dissabte, 24 d’octubre del 2020

Pares borratxos


Ahir al vespre, tot veient la pel·lícula Bille, de la directora letona Inara Kolmane amb guió del seu marit Arvis Kolmanis, em va venir al cap el patiment de moltes nenes i molts nens pobres amb pares borratxos.

La pel·lícula narra la història d’una nena letona, quasi sempre descalça, que viu totes les vicissituds de la pobresa en la Letonia de finals de la dècada dels anys trenta.

La nena, Bille, té una mare malhumorada perquè mai no els arriben els diners i estan colgats de deutes a la botiga de queviures. Tanmateix, quan no està molt amoïnada, és capaç de parlar-li de somnis i d’il·lusions. Bille s’ajuda amb aquestes fantasies per passar les crueltats de la seva infantesa.

El pare és un home que treballa però que es gasta el poc que té a la taverna. Sol arribar borratxo a casa i crida i trenca coses. Però no les pega, ni a ella ni a la mare. Bille es pot considerar afortunada, amb la seva visió infantil, perquè la seva amiga veïna sí que és maltractada pel mateix prototip de pare que també arriba borratxo però pega mare i filles.

Hi ha escenes molt tristes i dures.

I la idea del pare borratxo en fa pensar en moltes d’altres històries en què la pobresa va acompanyada de pares borratxos. Sense rebuscar gaire, em va venir a la memòria la trista història de Les cendres d’Àngela, de Frank MacCourt. I aquesta és autobiogràfica. No és cap ficció.

MacCourt, tot i l’adversitat, va aconseguir ser professor i escriptor. La història de la seva vida va guanyar el Premi Pilitzer l’any 1997.

Frank també té un pare capaç d’explicar històries infantils i cantar cançons patriòtiques irlandeses, però també és alcohòlic. I rarament, porta diners a casa. Perquè acostuma a gastar-se’ls en beguda. A vegades, Frank, tot i ser tan petit es veu obligat a robar pa per poder sobreviure.

A part d’aquestes dues històries, d’històries amb pares borratxos n’hem llegit i vistes moltes. Pe què? Els homes pobres tenen necessitat de beure per poder oblidar?

Les mares viuen les mateixes desgràcies i no tenen per costum beure. Elles intenten tenir cura de la canalla ―que sol ser abundant com en el cas de Frank― que per falta de recursos solen morir-se aviat. Intenten que puguin anar vestits i més o menys nets, que tinguin calçat... però sense els diners que es fonen amb alcohol, no poden lluitar.

Si quan només anaven els homes a les fàbriques, hi haguessin anat només elles, s’haurien evitat moltes desgràcies. Però, llavors, els homes potser tampoc no haurien tingut cura de la canalla.

De dones borratxes, també n’hi ha hagut i n’hi ha. Però el percentatge de consumir alcohol amb risc és pràcticament el doble en homes que en dones. Ara com ara, va del 6’7% al 3’5%.
I és que, sigui a Letònia, sigui a Irlanda, abans o ara, hauria calgut i cal tenir més programes d’ajuda eficients i reals per a les criatures necessitades.

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Ruth Bader Ginsburg, gran icona feminista


Morí el proppassat 18 de setembre a Washington DC. Havia nascut a Brooklyn el març de 1933. Tenia 87 anys i, com a jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units, va deixar un gran llegat. Als anys setanta es va fer molt famosa per la seva lluita en favor de la Igualtat de Gènere.

Començà a estudiar Dret a Harvard ―on era de les poques dones que hi havia a la seva classe― i posteriorment es transferí a la Universitat de Columbia ―on es graduà empatant pel primer lloc de la seva promoció. A Columbia també hi exercí ―una de les poques dones― com a professora.

Passà una part molt significativa de la seva carrera professional, com a defensora de la Igualtat de Gènere i dels drets de les dones. Alguns dels seus èxits varen ser aconseguir que l’Institut Militar de Virgínia acceptés dones; que es revisessin les desigualtats salarials basades en el gènere; que sobre l’avortament no havia de prendre cap decisió l’Estat sinó les pròpies dones; que els homes ―en el cas de la nena de 13 anys obligada a treure’s el sostenidors i les calces per veure si hi portava droga― no poguessin fer dictàmens tendenciosos sobre dones, sense ser-ho...

Es va fer famosa per guanyar diverses causes al Tribunal Suprem dels EUA. Quan ella va arribar-hi, va ser la primera jutgessa a oficiar un matrimoni homosexual.

Va ser advocada voluntària per la Unió Americana per les Llibertats Civils. El 1980 J. Carter va nomenar-la al Tribunal d’Apel·lacions dels Estats Units ―on va treballar fins que va ser nomenada al Tribunal Suprem.

També va aconseguir molta popularitat pels seus enèrgics dissentiments liberals i per la seva negativa a retirar-se tot i patir el seu tercer càncer. Va dir públicament que treballar l’ajudava a superar la mort del seu marit amb qui havia conviscut cinquanta-sis anys. Els dos havien parlat públicament de ser un matrimoni amb ingressos compartits i criança de fills compartida.

I hi va afegir que volia emular un company seu que no s’havia retirat fins als noranta anys. N’hi van faltar tres.

El 2018 també va expressar el seu suport al moviment MeToo que encoratja les dones a explicar les seves experiències amb l’assetjament sexual.

Va col·laborar-hi explicant una anècdota personal: quan era adolescent, un professor de química havia pretès canviar-li les respostes de l'examen si no tenia relacions sexuals amb ell.

El mateix 2018 s'estrenà una pel·lícula sobre la seva lluita per la igualtat de drets, On the Basis of Sex, interpretada per l’actriu anglesa Felicity Jones.

I és que les dones hem d’estar molt agraïdes a dones com la Ruth Bader Ginsburg. Però ens cal reflexionar que, amb la seva intel·ligència i força treballadora n’hi ha hagut moltes que, justament per ser dones, no han pogut arribar on ella ha estat capaç d’aconseguir, tot i ser dona.









diumenge, 11 d’octubre del 2020

Rosalia Serra i Farré




Era filla d’Anserall, un poblet rural entre La Seu d’Urgell i Andorra. Nascuda el 4 de setembre de 1905 en el si d’una casa de pagès, no en fou pas la pubilla i probablement aquest fet marcà el seu destí. Passà la seva joventut entre Anserall i La Seu d’Urgell. Caldria destacar, per la seva posterior embranzida, que pogué aconseguir-la tot i que possiblement no rebé més que els valors d’una educació correcta i una escassa instrucció. La qual cosa ja ens revela un temperament lluitador, esforçat i valerós.

Es casà amb Domingo Boix i Ramonet ―nascut l’1 de gener de 1893 i mort el 6 d’abril de 1939― l’any 1927 a Sant Serni de Tavèrnoles, després de tot just, tres mesos de nuviatge. Ell era un aventurer i un excel·lent cuiner. Havia viatjat a Paris, on hi restà durant set anys i, després, passà set anys més a Nova York per aprendre l’ofici treballant en hotels i restaurants molt importants. Quan li va semblar que ja en sabia prou, l’any 1924, tornà a Solsona i s’instal·là a la Fonda Boix ―que ja tenia oberta a la casa contigua al portal del Pont. Tres anys més tard conegué la Rosalia i es casaren. Ella començà al costat del seu marit l’aprenentatge del que després serien les bases fonamentals per dirigir, ella sola, el seu negoci: l’Hotel Sant Roc.

L’any 1929 s’inaugurà l’Hotel Sant Roc de Solsona. Isidre Guitart i Sort, el seu fundador, mentre el construïa ja pensava que Domingo Boix seria el seu cuiner. A més, eren de família perquè la seva tieta estava casada amb el Joan Guitart, fill de l’Isidre.

La senyora Rosalia s’instal·là amb el seu marit a l’Hotel i s’endinsà en un aprenentatge molt més complex degut a la magnitud del nou establiment: un dels millors, sinó el millor, hotel de la comarca.

Ella s’encarregava del parament de la llar: roba ―llençols, tovalloles, estovalles...― vaixelles, cristalleria... I tant li era rentar, com endreçar, com manar a les dues o tres noies que tenia al seu servei. Era treballadora i servia per a tot. Es llevava molt d’hora al matí i, es pot dir, que no parava fins ben tard quan ja es retirava per anar a dormir.

En aquell hotel s’hostatjaven les persones més influents que arribaven a Solsona des de qualsevulla contrada. Alguns governadors, jutges, registradors, notaris, caps de correus ―que llavors eren homes importants―... Entre les personalitats més importants que reberen en l’època en que ella i el seu marit hi treballaren plegats caldria destacar-ne especialment, l’any 1931, la d’en Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya durant la República. De ben segur que la Rosalia va preparar una de les millors taules de la seva vida professional.

Alguna foto d’arxiu també recull els pas per l’hotel de personatges com el bisbe de Solsona, Valentí Comellas, el Governador Civil de Lleida, Josep Puig (l’any 1931). El Fiscal substitut del Jutjat de Primera Instància, Josep M. Vicens i el Jutge, Sr. Moreu, entre d’altres.

Però la guerra canvià completament el rumb de la seva vida. L’Hotel va ser confiscat i se’n tornaren cap a la Fonda Boix. Ella va poder amagar de manera segura un coberteria de plata, uns canelobres de plata, una vaixella alemanya i poca cosa més. Pràcticament li van prendre tot i van malmetre la resta. Després, el marit, el Domingo, li marxà.

L’Hotel es convertí en refugi. Primer s’hi instal·laren els rojos i, després els nacionals. Per un cas d’urgència i per poder escapar.se, havien obert un passadís que arribava fins a la ribera.

L’any 1939 morí el seu home. Pocs temps deuria haver passat fora de casa perquè al cap de tres mesos ella, ja sola, donà a llum el seu únic fill; era un fill pòstum: l’Antoni.

La Rosalia, forta i valenta, diuen que es creixia amb les dificultats. Va posar-se al capdavant del negoci (encara era a la fonda Boix) i res la va espantar. Una única obsessió l’empenyia: donar al seu fill la millor formació i educació possible. La que ella no havia pogut tenir mai.

L’any 1941, Rosalia Serra recuperà l’Hotel Sant Roc i, tot i les dificultats pròpies de la postguerra tornà a obrir-ne les portes. L’edifici havia quedat força malmès: bona part del mobiliari —tot de caoba—, havia estat destruït. Amb el que pogué recuperar i aprofitar tant sols va equipar la primera planta de l’Hotel. Treballà molt i molt. Tenia normalment dues o tres noies al seu servei i en tenia cura com si fos la seva mare. Aquelles noies —li semblava— corrien més perill que en altres feines perquè el seu hotel era ple de forasters i d’habitacions.

En aquella època el masclisme era l’habitual i la capçalera del paper de la carta del menú del restaurant deia així: Hotel San Roque ―en castellà, per descomptat― a cargo de Vda. de Domingo Boix ―on no hi constava ni el nom.

El Sr. Màrius Coromines i Reig l’ajudava a portar la comptabilitat. Ella li demanava consell però, la seva intuïció era el que comptava. Tenia bona mà per als negocis.

Una idea cabdal del seu èxit va ser la de llogar sempre cuiners professionals. Ella volia regentar un bon hotel i volia oferir qualitat. Possiblement l’empenyia una força que li resultà molt pràctica: en el seu ofici volia ser la millor. I per aconseguir-ho no es podia escatimar cap esforç. L’Hotel sempre lluïa impecable. La seva pulcritud era immillorable.

Tenia també una obsessió molt clara: fer els diners suficients com per enviar el seu únic fill a estudiar a Barcelona. En aquells moments això suposava una despesa molt important i pocs nois de Solsona ho aconseguiren. Tres comptant-lo a ell: el seu amic Marcel Coromines i en Francesc Rovira. Cal valorar que com a mare i sense marit, enviar el seu fill únic a estudiar a Barcelona li havia de suposar un gran esforç. Però el va fer. L’Antoni marxà cap a La Salle Bonanova, tot sol quan només tenia set anys. Era el 1946. No va pensar tant en ella com en el seu fill perquè, a Solsona, li hagués estat un bon ajut i consol.

L’Antoni recorda alguna anècdota. En aquelles èpoques la seva mare ja tenia al seu Hotel, com a estiuejants, algunes de les famílies més ben estants de Barcelona: els Vila Moreno-Barraquer (oftalmòlegs), Riera Soler (advocat de prestigi), Ferrer de Nava (president de l’Audiència de Barcelona), el Sr. Pagès (Governador Civil de Lleida)...

En aquells anys la ciutat, Barcelona, tot i ser la capital, escassejava en productes bàsics per a una bona alimentació. Llavors, la Rosalia, llesta i negociant, aprofitava el transportista de Barcelona, el Ramon Boix ―germà del pintor Tomàs Boix― que hi baixava cada divendres, per fer arribar a aquestes famílies tots els productes que ella els aconseguia. Ells compraven, pagaven i li estaven molt agraïts. Tant es així que, alguns diumenges, com a prova d’afecte anaven a buscar el seu fill a La Salle i se l’emportaven a les seves cases a dinar. Per a l’Antoni, a aquella edat, dinar amb tanta etiqueta i rodejat de minyones amb còfies i davantals, li suposava més esforç que quedar-se al menjador del col·legi. Però ell també havia de fer contenta la seva mare.

La Rosalia començà a fer negocis. Sabia especular i sabia tancar tractes. Era considerada una dona difícil ―en argot masculí. Era exigent i sabia sortir-se amb la seva: és a dir, aconseguir el que ella volia. Ama les seves habilitats va comprar algunes finques.

El 1945 s’instal·là a l’Hotel un comandament de l’exercit que durant uns tres, quasi quatre anys, empaitaren els guerrillers antifranquistes, els maquis. El seu fill, l’Antoni, conta una anècdota molt esclaridora —i quasi definitiva—, per entendre el caràcter d’aquesta senyora amb uns valors claríssims. Un dia, un capità, que era fill d’un dels generals que havia fet la guerra amb en Franco, li va arribar begut a l’Hotel. La senyora Rosalia li negà el pas i l’acomiadà. L’endemà al matí es presentà a l’Hotel el Comandant Cap de la Guarnició de Solsona explicant-li que no podia desallotjar el seu capità. La senyora Rosalia li deixà molt clar que, ella, al seu Hotel, no hi volia borratxos. Tanta va ser la seva insistència que el Comandant li va demanar l’ordre per escrit. Immediatament, ella se’n va anar a veure al Sr. Màrius Coromines perquè li redactés el document. El Sr. Màrius es va esgarrifar: en aquella època els militars no estaven per a bromes i qualsevulla petita contradicció els era més que suficient per prendre represàlies. Tot i això la Sra. Rosalia va marxar amb el seu paper i aquell capità no va tornar més a l’Hotel.

Ella, una dona sense marit, es feia respectar. No per la força sinó per l’efecte quela seva personalitat imposava.

Cap a l’any 1956, els militars tornaren a l’Hotel amb motiu d’unes maniobres militars de l’Estat Major de la Nato, presidides pel general Dehelan. La NATO havia cedit a Espanya uns tancs M-46 i s’havien de provar.

L’any 1959 arribaren uns nous estadants: els petroliers. La Companyia Ciepsa, amb d’altres empreses sueques, americanes i alemanyes s’instal·laren a l’Hotel de Solsona per fer prospeccions petrolíferes. En cinc anys que s’hi van estar ―un munt de feina per a la Sra. Rosalia― van fer dos pous de 5000m. de fondària. El seu centre neuràlgic era l’Hotel. I això va suposar un gran canvi.

L’arribada d’estrangers a Solsona, va obrir la ciutat cap a la modernització i el progrés. L’Hotel era ple d’enginyers, catedràtics de Berlín, com a geòleg arribà el fill del poeta Carles Riba, en Gabriel Riba. Era un gran tràfec i la Sra. Rosalia, hi havia dies que havia de fer dos torns de dinar.

En una ocasió van dir-li que l’endemà arribaven uns sismògrafs molt delicats i que necessitaven un local per instal·lar-los. Ella que no volia que li marxés el negoci de l’Hotel, va travessar el pati i va anar a veure els pisos que el Sr. Toni Guitart tenia al costat de l’Hotel. A sota d’aquells pisos hi havia una mena de galliner. Al cap d’un estona ella ja estava dirigint un eixam de paletes, fusters, pintors... La feina va durar tota la nit, matinada i fins a les cinc de la tarda del dia següent. Quan arribaren els sismògrafs, pogueren instal·lar-los en aquell espai tan proper a l’Hotel. En vint-i-quatre hores havia aconseguit transformar un galliner en quasi un laboratori. Tenia molta empenta. Però, per poder aconseguir-ho, ella va haver d’estar-se tot aquell munt d’hores, dreta al peu del canó, donant ordres i col·laborant.

Cap als anys seixanta va començar a arribar el turisme. I ella ja tenia l’Hotel preparat per a rebre’l. Ja havia instaurat el que després seria el tan famós menú turístic. Com a acudit solia dir que ella sí que havia trobat petroli.

També va saber captar l’atenció de la gent que, per millorar la salut, buscava un canvi d’aires.

Amb les autoritats solsonines hi mantingué sempre unes excel·lents relacions i una considerable paciència. Sempre que arribava algun personatge important a la ciutat, era ella qui els acollia al seu Hotel mitjançant el pagament estipulat. Així hi tingueren estada el jutges Membrilera, Gual, Jerónimo Arozamena.... Notaris com el Sr. Geli, el Sr. Daví... I el destacat registrador de la propietat Joaquim Viola i Sauret. Alguns d’ells feren de l’hotel el seu habitatge i arribaren, fins i tot, a instal·lar-s’hi un petit despatx.

Però la paciència de la Sra. Rosalia tenia un límit. I un dia que tots els alcaldes de la contrada feien un dinar al seu Hotel, quan tots estaven a punt d’asseure’s i esperant el moment adequat perquè tots la sentissin, es dirigí a l’alcalde de Solsona, el Sr. Josep Serra Forn, i en veu alta i sonora, li reclamà el pagament endarrerit de tots els dinars que l’Ajuntament encara no li havia pagat. El moment va ser molt tens. Però l’endemà al matí, ella cobrava.

A més a més de tota aquesta feina, ella havia de comptar amb l’enrenou que li suposaven totes les fires que es feien a Solsona. Especialment la de Sant Isidre i la de Sant Josep.

L’any 1953 va sofrir el seu primer atac de cor. Conscient del perill va avisar el seu nebot, l’Enric Serra ―que més tard es faria càrrec de l’Hotel― perquè anés a ajudar-la.

Durant tots aquells anys, fins més o menys a mitjans dels seixanta, la Sra. Rosalia va exigí rigorosa etiqueta al seu menjador gran ―que rebia el nom de menjador de primera. Allí eren imprescindibles l’ús de la corbata i l’americana. Al menjador de segona, més petit, servia els dinars per a la gent que no anava o no volia anar amb americana.

També aconseguí posar de moda fer les celebracions dels bateigs, comunions i casaments al seu hotel.

Caldria destacar-ne, en especial, el banquet de celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre de l’any 1956. Li havien demanat que servís el dinar al Palau Episcopal però ella s’hi va negar. Va llogar cambrers especialitzats a l’Avenida Palace i els va fer servir vestits amb frac rigorós. I va posar un cambrer per cada taula de vuit persones. El menú va ser: Fiambres imperials, Llagosta, Filet de vedella de França i Biscuit glacé. Extríssim Bach i Non Plus Ultra. Puros Romeo i Julieta. El preu tenia l’esgarrifosa xifra de 500 pessetes.

El seu fill havia d’ajudar-la en tot el que ella disposava. I quan els caps de setmana pujava a Solsona tant podia tocar-li servir taules com a repassar comptes. No va poder acabar la carrera fins l’any 1956, quan tot just tenia vint-i-sis anys. Llavors, el va enviar de viatge al que deuria ser el somni de la seva vida: Egipte. Allí conegué la seva futura esposa, Pilar Martínez. Temps més tard es casaren. La Sra. Rosalia pogué conèixer tres del cinc néts que li donà el seu fill: l’Antoni (1966), el Domènec (1967) i l’Anna (1969).

Una nit, quan el seu fill treballava ja de farmacèutic i tenia els seus tres fills, abans de tornar a casa, passà a dir-li bona nit. Ella, enfeinada com sempre i encara activa i treballadora, abans de respondre-li, li va ordenar que li pugés les maletes d’un client a la seva habitació. A aquelles alçades el seu fill més aviat es va fer un tip de riure i, com no, va pujar les maletes.

En aquells temps no hi havia Seguretat Social i quan els seus empleats tenien necessitat d’alguna operació o tractament, ella els ho pagava de la seva butxaca a l’Hospital del Sagrat Cor. Deia sovint que no havia vist mai ningú que s’hagués arruïnat fent caritat. També es diu que en assabentar-se que un capellà no tenia qui li pagués la festa de la seva celebració ella va donar tots els diners necessaris.

Era una senyora austera. Sabia vestir-se segons requeria l’ocasió però no era gens vanitosa. No li queia cap anell per treballar ni per vestir-se per treballar. Amb la quantitat de gent important que van arribar a passar pel seu Hotel ella va saber estar-ne a l’alçada per a conversar-hi i per aprendre molt. Durant les festes i celebracions sabia restar en un discret segon pla.

L’any 1969 decidí, juntament amb el seu fill i la seva jove Pilar, retirar-se i deixar l’hotel al seu nebot, Enric Serra i Mayà. Però, dos dies abans de signar la cessió, el 21 de novembre, morí d’un vessament cerebral. Tenia seixanta-quatre anys.





Informació cedida pels Srs. Antoni Boix, Joan Coromines i del llibre d’en Jordi Tàsies sobre l’Hotel.

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Jutge acusat de violència masclista


Si la violència masclista és un delicte aterridor ―sigui perpetrat per un individu sense formació o per un home culte― en punys o en innsults d’un jutge, fa trontollar tot el sistema judicial d’un país i, en definitiva, el país sencer.

Si qui ha d’impartir justícia és culpable amb lletres majúscules i no té per bé donar exemple, de qui ens podrem fiar? I sense confiança, en què pot sustentar-se la justícia indispensable per viure confiat?

Tanmateix, vivim en un país on els polítics ―que també han d’inspirar confiança i ser rectes d’actitud― també ens tenen acostumats als delictes.

Però hi ha fets que ensorren reputacions. Fa unes quantes setmanes, sortia a la llum pública la detenció d’un jutge de Mahadahonda ―municipi d’alt nivell adquisitiu de Madrid― acusat de violència masclista.

Si aquest delicte hagués estat perpetrat per un individu de baixa estofa, al cap de poques hores n’hauríem sabut tots els detalls. Però la justícia i la gent de diners són sagrats. Els seus col·legues, suposo que per protegir-se, han tapat ―i amagat tant com han pogut― l’escàndol.

D’aquest jutge, Fernando Valdés Dal-Ré, a part del currículum ―que mai, com es pot veure, és garantia de res― se n’ha dit molt poca cosa.

Si que em va estranyar que un mitjà de comunicació apuntés que havia treballat en universitats d’arreu, deixant entreveure que podia ser un arreu del món. Poc me’n vaig fiar i vaig comprovar que aquest arreu només es referia a Espanya, el seu àmbit.

Sembla que a part del currículum, el jutge té un tarannà més progressista comparat amb els seus companys del Tribunal Constitucional. Però aquest fet, no l’eximeix de cap responsabilitat ni culpa.

L’edat ―té setanta-cinc anys― tampoc el situa en un perfil habitual.

Era de nit, la seva muller ―que no la imagino més jove que ell perquè si no ella no s’hauria deixat... estomacar?― havia sortit al balcó. Els veïns van sentir una discussió molt acalorada i com ell li deia que entrés. Quan ella li va concedir la gràcia, els veïns van testificar que varen sentir un «forcejeo». En català, no solem utilitzar la paraula «forcejament» però el que sí que deuria passar, deuria ser quelcom relacionat amb l’abús de força. I ella deuria intentar escapolir-se’n.

Llavors va ser quan els veïns varen telefonar a la Guàrdia Civil. I els seus agents varen detenir-lo.

Com que el tipus és aforat ―on es compren aquestes butlles que et fan impune?―, només varen prendre-li declaració i, sense fiança, va quedar en llibertat a les poques hores.

Encara ara, no ha dimitit. En quin país podria passar una cosa semblant? A més, a tan provecta edat encara fa el pecat més ignominiós.

I és que cometre delictes és penat per la justícia; però si el delinqüent és jutge i els companys l’encobreixen, se’n va en orris la dignitat de la «suposada» justícia. I sense justícia, on és la dignitat del país que no l’empara?



dissabte, 3 d’octubre del 2020

Un morro d’Audi i una nena


Heu vist la polèmica imatge de la campanya d’Audi? Aquella marca de cotxes que no es pot dir d’utilitaris perquè els propietaris no els utilitzen; en fa ús, sí, però el volen per lluir-lo. Perquè val una morterada i dona fe del zeros que tenen, davant dels uns, als seus comptes corrents. En fan ús ―si no estan cansats i agafen un taxi― per anar per feina i perquè, abans de baixar del cotxe, qualsevol client reconegui la puixança de la seva empresa i s’adoni que no estan en bancarrota. Que poden confiar-hi.

La imatge de la polèmica ens presenta un morro vermell d’un Audi que, per les mesures i acabats que té, tot ell ja és una temptació per sentir-se poderós darrere un fantàstic volant i a sobre d’unes rodes potents. Res que tingui a veure amb la bondat de l’ànima, que això sí que seria per lluir...

Davant del morro, una nena petita ―petita de veritat pel posat que està obligada a fer. Aquesta criatura té un plàtan pelat i dret dins de la mà i ja se n’ha engolit un capciró. Que no vull ser malpensada però no és ni la poma de la temptació d’Eva ni un grill de taronja.

La nena va vestida casual, però com podria anar una joveneta que sí podria sortir a l’anunci: esportives, vestidet floral, jaqueta texana amb un parell de pins i ulleres de sol. Les cametes, com si fos model: una de recta i l’altra mig flexionada.

És clar que hem millorat. Quan jo era joveneta, aquest anunci hauria tingut una noieta de vint anys amb un mini biquini, amb uns pits a punt d’explotar de tant inflats i tombada, en postura romana, sobre el capó. A vegades, fins i tot amb una copa d’una beguda forta als dits. Per incitar a tots els vicis que, llavors, es consideraven models de masculinitat.

Però ara, encara que a vegades sembla que les coses hagin canviat, la gent que porta cotxes Audi o marques semblants, encara són capaços de derrapar amb el cervell i cometre infraccions clarament masclistes.

La imatge i l’eslògan publicitari: "Fes que el teu cor bategui més ràpid, en tots els aspectes", han estat mal rebuts. Molt públic l’ha considerat un contingut sexual i de mal gust.

Audi ha demanat disculpes i ha dit que volia transmetre un altre missatge: que, fins i tot per als usuaris més febles de les carreteres ―les criatures― és possible recolzar-se relaxadament en la seva tecnologia.

Però llavors, per què no varen posar-hi un nadó a qui no se li pogués veure el sexe? Per què no un nen? Calia un plàtan?

Hi ha qui també ha imaginat un possible problema de seguretat perquè la nena és tan xica que, en arrencar el conductor, ni la veuria i podria esclafir-la.

I és que calen més lleis perquè ni les cases més potents, amb publicistes molt cars, puguin patinar i presentar imatges controvertides, justament per masclistes, com aquesta. Tanmateix, és més urgent portar alguns cervells al taller per canviar-los algunes peces.



diumenge, 27 de setembre del 2020

Lola Riu i Roca


Nascuda a Solsona, era filla de cal calderer, de cognom Riu. La seva especialitat eren els càntirs i les calderes d’aram. Vivien al carrer Terceries, números 3 i 5, on també havia nascut el bisbe Riu oncle de la Lola. Com que el negoci els funcionava força bé i anava creixent, compraren més endavant la casa del carrer Llobera (on ara hi ha la Caixa de Pensions). Estudià, probablement a les Monges de l’Ensenyança on adquirí l’especial destresa que aquestes docents sabien inculcar a les seves deixebles en l’art de les labors: l’agulla de ganxet, el punt de creu, els brodats de tota mena... i els sargits, pedaços...

Es casà amb Jesús Garriga i Mas. Era farmacèutic. Havia estudiat per capellà al Seminari de Solsona i després va anar cap a Vic a estudiar el Batxillerat, tot treballant en una farmàcia.

Probablement, es conegueren a la casa del Pla de Godall de Solsona on la germana del Jesús era la mestressa.

El seu vestit de núvia va ser de color negre rigorós. Tan sols una agulla amb unes flors blanques deixava veure, alhora, la seva austeritat i elegància.

Mai va fer ostentació de la seva riquesa i tot i tenir joies bones en portava poques. Tampoc li calien: era una senyora molt maca.

La foto de casament també és el resultat de la moda de l’època: ell assegut en una cadira i ella de peu a la seva dreta. El més curiós de la foto és que ell porta bigoti. Ningú de la família el recorda amb bigoti. Tan sols hi surt en la foto de casament. Degué deixàr-se’l per a tal especial ocasió

Després de casats s’instal·laren a Súria on ell treballava de farmacèutic i d’alcalde. Hi van viure uns quants anys però, poc abans de la guerra, marxaren cap a Barcelona on ell ja havia obtingut el càrrec de director dels laboratoris Roig Perelló. Tanmateix, el clima de Barcelona no era l’adequat per a la seva delicada salut. Així les coses, tornaren cap a la casa Garriga de Bergús més o menys cap a l’any 1945. S’hi estigueren entre vuit i deu anys.

L’any 1951 el seu nebot Josep Garriga i Sampons, de 23 anys d’edat, hi va cantar missa. La Lola i el Jesús en foren els padrins i li regalaren un calze d’or guarnit amb esmalts preciosos que encara es conserva a la casa de Bergús. El calze porta una inscripció en llatí amb el nom dels donants. El sermó de la missa, que havia estat encomanat a Mossèn Guiu ―que es va trobar malament― va anar a càrrec del Dr. Llorens. La família recorda que quan li van demanar va dir que sí immediatament, però va demanar permís i temps per afaitar-se. En aquells moments del ritual diari, el Dr. Llorens degué improvisar el seu sermó.

Els padrins també havien de pagar el dinar que es feia després de la missa. La família sencera s’hi abocà. El pare deia que en una família, de casaments solia haver-n’hi molts però de misses noves poques.

La factura de l’àpat encara es conserva. Hi va haver un total de 156 convidats a 155 pessetes el cobert i va pujar un total de 25.000 pessetes. Eren molts diners! El menjar l’havien encarregat a un restaurant de Cardona que es deia Casa Perico que havia fet pujar de Barcelona llagostins frescos. Va ser de les primeres vegades que per la comarca es va menjar aquesta mena de cuca estranya.

S’havia enramat i guarnit un tros d’era prop de la casa. Les taules estaven magníficament ben col·locades i decorades. A més a més els estudiants del Seminari de Solsona, a les postres, van cantar per al seu antic condeixeble, en aquells moments ja, Mossèn Josep Garriga. Per completar la vetllada es va fer una exhibició d’una de les primeres màquines de segar de la comarca. Per fer-la ja havien deixat expressament per segar un camp d’allà a la vora. Encara que ja hi havia màquines lligadores, les màquines de segar eren com meravelles de la creació.

El dia de la missa nova, la Lola també portava un vestit negre, en aquesta ocasió, ornat amb una agulla d’or a la solapa del vestit.

Poc temps després, la mare i la tia de la Lola, que encara vivien al carrer de Llobera es van morir i, per no tancar la casa, el matrimoni se’n va tornar cap a Solsona.

La parella estava molt ben avinguda i vivien l’un per l’altre. No varen poder tenir fills. Al poc temps de casar-se ell havia agafat una malaltia respiratòria que el portà pràcticament fins a les portes de la mort. Ella en va tenir cura i es podria dir que sempre més, va ser la seva esposa i infermera sol·lícita i amatent.

Ella era discreta i poc parladora. Els seus amics a Solsona eren l’alcalde, el canonge, el Dr. Llorens, el Dr. Espert... i el Sr. Andreu Soldevila que vivia en uns terrenys de la Sra. Riu ja que era l’home de confiança del seu marit i l’ajudava en tot allò que ell no podia fer degut a la seva delicada salut.

Ell era seriós. Tenia molta intuïció tant per als negocis com per a la política. Ell era qui, per voluntat d’ella, s’encarregava de la seva herència i li aconsellava fer el que creia més convenient.

Ella havia heretat tota la fortuna de la família Riu ja que el seu germà Ramon havia mort prematurament de malaltia.

El marit ―desitjós de fer-la contenta― va pensar que com a filla de Solsona, i neboda del bisbe Riu, (que havia portat els benedictins al Miracle per formar una escola que donés formació religiosa i cultural), li agradaria continuar la feina que l’oncle havia començat. Així, de comú acord, tots dos van entrevistar-se amb mossèn J. M. Ferran i Baqué per a l’elecció d’uns terrenys de la seva propietat per fer-ne donació per a la construcció del que serien les Escoles Professionals. I van fer arribar la proposta de donació al bisbe Tarancón mitjançant el Delegat de la Caixa de Pensions de Solsona que ja estava instal·lada al costat de casa seva.

En la realització d’aquesta important iniciativa, Les Escoles Professionals de Solsona, hi prengué part activament Mossèn Ferran, que aprofità l’experiència de l’escola del Miracle i de la de Navàs.

Més tard, el Sr. Sarri, farmacèutic de Solsona, també va fer donació d’uns terrenys confrontats als que havien cedit el matrimoni Garriga Riu per indicació seva, per a l’ampliació de l’escola.

La senyora Lola era molt piadosa. Anava a totes les funcions religioses. També era molt caritativa. I alhora discreta. Així ens ho confirma l’ajuda que oferí a la seva amiga Joana quan aquesta es va arruïnar. La Joana havia heretat del seu pare un capital que li rendia 10 pessetes diàries. L’home s’havia mort molt tranquil pensant que la seva filla podria viure folgadament la resta de la seva vida. Però aquelles 10 pessetes cada any servien per a menys i la seva amiga, la Lola, en veure que anava justa, li va demanar si podia rentar-li la roba al nebot que s’estava al Seminari perquè aquelles màquines de rentar que hi tenien trinxaven la roba. Ella li pagava la feina i la Joana, amb l’expressió de l’època, tenia pa blanc. Algunes vegades, de tant en tant, també li demanava que li anés a comprar.

El matrimoni estava convençut que ell es moriria primer i per aquest motiu, sovint, quan parlaven, ell solia dir-li: quan jo falti has de fer això i allò i el de més enllà. Es referia a les qüestions de l’herència que ella havia disposat.

Tot i les previsions, ella es va morir primer. Acabà els seus dies sobtadament. Se n’anà al llit i quan la minyona estranyà que no es llevés, anà a veure-la i la trobà morta. Era a començaments de l’any 1971. Quan el seu marit se n’assabentà digué: Déu tot ho fa bé perquè li ha estalviat a ella el sofriment per la meva mort. I ell morí d’enyorança uns mesos més tard, a finals del mateix any.

La senyora Lola Riu va voler que el seu patrimoni es dediqués a obres benèfiques i socials. Va llegar part del seu capital a l’Hospital de Sant Pau i al de la Santa Creu de Barcelona. També n’hi hagué, lògicament per a l’Hospital de Solsona (una finca a la carretera de Torà). També es recordà de la Fundació AMPANS de Manresa a la que cedí una finca a Sallent.

En l’herència també mostraren l’agraïment que sentien per les persones que n’havien tingut cura, especialment de Teresina Torrentellé, la seva minyona.

I per acabar de arrodonir-ho llegaren importants donatius a les Escoles Professionals.

Finalment, el seu nebot Mossèn Josep Garriga féu donació a Mossèn Bartrina d’una fotografia força gran del bisbe Riu, que era de la seva tia Lola.

Lola Riu i Roca és el retrat característic d’una excepcional dona quant a qualitats humanes que, sense fills i amb recursos econòmics, sabé donar-los per a causes benèfiques sense oblidar-se de les necessitats socials de la seva època.






Informació cedida per Mossèn Josep Garriga i Sampons, el seu germà i la seva esposa (que em reberen molt amablement )


dissabte, 26 de setembre del 2020

Es millor ser home o dona?


Hi ha dies que no ho sé. No tenir la regla seria genial, però deixar de ser mare, no seria el mateix. Tenir certs privilegis masculins podria ser millor que no tenir la regla. Poder prescindir de les desavantatges femenines seria fantàstic.

Però el meu comentari és una rucada al costat del que ens explica Pol Galofré. Ell és un activista trans graduat en Cine i Audiovisuals a l’ESCAC, coordinador del Cultura Trans i un dels autors del llibre Políticas Trans: Una antología de textos desde los estudios transnorteamericanos. És docent del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB i treballa de formador en diversitat sexual i gènere i com a informador i dinamitzador al Centre LGTBI de Barcelona.

En un dels seus vídeos, titulat «Masculinidades», s’ha plantejat la qüestió de ser home o dona.

Si es pregunta què vol dir ser home, recorda un dia de platja, sol, quan uns nois van convidar-lo a compartir grup. Només parlaven de qui era capaç de córrer més amb la moto, de qui havia lligat amb més noies, de qui havia fet més animalades, en general... mentre un d’ells va agafar uns prismàtics per mirar les noies en top less. Hi havia un xicot que tampoc s’hi sentia a gust. Llavors varen insultar-lo dient-li «maricón». Si això vol dir ser home, ell no vol jugar-hi.

Pol va ser Carla fins a l’adolescència. Als 7 anys va voler que li tallessin el cabell com si fos un xicot. Va passar el millor estiu de la seva vida.

Fins que no va anar a la universitat no se li va obrir el món. Va conèixer xicots trans i va poder pensar-se. Els dubtes i les pors van anar quedant enrere per poder donar el pas i començar a viure com un noi. Tenia divuit anys. Va decidir que es diria Pol.

Ell sabia perfectament què era ser dona: dir alguna cosa en una assemblea i que ningú li fes cas per ser-ho; que després un company digués el mateix i l’aplaudissin; ser agredit sexualment amb onze anys; que li toquessin el cul al bus i els pits al metro; que li ensenyessin el penis pel carrer...

Ara, ja no el toquen. Però s’ha adonat que ha passat de ser un objecte sexual a ser un potencial agressor sense ser-ho.

Per això ha pres, conscientment, la decisió d’«amariconar-se»: somriure molt, tancar les cames, posar-se una arracada, gesticular molt, tenir deixos efeminats... Li resulta més còmode. I reconeix que en espais només d’homes sent ràbia i frustració. I es torna més feminista.

Segons ell, el més interessant seria que cadascú pogués trobar la seva «masculinitat». Ell l’ha trobada quedant embarassat.

I és que tan trist és que et diguin «maricón» perquè no t’agrada espiar noies amb els pits nusos, com que te’ls toquin al metro. Tanmateix, tocar és molt més agressiu.

Cal que tothom pugui viure la seva masculinitat o feminitat amb llibertat. I si pot ser, feliç i tot.