Es millor ser home o dona?

Hi ha dies que no ho sé. No tenir la regla seria genial, però deixar de ser mare, no seria el mateix. Tenir certs privilegis masculins podria ser millor que no tenir la regla. Poder prescindir de les desavantatges femenines seria fantàstic.

Però el meu comentari és una rucada al costat del que ens explica Pol Galofré. Ell és un activista trans graduat en Cine i Audiovisuals a l’ESCAC, coordinador del Cultura Trans i un dels autors del llibre Políticas Trans: Una antología de textos desde los estudios transnorteamericanos. És docent del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB i treballa de formador en diversitat sexual i gènere i com a informador i dinamitzador al Centre LGTBI de Barcelona.

En un dels seus vídeos, titulat «Masculinidades», s’ha plantejat la qüestió de ser home o dona.

Si es pregunta què vol dir ser home, recorda un dia de platja, sol, quan uns nois van convidar-lo a compartir grup. Només parlaven de qui era capaç de córrer més amb la moto, de qui havia lligat amb més noies, de qui havia fet més animalades, en general... mentre un d’ells va agafar uns prismàtics per mirar les noies en top less. Hi havia un xicot que tampoc s’hi sentia a gust. Llavors varen insultar-lo dient-li «maricón». Si això vol dir ser home, ell no vol jugar-hi.

Pol va ser Carla fins a l’adolescència. Als 7 anys va voler que li tallessin el cabell com si fos un xicot. Va passar el millor estiu de la seva vida.

Fins que no va anar a la universitat no se li va obrir el món. Va conèixer xicots trans i va poder pensar-se. Els dubtes i les pors van anar quedant enrere per poder donar el pas i començar a viure com un noi. Tenia divuit anys. Va decidir que es diria Pol.

Ell sabia perfectament què era ser dona: dir alguna cosa en una assemblea i que ningú li fes cas per ser-ho; que després un company digués el mateix i l’aplaudissin; ser agredit sexualment amb onze anys; que li toquessin el cul al bus i els pits al metro; que li ensenyessin el penis pel carrer...

Ara, ja no el toquen. Però s’ha adonat que ha passat de ser un objecte sexual a ser un potencial agressor sense ser-ho.

Per això ha pres, conscientment, la decisió d’«amariconar-se»: somriure molt, tancar les cames, posar-se una arracada, gesticular molt, tenir deixos efeminats... Li resulta més còmode. I reconeix que en espais només d’homes sent ràbia i frustració. I es torna més feminista.

Segons ell, el més interessant seria que cadascú pogués trobar la seva «masculinitat». Ell l’ha trobada quedant embarassat.

I és que tan trist és que et diguin «maricón» perquè no t’agrada espiar noies amb els pits nusos, com que te’ls toquin al metro. Tanmateix, tocar és molt més agressiu.

Cal que tothom pugui viure la seva masculinitat o feminitat amb llibertat. I si pot ser, feliç i tot.