Als fills, se’ls estimen molt tant els pares com les mares. Però les xifres segueixen indicant que les mares ―a part de portar-los nou mesos al ventre i, en molts casos, alletar-los, creen uns vincles extremadament insondables―, segueixen sent les principals cuidadores i protectores.
Per tant, si li roben un nadó a una mare li causen un dolor intensament immens. Que no vol dir que el del pare no sigui també molt important.
En un principi, per castigar les mares republicanes i no prou afins al règim del bàrbar i sàdic Franco i després com a negoci, els experts han calculat que entre aquestes dues dates, el 38 i el 96, quaranta-vuit anys, a Espanya, van ser robats uns 300.000 nadons.
El pervers règim franquista, d’inspiració nazi, va copiar el seu model per castigar durament totes aquelles dones que, només sota una sospita de petita discrepància o per denúncies interessades, eren tingudes per «dolentes». La repressió ideològica de Franco tenia per bo, volent passar per cristià, robar criatures.
Neus Roig, doctora en Ciències Humanes i Socials i presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors de la Universitat Rovira i Virgili, va publicar el 2018 un estudi titulat «No llores que vas a ser feliz. El tráfico de bebés en España: de la represión al negocio 1938-1996». Una de les investigacions més detallades i esgarrifoses ―a partir de la seva tesi doctoral sobre els 300.000 menors robats a Espanya―, de la història recent del país, amb una exhaustiva documentació. Va recórrer arxius d’hospitals i centres religiosos (només els que varen passar a laics perquè els altres mai varen voler col·laborar), va recopilar documentacions judicials i funeràries i va entrevistar-se amb afectats.
El seu estudi ha estat cabdal per a que la cambra catalana, el 2020, aprovés La Llei de desaparició forçada de menors a Catalunya. Aconseguint anar un pas més endavant de l’Estat espanyol en memòria històrica (tema pel que ha estat sancionat en diferents ocasions).
Cap al 1940, tot i haver començat abans, s’inscriuen criatures recent nascudes com a «hijos de una família bien» però que provenien de presons. I a partir de 1960 es continua amb aquesta cruel praxi perquè es converteix en un negoci. Les monges s’adonen que els nadons tenen un preu i els acords econòmics es disfressen com a donatius.
L’arribada d’una enganyosa democràcia no ho atura. Fins el 1987 no es crea la primera llei que fixa la intervenció de l’Estat en el procés d’adopció. El 1990 es comencen a secularitzar hospitals i el 1995 es canvia el Codi Penal. És una mena de preparació per a una nova llei d’adopció: tot adoptat té dret a saber que ho és. El 1999 ja prohibeix el part anònim i no és fins el 2011 que tota dona que pareix a Espanya té dret a veure la criatura si neix morta.
I és que si robar és un pecat greu, emparat per l’Estat i l’Església, i tractant-se de nadons, es converteix en un delicte gravíssim i imperdonable. Calen moltes més denúncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada