Es pot fer un casament feminista?

Recordo, tot i que de manera boirosa, pels anys i les topades ―de bon rotllo, és clar, només per poder créixer com a muller―, que el dia del meu casament, no tenia previst entrar a l’església amb el pare... però ell, astut, abans d’arrencar a caminar per les meves, em va dir ben amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me... i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt feliços, qui era jo per negar-li? Total: el meu pare em va lliurar al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era un qüestió tan irrenunciable com seria ara.

La situació de la dona estava i està molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove, que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompanyar-la fins a davant de la font i el guarniment de flors que feien d’escenari a la cerimònia.

Laura Bates, la fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere, publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per aconseguir casar-se, com a feminista, per l’església. A ella li sembla que matrimoni i feminisme són quasi bé excloents. L’anell de compromís d’una núvia ja és un símbol de propietat que a Anglaterra s’afegeix al trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per aconseguir conjuminar casament i feminisme se li van plantejar molt dubtes: què significa roba interior de núvia? Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació virginal ―ja sense simbologia―, del vestit blanc de núvia? Tot la va semblar estúpidament sexista!

Ella havia llegit en una guia de noces un consell ―potser naïf?―, d’involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que els dos estaran igual de casats? Naïf o problemàtic? Perquè cal dir que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es complicaran!

I aquestes menudeses encara es poden complicar més: normalment, s’espera que les dones ho planifiquin tot fins a l’últim detall... però segons ella, si una dona s’excedeix o supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars, amics, veïns... incloent-hi els homes.

El seu més gran escull va ser com eludir la promesa d’obediència. Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!

Quant a la complicació d’entrar a l’església va trobar la solució a la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense l’acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i noies.

I és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és l’ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!