Espanya capdavantera en malvestats

No és la primera vegada que, sense buscar, trobo. I trobo perquè els medis de comunicació, en totes les seves variants, van plens de notícies que ens parlen del tracte discriminatori vers les dones. Però tampoc és la primera vegada que Espanya encapçala titulars per ser capdavantera en allò que hauria d’estar a la cua. I tot sovint, ambdues possibilitats es creuen. Com en aquest titular del mes passat: Espanya és el país amb més esclaves sexuals de tota Europa.

I se m’ha esmunyit al cap una comparació. Recordeu quan en Capri ens feia riure fent de doctor Caparrós? Un dels gags més coneguts era el d’un pacient que anava al metge metge perquè havia patit un atac de cor. I li preguntava quina dieta havia de seguir. I el doctor Caparrós li proposava que anés a un restaurant, llegís tota la carta i res! No podia menjar mai més cap d’aquells plats.

Doncs a Espanya li passa el mateix. Encara que la llista no és de plats sinó de perversions. Si algú es dediqués a fer una carta de pitjors defectes per a un govern europeu i després busqués quins són els que més en tenen, no ho dubteu, Espanya si no la primera, tampoc baixaria a segona.

El 90% de les dones que exerceixen la prostitució a Espanya «són esclaves sexuals del segle XXI». Són fruit del tràfic de dones en xarxes i per proxenetes. I no són dades de cap enemic seu, són de les Nacions Unides.

A més, és el primer país europeu amb trànsit i destí de dones per a l’explotació sexual. També ocupa el primer lloc quant a consum de prostitució (39%).

El 2015 guanyava més de cinc milions d’euros al dia amb el tràfic de dones i el 2017 pot arribar a deu milions. El 27% de les víctimes són menors de quinze anys. I està, a nivell mundial, entre els 10 primers països més populars per al turisme sexual, al costat de països com Tailàndia, Brasil, Indonèsia, Colòmbia o Cambotja.

Però Espanya no ha aconseguit cap d’aquestes tares per mèrits propis. Que podria tenir algun merit... però seria un dir irònic. No, el govern d’Espanya està capdavanter en defectes perquè l’ajuden partits que després ens volen fer creure que també són feministes, o demòcrates... I no ho són, cap d’ells, encara que intentin colar-nos-ho a base de mentides.

I és que per a ser bo, s’han de tenir qualitats. I com que s’atrapa abans un mentider que un coix, els governs que volen passar per feministes, si fan polítiques masclistes, no ho són, encara que menteixin. Que també és un hàbit diari del govern del país veí i d’alguns polítics de la nostra terra.