Joana d’Aragó, víctima de la diplomàcia

Nascuda a Nàpols el 1476, era filla del comte-rei Joan II i de la seva segona esposa Joana Enríquez. Germana de Ferran el Catòlic visqué al seu servei. Com a dona, la seva vida va estar marcada per les necessitats dels homes de la seva família. Tota la seva vàlua quedà reduïda a fer-los de peó d’escacs, de secretària, d’agent al servei... D’haver estat ella home o d’haver estat Isabel la Catòlica lesbiana, d’altra manera haurien anat les coses. Però aquells homes utilitzaven les dones com a drets adquirits, sense demanar, només exigint i oblidant-se de les gràcies.

Hagué de viure la seva infantesa i joventut a l’ombra del germà, de la seva cunyada Isabel la Catòlica i dels seus germanastres. Per tant, li va ser impossible tenir un paper rellevant tot i ser filla de rei.

Als vuit anys, ella i sa mare van ser confinades a Navarra com a garantia del pare i marit.

En morir, la seva mare va deixar-li una renda anual, fins al matrimoni, de 400 florins d’or. El pare va contribuir a «la seva casa» de manera que pogués tenir una molt bona educació per poder ser una futura reina. Era una bona inversió per poder casar-la millor.

Però no els va importar malcasar-la amb el seu cosinastre Ferran I de Nàpols que tenia cinquanta-tres anys. Ella, tan sols vint-i-dos. Ell era vell per l’època i gens agraciat. A més, va demostrar escasses qualitats polítiques. En canvi, ella era considerada una de les dones més atractives i cultes de la seva època. Però Ferran volia el regne de Nàpols per a la corona d’Aragó i Joana a callar i creure.

En sabia de creure; des de petita sa mare li havia encomanat la missió d’escombrar i endreçar les trencadisses que el seu fogós germà anava causant pel món.

I ella va convèncer Ferran perquè reconegués els dos fills il·legítims que havia engendrat abans del seu matrimoni amb la futura reina catòlica. I va treballar intensament per llaurar-los un bon futur. Ella va ser sempre la millor agent de Ferran.

El germà va aprofitar-se’n perquè el pare ja era massa vell per fer tractes. Tot i que els acceptava encantat. I van enviar-la a Nàpols des d’on va continuar treballant per ajudar pare i germà. El matrimoni va tenir una filla que va ser reina consort de Nàpols i un fill que va morir petit.

Quan va enviudar, Joana es va convertir en un actiu encara més potent mentre regnava el seu fillastre Alfons II. Es va convertir en una reconeguda diplomàtica i va ser una discreta espia que va provocar la caiguda de la branca napolitana dels Trastàmara.

Per això hagué de fugir de Nàpols i passà a València amb la seva filla Joana, ja vídua. Hi tornà el 1506 amb el seguici de Ferran el Catòlic i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.

Morí a Nàpols als cinquanta-dos anys. Tot i les seves aportacions polítiques i personals, pràcticament només tenim petites ressenyes d’ella i fora dels llibres d’història.

I és que amb tants menyspreus i imposicions no és estrany que se la conegui com la reina trista.

Explicar història de l’art sense homes

La primera pregunta que em faig és, i disculpeu-me homes poc empàtics, si la història de l’art hagués, posem per un descuit cultural, silenciat els homes artistes, creieu que n’hi hauria tants com de dones? La meva pregunta és retòrica, però té aquella flaire de si els homes haguessin de parir... les famílies no tindrien més d’un fill.

Coneixem dones artistes? Frida Khalo, Dora Maar, Annie Leibovitz, Artemisia Gentileschi... potser sí, si parlem de les més conegudes. Però gaires més? La pregunta no és complicada però la resposta no surt als llibres. Com és que no hem pogut conèixer-les si n’hi ha moltes més?

Katy Hessel, al seu llibre Historia del arte sin hombres, repassa i visualitza les creacions de més de tres-centes dones. El seu objectiu és abordar el desequilibri de gènere en el món de l’art mitjançant la reinserció de les dones en el cànon de la història de l’art. És un manual exquisit que sintonitza el silenci de la producció artística femenina. Elles, en un món hostil i advers, també han sabut expressar les seves emocions en tela, marbre, fusta, fotografia...

Al seu podcast, The Great Women Artist, ha publicat un esperançador testimoni sobre dones artistes rellevants de la nostra història, des del Renaixement fins a l’actualitat. I cita noms propis de grans dones invisibilitzades històricament, per haver prioritzat, erròniament, un relat patriarcal hegemònic que només venera homes blancs i heterosexuals.

El primer text que enfronta aquest tema és de l’any 1971 (a tocar de la mà!). Linda Nochlin va escriure un assaig que demostrava la dominació masculina i el silenci imposat a la creació femenina. Sempre, sempre la mateixa mala bava!

L’any 1976 va tenir lloc una exposició itinerant, Mujeres artistas: 1550-1950, a càrrec de Nochlin i Ann Sutherland, que reconeixia la contribució femenina a quatre-cents anys d’història de l’art.

Però cal esperar fins el 2003 per a la publicació de Historias de mujeres, historias del arte de Patricia Mayayo.

Això no és pas una opinió, es una realitat: cap d’aquests intents ha servit de gaire res. Els llibres de les escoles segueixen sense ensenyar res sobre artistes relacionades amb el món de l’art. Hi ha alguna d’aquelles excepcions que, precisament per ser-ho, confirmen amb contundència, la regla. I els museus continuen plens d’obres masculines. La revista Public Library Of Science, va publicar el 2019 un estudi: el 87% de les obres allotjades als divuit grans museus dels Estats Units eren d’homes i el 85% eren blancs.

Segons Claudia Casanova, no estudiar les artistes és tan greu com silenciar Shakespeare, Molière o Cervantes. Tot i que el seu context històric era totalment desfavorable comparat amb aquests grans homes. Elles, sense accés a la vida estudiantil, social o laboral, van crear igualment.

I és que les dones, tot i silenciades, vilipendiades, excloses, menystingudes, criticades, injuriades... han tingut la força suficient com per deixar la seva empremta.

Maltractar els grans té gènere

Tipa i molt trista estic d’escoltar notícies, dia sí dia també, de maltractaments a persones grans. Hem ensenyat als adolescents a fer equacions i, d’adults, no saben què és respectar les persones grans. Una societat amb un tant per cert tan elevat de feminicidis, violacions i maltractaments a persones grans, és una societat malalta i dolenta. I no podem resignar-nos-hi.

Crec que anem molt endarrerits en el plantejament dels currículums escolars. Fem tard. Perquè si ja estem tan malament que alguns pares són incapaços d’ensenyar valors tan bàsics com el respecte, la consideració... on podran aprendre-ho? Els que no han pogut aprendre-ho a casa, no ens queda altre remei que ensenyar-los-ho a l’escola. Se’n fan molts d’esforços, però es queden curts. No són suficients. Hi ha un tipus d’alumnat que necessita començar més de base. Ho necessiten ells i ho necessitem tots. Cal estimar-los prou com per voler ensenyar-los-hi.

Amb tot, les dades posen de manifest que els maltractaments a les persones grans també tenen gènere. Com molts altres abusos. Que, hi ha homes fantàstics, boníssims, extraordinaris... ningú no ho dubta, però les xifres canten altres realitats.

Buscant informació, vaig trobar un gràfic del 2016, de la Sanitat Pública, molt explicatiu. Els números fan plorar. Una altra desgràcia per al sector masculí.

Sanitat considera maltractaments totes aquelles accions negatives, habituals o continuades, amb rellevància penal, que pateix la gent gran i que són causades per persones conegudes o properes. I es parla de violència domèstica quan el maltractament està causat per una persona de la seva família o del seu nucli de convivència.

Els números són esgarrifosos: un 25.9% dels maltractadors són els fills (sense especificar gènere), un 23.6% altres familiars, un 18.4% persones conegudes o amistats, un 8.1% la parella i un 5.5% els cuidadors professionals.

Quant al tipus de maltractament, un 44% són psicològics (que no tenen gaire rastre), un 29% són negligències, un 15% abusos patrimonials i un 12% abusos físics.

Cap de les dades anteriors hauria de tenir aquests índexs. Són percentatges esfereïdors.

Però ara ve un dels temes més preocupants a nivell general: per què els homes són més maltractadors? Què els passa als homes si han estat a les mateixes escoles que les dones? Òbviament no és un problema exclusivament educatiu. Aquí han fallat altres conceptes. Segurament l’excés de prerrogatives impunes ha acabat girant-se contra ells mateixos.

Segons dades policials de violència domèstica contra persones grans, quant a víctimes, el 60% són dones i el 40% són homes. Però, quant als maltractadors, un 27.5% són dones i un 75.5% són homes. Que vol dir que els homes són quasi tres vegades més uns maltractadors. Què els passa?

I és que ens cal treballar molt, no sols per erradicar la violència contra la gent gran, sinó també per ajudar aquest col·lectiu masculí que no ha pogut assolir un comportament social tan bàsic.

Nadons robats entre 1938 i 1996

Als fills, se’ls estimen molt tant els pares com les mares. Però les xifres segueixen indicant que les mares ―a part de portar-los nou mesos al ventre i, en molts casos, alletar-los, creen uns vincles extremadament insondables―, segueixen sent les principals cuidadores i protectores.

Per tant, si li roben un nadó a una mare li causen un dolor intensament immens. Que no vol dir que el del pare no sigui també molt important.

En un principi, per castigar les mares republicanes i no prou afins al règim del bàrbar i sàdic Franco i després com a negoci, els experts han calculat que entre aquestes dues dates, el 38 i el 96, quaranta-vuit anys, a Espanya, van ser robats uns 300.000 nadons.

El pervers règim franquista, d’inspiració nazi, va copiar el seu model per castigar durament totes aquelles dones que, només sota una sospita de petita discrepància o per denúncies interessades, eren tingudes per «dolentes». La repressió ideològica de Franco tenia per bo, volent passar per cristià, robar criatures.

Neus Roig, doctora en Ciències Humanes i Socials i presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors de la Universitat Rovira i Virgili, va publicar el 2018 un estudi titulat «No llores que vas a ser feliz. El tráfico de bebés en España: de la represión al negocio 1938-1996». Una de les investigacions més detallades i esgarrifoses ―a partir de la seva tesi doctoral sobre els 300.000 menors robats a Espanya―, de la història recent del país, amb una exhaustiva documentació. Va recórrer arxius d’hospitals i centres religiosos (només els que varen passar a laics perquè els altres mai varen voler col·laborar), va recopilar documentacions judicials i funeràries i va entrevistar-se amb afectats.

El seu estudi ha estat cabdal per a que la cambra catalana, el 2020, aprovés La Llei de desaparició forçada de menors a Catalunya. Aconseguint anar un pas més endavant de l’Estat espanyol en memòria històrica (tema pel que ha estat sancionat en diferents ocasions).

Cap al 1940, tot i haver començat abans, s’inscriuen criatures recent nascudes com a «hijos de una família bien» però que provenien de presons. I a partir de 1960 es continua amb aquesta cruel praxi perquè es converteix en un negoci. Les monges s’adonen que els nadons tenen un preu i els acords econòmics es disfressen com a donatius.

L’arribada d’una enganyosa democràcia no ho atura. Fins el 1987 no es crea la primera llei que fixa la intervenció de l’Estat en el procés d’adopció. El 1990 es comencen a secularitzar hospitals i el 1995 es canvia el Codi Penal. És una mena de preparació per a una nova llei d’adopció: tot adoptat té dret a saber que ho és. El 1999 ja prohibeix el part anònim i no és fins el 2011 que tota dona que pareix a Espanya té dret a veure la criatura si neix morta.

I és que si robar és un pecat greu, emparat per l’Estat i l’Església, i tractant-se de nadons, es converteix en un delicte gravíssim i imperdonable. Calen moltes més denúncies.

Irene Polo, una altra víctima de Franco

Si d’aquestes víctimes en féssim llistes amb paper de regal, embolicaríem Catalunya.

Fou una gran promesa del periodisme femení durant els anys trenta. Però la seva història acabà malament: era dona, lesbiana i adscrita al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Nascuda el 1909 a Barcelona, com moltes dones de classe humil, no tingué accés a la cultura. Però gràcies a les seves extraordinàries qualitats ―gran capacitat d’aprenentatge i una superació sorprenent―, entrà a treballar d’oficinista i, autodidacta, aviat començà a fer traduccions del francès. D’aquí passà a cap de publicitat de la delegació barcelonina de la productora cinematogràfica Gaumont. Això li permeté conèixer grans figures del moment (com Buster Keaton) i identificar-se en aquell ambient innovador. I saltà al periodisme on, pel seu talent, el seu estil fresc i directe, aviat hi destacà. Poques dones podien accedir-hi i, menys, eludint les cròniques socials i els anomenats temes femenins.

Defensora dels ideals de justícia i llibertat, va escriure articles de caràcter social i polític. Temes aparentment banals com el nudisme, el pantaló femení o l’escot, gràcies a la seva ironia es convertiren en fortes crítiques socials. Destacà amb articles com Ells! sobre la mendicitat que calia combatre a Barcelona. O bé, Sallent, el cau de l’angúnia, un corprenedor article sobre les condicions infrahumanes dels miners. I per aconseguir informació de primera mà, no dubtà en disfressar-se per assistir a les seves assemblees. Amb la seva ploma, també endegà una campanya a favor de l’abaratiment del pa. I sempre es mostrà una ferma defensora dels drets laborals.

El 1936 conegué Margarida Xirgu, quedà fascinada per la seva personalitat i declarà que havia trobat l’amor de la seva vida. Mai havia dissimulat el seu lesbianisme. I Irene marxà amb Margarida cap a Buenos Aires. No sabem si la forta atracció sexual fou el principal motiu perquè ella també se sentia molt atreta per l’afany d’aventura. A més, comptava tornar aviat. L’actriu l’havia contractada per ajudar en diverses feines a la seva companyia. I podia serguir escrivint articles en diferents mitjans catalans.

Però ella patia per la situació de les seves germanes que no havien pogut marxar com ella. I el 1939, acabada la Guerra Civil, intentà tornar a Barcelona, però la repressió desfermada del règim franquista contra persones que havien donat suport a la República féu, impossible del tot, el seu retorn. Per poder mantenir la família (la mare i les germanes que havia aconseguit reagrupar amb ella), començà a treballar com a directora de publicitat de les perfumeries Dana de Barcelona.

I va ser llavors quan una forta depressió ―sense el periodisme i sense la seva pàtria―, l’embargà. Hi lluità però no aconseguí superar-la. I decidí posar fi al seu sofriment, suïcidant-se. Tenia 33 anys.

I és que les morts de Franco no foren, només, les quasi dues-centes-mil víctimes que la majoria d’historiadors calculen.

Les monitores de piscina d’Ampans

Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència ―vull pensar―, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!

Ser feminista et pot matar

Sembla un disbarat tremebund però, el nostre món n’és ple d’aquests disbarats. I dia a dia, a tota velocitat, fa més por viure-hi.

Qui va començar odiant tant les dones ―o envejant-les i, fins i tot, tenir-ne por―, i fer-les viure, segles i segles, subjugades per tantes fèrules? Amb lloses enormes sobre les espatlles, als peus, a les mans, damunt el cap...

Les coses estan millorant però aquesta aparença només disfressa, encara ara, moltes desigualtats, abusos, menysteniments...

Com és que no hem sabut veure i no veiem les dones com a iguals als homes?

I si algú s’hi atreveix, amb valentia i coratge, fent-ho ressonar arreu, corre el risc de morir a la forca en països com l’Iran, l’Afganistan...

El futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, de vint-i-sis anys, ha estat condemnat a mort per haver donat suport a les protestes en favor dels drets de les dones a l’Iran. Se l’ha acusat d’»enemistat amb Déu» i de traïció a la pàtria.

I senzillament i lògica, s’ha limitat a recolzat les dones del seu país que han començat a manifestar-se contra el règim islamista, masclista, d’Ebrahim Raisi que ja ha causat entre dos-centes i quatre-centes morts.

Tot va començar quan «la policia moral», de provada amoralitat, va matar una noia de vint-i-dos anys per portar el vel mal posat i deixar a la vista algun cabell.

Aquest cos de policia, ara ja dissolt amb aquest nom, però que segueix cometent les mateixes atrocitats, té per costum disparar, molt més a les dones que als homes, especialment a la cara, als genitals i als pits.

Una macabra repressió que massacra la pròpia població. Però quan es té tot perdut, arriscar la vida ―quan és tan indigna i humiliant com la que el règim iranià infligeix a les seves dones―, no fa por. No hi ha gaire a perdre si la vida, ni tan sols sembla vida.

A l’Iran, la població viu totalment oprimida i, en aquesta escalada d’opressió, les més oprimides són les dones. Fins i tot, per homes també oprimits. A l’Iran, el nivell més baix de consideració social és la dona. A ella, se la pot tractar com si només fos una cosa. Sense cap nivell humà. No li reconeixen que el tingui.

Amir Nasr- Azadani no és l’únic condemnat. Ja n’han assassinat d’altres, d’homes per haver donat suport a les protestes femenines. La Federació Internacional d’Associacions de Futbolistes Professionals ha aconseguit mostres de suport per part de clubs i futbolistes i no ha volgut acceptar l’execució d’un futbolista iranià pel lògic fet de voler defensar les dones de les mortificacions amb què són tractades i per la negació dels seus drets fonamentals. I es solidaritzen amb Amir tot demanant l’eliminació immediata del seu càstig per evitar-li la mort a la forca.

I és que aquest món tan tràgic i malvat no és capaç de preservar-se contra l’existència de diabòlics i perversos individus que atempten contra la pròpia humanitat. Hauria d’existir un ens real capaç d’exigir i aconseguir la nul·litat de tantes aberrants i injustes sentències d’innocents.