocinat per la divinitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada