Nascuda a Nàpols el 1476, era filla del comte-rei Joan II i de la seva segona esposa Joana Enríquez. Germana de Ferran el Catòlic visqué al seu servei. Com a dona, la seva vida va estar marcada per les necessitats dels homes de la seva família. Tota la seva vàlua quedà reduïda a fer-los de peó d’escacs, de secretària, d’agent al servei... D’haver estat ella home o d’haver estat Isabel la Catòlica lesbiana, d’altra manera haurien anat les coses. Però aquells homes utilitzaven les dones com a drets adquirits, sense demanar, només exigint i oblidant-se de les gràcies.
Hagué de viure la seva infantesa i joventut a l’ombra del germà, de la seva cunyada Isabel la Catòlica i dels seus germanastres. Per tant, li va ser impossible tenir un paper rellevant tot i ser filla de rei.
Als vuit anys, ella i sa mare van ser confinades a Navarra com a garantia del pare i marit.
En morir, la seva mare va deixar-li una renda anual, fins al matrimoni, de 400 florins d’or. El pare va contribuir a «la seva casa» de manera que pogués tenir una molt bona educació per poder ser una futura reina. Era una bona inversió per poder casar-la millor.
Però no els va importar malcasar-la amb el seu cosinastre Ferran I de Nàpols que tenia cinquanta-tres anys. Ella, tan sols vint-i-dos. Ell era vell per l’època i gens agraciat. A més, va demostrar escasses qualitats polítiques. En canvi, ella era considerada una de les dones més atractives i cultes de la seva època. Però Ferran volia el regne de Nàpols per a la corona d’Aragó i Joana a callar i creure.
En sabia de creure; des de petita sa mare li havia encomanat la missió d’escombrar i endreçar les trencadisses que el seu fogós germà anava causant pel món.
I ella va convèncer Ferran perquè reconegués els dos fills il·legítims que havia engendrat abans del seu matrimoni amb la futura reina catòlica. I va treballar intensament per llaurar-los un bon futur. Ella va ser sempre la millor agent de Ferran.
El germà va aprofitar-se’n perquè el pare ja era massa vell per fer tractes. Tot i que els acceptava encantat. I van enviar-la a Nàpols des d’on va continuar treballant per ajudar pare i germà. El matrimoni va tenir una filla que va ser reina consort de Nàpols i un fill que va morir petit.
Quan va enviudar, Joana es va convertir en un actiu encara més potent mentre regnava el seu fillastre Alfons II. Es va convertir en una reconeguda diplomàtica i va ser una discreta espia que va provocar la caiguda de la branca napolitana dels Trastàmara.
Per això hagué de fugir de Nàpols i passà a València amb la seva filla Joana, ja vídua. Hi tornà el 1506 amb el seguici de Ferran el Catòlic i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.
Morí a Nàpols als cinquanta-dos anys. Tot i les seves aportacions polítiques i personals, pràcticament només tenim petites ressenyes d’ella i fora dels llibres d’història.
I és que amb tants menyspreus i imposicions no és estrany que se la conegui com la reina trista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada