La primera pregunta que em faig és, i disculpeu-me homes poc empàtics, si la història de l’art hagués, posem per un descuit cultural, silenciat els homes artistes, creieu que n’hi hauria tants com de dones? La meva pregunta és retòrica, però té aquella flaire de si els homes haguessin de parir... les famílies no tindrien més d’un fill.
Coneixem dones artistes? Frida Khalo, Dora Maar, Annie Leibovitz, Artemisia Gentileschi... potser sí, si parlem de les més conegudes. Però gaires més? La pregunta no és complicada però la resposta no surt als llibres. Com és que no hem pogut conèixer-les si n’hi ha moltes més?
Katy Hessel, al seu llibre Historia del arte sin hombres, repassa i visualitza les creacions de més de tres-centes dones. El seu objectiu és abordar el desequilibri de gènere en el món de l’art mitjançant la reinserció de les dones en el cànon de la història de l’art. És un manual exquisit que sintonitza el silenci de la producció artística femenina. Elles, en un món hostil i advers, també han sabut expressar les seves emocions en tela, marbre, fusta, fotografia...
Al seu podcast, The Great Women Artist, ha publicat un esperançador testimoni sobre dones artistes rellevants de la nostra història, des del Renaixement fins a l’actualitat. I cita noms propis de grans dones invisibilitzades històricament, per haver prioritzat, erròniament, un relat patriarcal hegemònic que només venera homes blancs i heterosexuals.
El primer text que enfronta aquest tema és de l’any 1971 (a tocar de la mà!). Linda Nochlin va escriure un assaig que demostrava la dominació masculina i el silenci imposat a la creació femenina. Sempre, sempre la mateixa mala bava!
L’any 1976 va tenir lloc una exposició itinerant, Mujeres artistas: 1550-1950, a càrrec de Nochlin i Ann Sutherland, que reconeixia la contribució femenina a quatre-cents anys d’història de l’art.
Però cal esperar fins el 2003 per a la publicació de Historias de mujeres, historias del arte de Patricia Mayayo.
Això no és pas una opinió, es una realitat: cap d’aquests intents ha servit de gaire res. Els llibres de les escoles segueixen sense ensenyar res sobre artistes relacionades amb el món de l’art. Hi ha alguna d’aquelles excepcions que, precisament per ser-ho, confirmen amb contundència, la regla. I els museus continuen plens d’obres masculines. La revista Public Library Of Science, va publicar el 2019 un estudi: el 87% de les obres allotjades als divuit grans museus dels Estats Units eren d’homes i el 85% eren blancs.
Segons Claudia Casanova, no estudiar les artistes és tan greu com silenciar Shakespeare, Molière o Cervantes. Tot i que el seu context històric era totalment desfavorable comparat amb aquests grans homes. Elles, sense accés a la vida estudiantil, social o laboral, van crear igualment.
I és que les dones, tot i silenciades, vilipendiades, excloses, menystingudes, criticades, injuriades... han tingut la força suficient com per deixar la seva empremta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada