Les monitores de piscina d’Ampans

Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència ―vull pensar―, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!