diumenge, 15 de gener de 2023

Irene Polo, una altra víctima de Franco


Si d’aquestes víctimes en féssim llistes amb paper de regal, embolicaríem Catalunya.

Fou una gran promesa del periodisme femení durant els anys trenta. Però la seva història acabà malament: era dona, lesbiana i adscrita al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Nascuda el 1909 a Barcelona, com moltes dones de classe humil, no tingué accés a la cultura. Però gràcies a les seves extraordinàries qualitats gran capacitat d’aprenentatge i una superació sorprenent―, entrà a treballar d’oficinista i, autodidacta, aviat començà a fer traduccions del francès. D’aquí passà a cap de publicitat de la delegació barcelonina de la productora cinematogràfica Gaumont. Això li permeté conèixer grans figures del moment (com Buster Keaton) i identificar-se en aquell ambient innovador. I saltà al periodisme on, pel seu talent, el seu estil fresc i directe, aviat hi destacà. Poques dones podien accedir-hi i, menys, eludint les cròniques socials i els anomenats temes femenins.

Defensora dels ideals de justícia i llibertat, va escriure articles de caràcter social i polític. Temes aparentment banals com el nudisme, el pantaló femení o l’escot, gràcies a la seva ironia es convertiren en fortes crítiques socials. Destacà amb articles com Ells! sobre la mendicitat que calia combatre a Barcelona. O bé, Sallent, el cau de l’angúnia, un corprenedor article sobre les condicions infrahumanes dels miners. I per aconseguir informació de primera mà, no dubtà en disfressar-se per assistir a les seves assemblees. Amb la seva ploma, també endegà una campanya a favor de l’abaratiment del pa. I sempre es mostrà una ferma defensora dels drets laborals.

El 1936 conegué Margarida Xirgu, quedà fascinada per la seva personalitat i declarà que havia trobat l’amor de la seva vida. Mai havia dissimulat el seu lesbianisme. I Irene marxà amb Margarida cap a Buenos Aires. No sabem si la forta atracció sexual fou el principal motiu perquè ella també se sentia molt atreta per l’afany d’aventura. A més, comptava tornar aviat. L’actriu l’havia contractada per ajudar en diverses feines a la seva companyia. I podia serguir escrivint articles en diferents mitjans catalans.

Però ella patia per la situació de les seves germanes que no havien pogut marxar com ella. I el 1939, acabada la Guerra Civil, intentà tornar a Barcelona, però la repressió desfermada del règim franquista contra persones que havien donat suport a la República féu, impossible del tot, el seu retorn. Per poder mantenir la família (la mare i les germanes que havia aconseguit reagrupar amb ella), començà a treballar com a directora de publicitat de les perfumeries Dana de Barcelona.

I va ser llavors quan una forta depressió ―sense el periodisme i sense la seva pàtria―, l’embargà. Hi lluità però no aconseguí superar-la. I decidí posar fi al seu sofriment, suïcidant-se. Tenia 33 anys.

I és que les morts de Franco no foren, només, les quasi dues-centes-mil víctimes que la majoria d’historiadors calculen.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada