Acudits masclistes, masculinitat dubtosa.

Qui ho havia de dir! Els homes masclistes ―i alguns dels que no volen semblar-ho, ho dissimulen, però ho són―, tenen recòndits secrets.

I per tant, ja els aviso... després de llegir aquest article, els quedaran molt poques ganes d’explicar —ni per descuit—, mai més un acudit masclista.

La professora Emma O'Connor i un grup d’investigadors de la Western Carolina University han fet un estudi, amb dos experiments, sobre un total de 138 homes heterosexuals, per esbrinar quins prejudicis poden tenir cap a les dones i els homes gais.

Si ens centrem només en els prejudicis masclistes, van partir de la base de l’existència d’homes a qui els sembla divertit dir rucades com: el lloc de les dones és a la cuina, plorar és cosa de dones, preguntar-los si tenen la regla quan no estan prou d’humor...

Després de l’estudi, han arribat a la conclusió que aquests homes, en realitat, el que tenen és un important problema d’inseguretat respecte a la seva masculinitat. I aquest problema se’ls agreuja terriblement si senten la seva masculinitat amenaçada.

Això els pot passar, senzillament, per tenir una dona que, a la feina, estigui per sobre d’ells i hagi d’imposar-los les seves decisions. Perquè llavors, se’ls fa molt difícil d’acceptar que és millor professional i, empassar-se aquesta granota, els resulta del tot humiliant.

I aquests homes, que ja tenen prou pega en veure’s amenaçats en la seva masculinitat, a sobre tenen un altre greu problema. Es veu que, segons l’estudi, el perfil d’aquests individus, és molt baix quant a valors o conviccions. Les seves creences són molt precàries i insegures. I són de plànyer perquè, quan se n’adonen, és quan senten la necessitat de fer acudits sexistes. Però no en són conscients. Quantes pegues, pobrics!

Crec que d’ara en endavant, qualsevol dona que senti acudits sexistes pot explicar aquest descobriment a qualsevol company de feina o amic (si encara no l’ha esborrat de la llista de contactes),o familiar (si encara no l’ha esborrat del llibre de família), perquè no faci més el ridícul.

La intenció de l’estudi encara va més lluny: aconseguir que aquests tipus d’acudits baixin en caiguda lliure i s’estavellin aixafant la precarietat i inseguretat masculina que pateixen alguns homes. Emma O'Connor està convençuda que ajudarà moltíssim a millorar les relacions laborals amb homes que se senten amenaçats.

I és que l’assetjament sexista ―encara que només estiguem referint-nos als acudits masclistes―, sigui a la feina, al bar de la cantonada, a la cuina de casa o a la cua de la compra, és una xacra que cal eradicar amb ganes.

Es pot fer un casament feminista?

Recordo, tot i que de manera boirosa, pels anys i les topades ―de bon rotllo, és clar, només per poder créixer com a muller―, que el dia del meu casament, no tenia previst entrar a l’església amb el pare... però ell, astut, abans d’arrencar a caminar per les meves, em va dir ben amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me... i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt feliços, qui era jo per negar-li? Total: el meu pare em va lliurar al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era un qüestió tan irrenunciable com seria ara.

La situació de la dona estava i està molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove, que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompanyar-la fins a davant de la font i el guarniment de flors que feien d’escenari a la cerimònia.

Laura Bates, la fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere, publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per aconseguir casar-se, com a feminista, per l’església. A ella li sembla que matrimoni i feminisme són quasi bé excloents. L’anell de compromís d’una núvia ja és un símbol de propietat que a Anglaterra s’afegeix al trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per aconseguir conjuminar casament i feminisme se li van plantejar molt dubtes: què significa roba interior de núvia? Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació virginal ―ja sense simbologia―, del vestit blanc de núvia? Tot la va semblar estúpidament sexista!

Ella havia llegit en una guia de noces un consell ―potser naïf?―, d’involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que els dos estaran igual de casats? Naïf o problemàtic? Perquè cal dir que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es complicaran!

I aquestes menudeses encara es poden complicar més: normalment, s’espera que les dones ho planifiquin tot fins a l’últim detall... però segons ella, si una dona s’excedeix o supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars, amics, veïns... incloent-hi els homes.

El seu més gran escull va ser com eludir la promesa d’obediència. Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!

Quant a la complicació d’entrar a l’església va trobar la solució a la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense l’acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i noies.

I és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és l’ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!

Cambrera amb un 95 de pit, com a mínim

No és la primera vegada que un titular com aquest, salta a la premsa. Aquest és del mes passat. Rubén Sánchez, portaveu de la FACUA (Federación de Asociaciones de Consumidores y Usuarios de Andalucía), una ONG que ara ja té seus arreu del país espanyol, va donar a conèixer aquesta notícia via Twuiter, amb el següent redactat: «Se busca camarera que enseñe las tetas y el culo para poner calientes a los clientes. Y que nadie multe a estos empresarios».

Ha fet bé, d’explicar-la tan clarament. Perquè hi ha gent, massa, ―perquè només que en quedés una sola, de persona, aquesta encara sobraria―, que no ho acaben d’entendre.

El text de l’anunci és per denunciar l’empresari i per tancar-li temporalment el local. Diu així: «Camarera para Pub. En Aranjuez buscamos camarera fin semana. Chica entre 25 a 35 años. Alta en la SS. Debe de ser muy atractiva. Mínimo 95 de pecho. Vestir sexy tipo mini y escote. Solo camarera de pub sin otros servicios. Horario de 19.00 a 02.00. Salario de 40 a 50€ por día. Tipo de puesto temporal”.

En tan poques línies, quants disbarats! Jo entenc que per servir copes tant pot servir un cambrer o una cambrera. El que s’ha d’anunciar és la feina.

Amb trenta-sis anys es poden servir copes perfectament. I amb quaranta-cinc o cinquanta!

A més, es poden servir copes tot i no ser una bellesa. De fet, la majoria de fantàstiques cambreres que hi ha arreu tampoc són Shakires. Per què es necessita tant de pit per a aquesta feina? Ni que s’haguessin de portar les copes a la canalera!

I també em pregunto: per què no veiem mai un anunci de cambrer amb una determinada talla de penis? Doncs perquè no serviria per a res. Si fos útil per als propietaris dels bars, ja ho farien. Com fan amb les dones. Però les dones, tot i les mides, no es posen calentes als bars de copes. I els homes, segons diu el mateix Sánchez, sí. Quina pena em fan aquests tipus d’homes! Però existeixen, sinó no es publicarien aquests anuncis.

I també em pregunto: quin perfil moral han de tenir aquests individus? Baix, molt baix. No pot ser d’altra manera. Però tenen tot el dret a prendre copes. I el nivell moral del propietari d’aquest bar? Infinitament baixíssim! Deu tenir alguna filla?

Un altre detallet: per què especifica «sin otros servicios”? Se suposa que, quan es demanen aquestes talles, les dones han de fer feina complementària?. Per què, sinó ho especifica? Ja ens entenem, oi?

I és que la dignitat cal mantenir-la a dins i a fora de casa. Tant si t’espien, com si no et veuen. Perquè és un bé de l’ànima que proporciona felicitat. Cas de menystenir-la, es pot acabar com el govern espanyol: sense!

2017, una merderada masclista

Només ens caldria repassar els titulars d’algunes Simonetes d’enguany: un tenista assetjador sexual, hostesses fent de pitxer bufó, un cul femení per promoure la lectura, dones tractades com cavalls, ...s’hauria de violar a les catalanes, menors de divuit anys culpables de ser violades, 200 violacions al dia a Europa, La Manada... per adonar-nos que tot i els esforços, encara cal molta lluita i moltes lleis.

A aquests titulars hi podem afegir algunes conclusions sobre el tractament de les dones en alguns medis de comunicació. Masclistes, esclar!

Discriminació: el nom de les dones, no importa gens: «7 mujeres y Miguel Bemfica en el jurado español del EuroBest», «la esposa de Lenin y otras tres mujeres de la revolución rusa...», Shakira, la señora de Piqué...»

Els estereotips de pes i talla: Javier Cárdenas, en prime time de televisió pública fa sortir tres noies descalces, amb calces i samarreta...(i no era cap programa d’ortopèdia); Susana Díaz, fent-se la graciosa i pretenent tenir talla per donar consells: «no a la cerveza, sí a los refrescos light»; una foto de Mariah Carey al Mundo amb el titular, «el peso de la decadencia» perquè ha deixat d’estar esquàlida...

Necessitat de parella: «Garbiñe Muguruza, mucho tenis, bonitas piernas, pocos novios» I per què no podia dir que per sort encara no té xicot? «Paula Echevarría alcalnza los 40 más sola que nunca», Millor estar sol que mal acompanyat, oi’

I la bomba de l’any: Harvey Weinstein, productor de cinema, denunciat per assetjament i abús sexual, a més de violacions... el titular de El Español (de Pedro J. Ramírez) deia: «las mujeres que han terminado con la cerrera de Harvey Weinstein» Sort n’hi ha hagut!

Una altra bomba: La Manada. Va donar la sensació que es jutjava la víctima i no els culpables.

Més titulars: «una mujer clava un cuchillo jamonero en la pierna de su novio después que este le pegara varios puñetazos» No hauria de ser al revés? «Su novio le pega varios puñetazos y ella (en defensa propia) le clava cuchillo jamonero» És que l’ordre de l’oració principal té molta importància, sobretot si el que passa a la subordinada, no hauria succeït, de no haver-se produït l’acció de la principal.

I així, fins a una llarga llista. Oi que ja n’hi ha prou, per saber del cert que les dones encara hem de lluitar molt i que les lleis han de protegir les víctimes? I que els homes que encara són masclistes, si no són capaços de reconèixer els drets de les dones, al menys, no es vantin de ser masclistes. I algunes dones, també! Quan ho aprendran, els uns i les altres?

I és que el masclisme encara està massa arrelat i en sobra per tot arreu, especialment als mitjans de la llengua emprada en els titulars anteriors. Que 2018 rebaixi les cotes del masclisme perquè els uns i les altres aprenguin el que pertoca.

Espanya capdavantera en malvestats

No és la primera vegada que, sense buscar, trobo. I trobo perquè els medis de comunicació, en totes les seves variants, van plens de notícies que ens parlen del tracte discriminatori vers les dones. Però tampoc és la primera vegada que Espanya encapçala titulars per ser capdavantera en allò que hauria d’estar a la cua. I tot sovint, ambdues possibilitats es creuen. Com en aquest titular del mes passat: Espanya és el país amb més esclaves sexuals de tota Europa.

I se m’ha esmunyit al cap una comparació. Recordeu quan en Capri ens feia riure fent de doctor Caparrós? Un dels gags més coneguts era el d’un pacient que anava al metge metge perquè havia patit un atac de cor. I li preguntava quina dieta havia de seguir. I el doctor Caparrós li proposava que anés a un restaurant, llegís tota la carta i res! No podia menjar mai més cap d’aquells plats.

Doncs a Espanya li passa el mateix. Encara que la llista no és de plats sinó de perversions. Si algú es dediqués a fer una carta de pitjors defectes per a un govern europeu i després busqués quins són els que més en tenen, no ho dubteu, Espanya si no la primera, tampoc baixaria a segona.

El 90% de les dones que exerceixen la prostitució a Espanya «són esclaves sexuals del segle XXI». Són fruit del tràfic de dones en xarxes i per proxenetes. I no són dades de cap enemic seu, són de les Nacions Unides.

A més, és el primer país europeu amb trànsit i destí de dones per a l’explotació sexual. També ocupa el primer lloc quant a consum de prostitució (39%).

El 2015 guanyava més de cinc milions d’euros al dia amb el tràfic de dones i el 2017 pot arribar a deu milions. El 27% de les víctimes són menors de quinze anys. I està, a nivell mundial, entre els 10 primers països més populars per al turisme sexual, al costat de països com Tailàndia, Brasil, Indonèsia, Colòmbia o Cambotja.

Però Espanya no ha aconseguit cap d’aquestes tares per mèrits propis. Que podria tenir algun merit... però seria un dir irònic. No, el govern d’Espanya està capdavanter en defectes perquè l’ajuden partits que després ens volen fer creure que també són feministes, o demòcrates... I no ho són, cap d’ells, encara que intentin colar-nos-ho a base de mentides.

I és que per a ser bo, s’han de tenir qualitats. I com que s’atrapa abans un mentider que un coix, els governs que volen passar per feministes, si fan polítiques masclistes, no ho són, encara que menteixin. Que també és un hàbit diari del govern del país veí i d’alguns polítics de la nostra terra.

Les dones no poden anar a restaurants de luxe?

De Salvador Sostres —de qui no vull fer cap propaganda, sinó deixar-lo en evidència perquè tothom sàpiga com s’esforça en ser masclista i misogin—, ens diu la seva ressenya de Viquipèdia, que és un escriptor, polemista i periodista català. Crec que la definició que més li escau és la de polemista. És la seva afició preferida i la que li ha permès —perquè la mateixa crònica ens fa un llarg llistat de polèmiques protagonitzades per ell—, guanyar-se la vida en diaris com el Mundo i l’ABC. Per cert, del primer en va ser expulsat perquè 120 periodistes de l’empresa van demanar a Pedro J. Ramírez que l’expulsés.

De periodista, n’és perquè hi ha publicacions i cadenes que li permeten expressar-se en termes poc morals o ètics.

I no fa pas gaires dies, fent de tertulià al gran programa El gato al agua de la fantàstica cadena Intereconomía, va fer unes declaracions tan aberrants que els seus mateixos contertulians van quedar-se bocabadats. Que ja és dir, dels gats a l’aigua!

Jo crec que ho fa expressament perquè, de no ser polèmic, potser ni sabríem qui és. Ni falta que ens faria, però la polèmica masclista i antiindependentista dona audiència a les terres del rei...

Segons el garbuix mental que la seva boca expressa perquè el contractin les cadenes espanyolistes, els restaurants de més de 100 euros per àpat, haurien de prohibir l’entrada a les dones. Voleu animalada més gran? Clar que fent de gat, potser ja lliga... Quina mena de programa pot basar la seva audiència en personatges i opinions de tan encimbellat nivell?

Ell creu —però jo no m’ho empasso, perquè una persona que sigui capaç de pensar que la polèmica el farà ric, també pot fer raonaments més bàsics—, que el luxe als restaurants és un concepte masculí. Iaiiiiiii! Quanta atrofia mental! I jo perdo el temps explicant-vos-ho perquè si mai en sentiu a parlar, el pugueu encasellar on li pertoca: home que menysté les dones i que parla i escriu on també les menystenen. I per tant, potser altres qualitats, tant d’ell com dels medis que el patrocinen, al meu entendre, ja queden molt endarrerides com per poder valorar-les com, potser, es podrien merèixer.

A més, afegeix, perquè tothom es molesti —perquè ja és el que vol—, que les dones no són felices, ni ho deixen ser als homes, en restaurants tan cars... perquè ells volen menjar i elles compartir els primers, els segons, les postres i aviat es partiran el cafè (quin menyspreu més innecessari).

Perquè les dones, crec jo, a més de menjar, compartim sentiments, emocions, estats d’ànim o situacions vitals.

I segueix: ...que elles soles no hi van a aquests restaurants, que si quatre amics mascles van a menjar, gasten un 40% més que dues parelles amb dues dones... Mes iaiiiis!

I és que qui menysté tan barroerament les dones, no hauria de ser digne ni de ser polemista.

La manada de la sororitat

Fins a dia d’avui, no m‘havia atrevit a parlar de La Manada perquè em provocava una repugnància tan ferotge que no em permetia constrènyer les violacions en paraules que, segur, em quedarian esquifides. Fins i tot, el petit pensament d’intentar abordar el tema, m’emmalaltia. Encara tinc por, por de vomitar l’esmorzar perquè al meu cervell, cap neurona està disposada a acceptar que no massa lluny de casa, es puguin cometre delictes tan execrables. Pensar en el per davant, per darrera i a la boca em provoca una ràbia tan salvatge que se m’escola al pensament un mal desig de venjança. I l’enterro perquè em faria sentir malvada. Però si m’imagino a la meva filla víctima d’un atemptat tan esgarrifós no puc parar de plorar.

Tanmateix, cal denunciar les barbaritats masclistes. La salvatjada dels cinc energúmens alienats ―i vull creure’m que borratxos per atenuar la seva desfermada fellonia―, capaços d’infligir amb una violència desmesuradament abusiva una violació en manada. Com si de bèsties es pogués tractar. I utilitzo el subjuntiu d’irrealitat perquè no sóc conscient que els animals siguin capaços de perpetrar tan bestial ignomínia. Però cinc sevillans, n’han estat capaços. I cal recordar que un d’ells és militar i un altre guàrdia civil. Com fan la selecció de personal en aquests cossos?

I salvatjada també la dels juristes. Com és possible que davant d’una noia de divuit anys violada en manada, no sentin ni una mica de compassió que els impel·leixi a preferir tenir la consciència tranquil·la abans d’intentar guanyar diners defensant l’indefensable? Que la noia va fer vida normal? Si us plau, que algú els doni mil bufetades! Que la noia hi va consentir? Si us plau, que els passin una versió dels fets, com fan els anuncis dels accidents de tràfic, amb la cara de la seva filla... Voldria que, com a mínim, hagin sofert cinc nits d’horrorós insomni.

Però avui puc escriure perquè ja hi ha una altra manada. La que recolza la noia dient-li: «tranquila, hermana, aquí está tu manada”. Es tracta de centenars de dones que es van congregar davant del Ministeri de Justícia denunciant el masclisme amb el que s’està tractant la «suposada» violació múltiple. A la foto del diari, costa de veure, però també vull creure que hi ha homes reclamant la mateixa justícia.

Les dones d’aquesta manada han fet seva una nova paraula que ja està burxant per entrar al diccionari: sororitat. Es tracta d’un mot amb significat ètic, polític i reivindicatiu, que es defineix com la relació de germandat i solidaritat entre les dones per crear xarxes de suport que empenyin canvis socials, per aconseguir la igualtat.

I és que a la nostra societat hi sobren militars i guàrdia civils masclistes, advocats masclistes, tribunals masclistes... I encara falten moltes dones amb l’empenta de manifestar-se amb sororitat.