diumenge, 8 de gener de 2023

Ser feminista et pot matar


Sembla un disbarat tremebund però, el nostre món n’és ple d’aquests disbarats. I dia a dia, a tota velocitat, fa més por viure-hi.

Qui va començar odiant tant les dones o envejant-les i, fins i tot, tenir-ne por, i fer-les viure, segles i segles, subjugades per tantes fèrules? Amb lloses enormes sobre les espatlles, als peus, a les mans, damunt el cap...

Les coses estan millorant però aquesta aparença només disfressa, encara ara, moltes desigualtats, abusos, menysteniments...

Com és que no hem sabut veure i no veiem les dones com a iguals als homes?

I si algú s’hi atreveix, amb valentia i coratge, fent-ho ressonar arreu, corre el risc de morir a la forca en països com l’Iran, l’Afganistan...

El futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, de vint-i-sis anys, ha estat condemnat a mort per haver donat suport a les protestes en favor dels drets de les dones a l’Iran. Se l’ha acusat d’»enemistat amb Déu» i de traïció a la pàtria.

I senzillament i lògica, s’ha limitat a recolzat les dones del seu país que han començat a manifestar-se contra el règim islamista, masclista, d’Ebrahim Raisi que ja ha causat entre dos-centes i quatre-centes morts.

Tot va començar quan «la policia moral», de provada amoralitat, va matar una noia de vint-i-dos anys per portar el vel mal posat i deixar a la vista algun cabell.

Aquest cos de policia, ara ja dissolt amb aquest nom, però que segueix cometent les mateixes atrocitats, té per costum disparar, molt més a les dones que als homes, especialment a la cara, als genitals i als pits.

Una macabra repressió que massacra la pròpia població. Però quan es té tot perdut, arriscar la vida quan és tan indigna i humiliant com la que el règim iranià infligeix a les seves dones, no fa por. No hi ha gaire a perdre si la vida, ni tan sols sembla vida.

A l’Iran, la població viu totalment oprimida i, en aquesta escalada d’opressió, les més oprimides són les dones. Fins i tot, per homes també oprimits. A l’Iran, el nivell més baix de consideració social és la dona. A ella, se la pot tractar com si només fos una cosa. Sense cap nivell humà. No li reconeixen que el tingui.

Amir Nasr- Azadani no és l’únic condemnat. Ja n’han assassinat d’altres, d’homes per haver donat suport a les protestes femenines. La Federació Internacional d’Associacions de Futbolistes Professionals ha aconseguit mostres de suport per part de clubs i futbolistes i no ha volgut acceptar l’execució d’un futbolista iranià pel lògic fet de voler defensar les dones de les mortificacions amb què són tractades i per la negació dels seus drets fonamentals. I es solidaritzen amb Amir tot demanant l’eliminació immediata del seu càstig per evitar-li la mort a la forca.

I és que aquest món tan tràgic i malvat no és capaç de preservar-se contra l’existència de diabòlics i perversos individus que atempten contra la pròpia humanitat. Hauria d’existir un ens real capaç d’exigir i aconseguir la nul·litat de tantes aberrants i injustes sentències d’innocents.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada