Recordo, tot i que de manera
boirosa, pels anys i les topades ―de
bon rotllo, és
clar, només per poder créixer
com a muller―,
que el dia del meu casament, no tenia previst entrar a l’església
amb el pare... però ell, astut, abans d’arrencar
a caminar per les meves, em va dir
ben
amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me...
i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt
feliços, qui era jo per negar-li? Total: el meu pare em va lliurar
al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era un qüestió
tan irrenunciable com seria
ara.
La
situació de la dona estava i està
molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més
possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove,
que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim
fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompanyar-la
fins a davant de la font i el
guarniment de flors que feien d’escenari a la cerimònia.
Laura
Bates, la
fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere,
publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per
aconseguir casar-se, com a feminista, per l’església. A ella li
sembla que matrimoni i feminisme són quasi bé excloents. L’anell
de compromís d’una núvia ja és un símbol de propietat que a
Anglaterra s’afegeix
al
trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per
aconseguir conjuminar casament i feminisme se
li van plantejar molt dubtes: què significa roba interior de núvia?
Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació
virginal ―ja
sense simbologia―,
del vestit blanc de núvia? Tot
la va
semblar
estúpidament sexista!
Ella
havia llegit en una guia de noces un consell ―potser
naïf?―,
d’involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que els dos
estaran igual de casats? Naïf o problemàtic?
Perquè
cal dir
que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es
complicaran!
I
aquestes menudeses
encara es poden
complicar
més: normalment, s’espera que les dones ho planifiquin tot fins a
l’últim detall... però segons ella, si una dona s’excedeix o
supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars,
amics, veïns... incloent-hi els homes.
El
seu més gran escull va ser com eludir la promesa d’obediència.
Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans
una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal
prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!
Quant
a la complicació d’entrar a l’església va trobar la solució a
la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense
l’acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i
noies.
I
és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar
nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és
l’ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada