diumenge, 27 de setembre de 2020

Lola Riu i Roca


Nascuda a Solsona, era filla de cal calderer, de cognom Riu. La seva especialitat eren els càntirs i les calderes d’aram. Vivien al carrer Terceries, números 3 i 5, on també havia nascut el bisbe Riu oncle de la Lola. Com que el negoci els funcionava força bé i anava creixent, compraren més endavant la casa del carrer Llobera (on ara hi ha la Caixa de Pensions). Estudià, probablement a les Monges de l’Ensenyança on adquirí l’especial destresa que aquestes docents sabien inculcar a les seves deixebles en l’art de les labors: l’agulla de ganxet, el punt de creu, els brodats de tota mena... i els sargits, pedaços...

Es casà amb Jesús Garriga i Mas. Era farmacèutic. Havia estudiat per capellà al Seminari de Solsona i després va anar cap a Vic a estudiar el Batxillerat, tot treballant en una farmàcia.

Probablement, es conegueren a la casa del Pla de Godall de Solsona on la germana del Jesús era la mestressa.

El seu vestit de núvia va ser de color negre rigorós. Tan sols una agulla amb unes flors blanques deixava veure, alhora, la seva austeritat i elegància.

Mai va fer ostentació de la seva riquesa i tot i tenir joies bones en portava poques. Tampoc li calien: era una senyora molt maca.

La foto de casament també és el resultat de la moda de l’època: ell assegut en una cadira i ella de peu a la seva dreta. El més curiós de la foto és que ell porta bigoti. Ningú de la família el recorda amb bigoti. Tan sols hi surt en la foto de casament. Degué deixàr-se’l per a tal especial ocasió

Després de casats s’instal·laren a Súria on ell treballava de farmacèutic i d’alcalde. Hi van viure uns quants anys però, poc abans de la guerra, marxaren cap a Barcelona on ell ja havia obtingut el càrrec de director dels laboratoris Roig Perelló. Tanmateix, el clima de Barcelona no era l’adequat per a la seva delicada salut. Així les coses, tornaren cap a la casa Garriga de Bergús més o menys cap a l’any 1945. S’hi estigueren entre vuit i deu anys.

L’any 1951 el seu nebot Josep Garriga i Sampons, de 23 anys d’edat, hi va cantar missa. La Lola i el Jesús en foren els padrins i li regalaren un calze d’or guarnit amb esmalts preciosos que encara es conserva a la casa de Bergús. El calze porta una inscripció en llatí amb el nom dels donants. El sermó de la missa, que havia estat encomanat a Mossèn Guiu que es va trobar malament va anar a càrrec del Dr. Llorens. La família recorda que quan li van demanar va dir que sí immediatament, però va demanar permís i temps per afaitar-se. En aquells moments del ritual diari, el Dr. Llorens degué improvisar el seu sermó.

Els padrins també havien de pagar el dinar que es feia després de la missa. La família sencera s’hi abocà. El pare deia que en una família, de casaments solia haver-n’hi molts però de misses noves poques.

La factura de l’àpat encara es conserva. Hi va haver un total de 156 convidats a 155 pessetes el cobert i va pujar un total de 25.000 pessetes. Eren molts diners! El menjar l’havien encarregat a un restaurant de Cardona que es deia Casa Perico que havia fet pujar de Barcelona llagostins frescos. Va ser de les primeres vegades que per la comarca es va menjar aquesta mena de cuca estranya.

S’havia enramat i guarnit un tros d’era prop de la casa. Les taules estaven magníficament ben col·locades i decorades. A més a més els estudiants del Seminari de Solsona, a les postres, van cantar per al seu antic condeixeble, en aquells moments ja, Mossèn Josep Garriga. Per completar la vetllada es va fer una exhibició d’una de les primeres màquines de segar de la comarca. Per fer-la ja havien deixat expressament per segar un camp d’allà a la vora. Encara que ja hi havia màquines lligadores, les màquines de segar eren com meravelles de la creació.

El dia de la missa nova, la Lola també portava un vestit negre, en aquesta ocasió, ornat amb una agulla d’or a la solapa del vestit.

Poc temps després, la mare i la tia de la Lola, que encara vivien al carrer de Llobera es van morir i, per no tancar la casa, el matrimoni se’n va tornar cap a Solsona.

La parella estava molt ben avinguda i vivien l’un per l’altre. No varen poder tenir fills. Al poc temps de casar-se ell havia agafat una malaltia respiratòria que el portà pràcticament fins a les portes de la mort. Ella en va tenir cura i es podria dir que sempre més, va ser la seva esposa i infermera sol·lícita i amatent.

Ella era discreta i poc parladora. Els seus amics a Solsona eren l’alcalde, el canonge, el Dr. Llorens, el Dr. Espert... i el Sr. Andreu Soldevila que vivia en uns terrenys de la Sra. Riu ja que era l’home de confiança del seu marit i l’ajudava en tot allò que ell no podia fer degut a la seva delicada salut.

Ell era seriós. Tenia molta intuïció tant per als negocis com per a la política. Ell era qui, per voluntat d’ella, s’encarregava de la seva herència i li aconsellava fer el que creia més convenient.

Ella havia heretat tota la fortuna de la família Riu ja que el seu germà Ramon havia mort prematurament de malaltia.

El marit desitjós de fer-la contenta va pensar que com a filla de Solsona, i neboda del bisbe Riu, (que havia portat els benedictins al Miracle per formar una escola que donés formació religiosa i cultural), li agradaria continuar la feina que l’oncle havia començat. Així, de comú acord, tots dos van entrevistar-se amb mossèn J. M. Ferran i Baqué per a l’elecció d’uns terrenys de la seva propietat per fer-ne donació per a la construcció del que serien les Escoles Professionals. I van fer arribar la proposta de donació al bisbe Tarancón mitjançant el Delegat de la Caixa de Pensions de Solsona que ja estava instal·lada al costat de casa seva.

En la realització d’aquesta important iniciativa, Les Escoles Professionals de Solsona, hi prengué part activament Mossèn Ferran, que aprofità l’experiència de l’escola del Miracle i de la de Navàs.

Més tard, el Sr. Sarri, farmacèutic de Solsona, també va fer donació d’uns terrenys confrontats als que havien cedit el matrimoni Garriga Riu per indicació seva, per a l’ampliació de l’escola.

La senyora Lola era molt piadosa. Anava a totes les funcions religioses. També era molt caritativa. I alhora discreta. Així ens ho confirma l’ajuda que oferí a la seva amiga Joana quan aquesta es va arruïnar. La Joana havia heretat del seu pare un capital que li rendia 10 pessetes diàries. L’home s’havia mort molt tranquil pensant que la seva filla podria viure folgadament la resta de la seva vida. Però aquelles 10 pessetes cada any servien per a menys i la seva amiga, la Lola, en veure que anava justa, li va demanar si podia rentar-li la roba al nebot que s’estava al Seminari perquè aquelles màquines de rentar que hi tenien trinxaven la roba. Ella li pagava la feina i la Joana, amb l’expressió de l’època, tenia pa blanc. Algunes vegades, de tant en tant, també li demanava que li anés a comprar.

El matrimoni estava convençut que ell es moriria primer i per aquest motiu, sovint, quan parlaven, ell solia dir-li: quan jo falti has de fer això i allò i el de més enllà. Es referia a les qüestions de l’herència que ella havia disposat.

Tot i les previsions, ella es va morir primer. Acabà els seus dies sobtadament. Se n’anà al llit i quan la minyona estranyà que no es llevés, anà a veure-la i la trobà morta. Era a començaments de l’any 1971. Quan el seu marit se n’assabentà digué: Déu tot ho fa bé perquè li ha estalviat a ella el sofriment per la meva mort. I ell morí d’enyorança uns mesos més tard, a finals del mateix any.

La senyora Lola Riu va voler que el seu patrimoni es dediqués a obres benèfiques i socials. Va llegar part del seu capital a l’Hospital de Sant Pau i al de la Santa Creu de Barcelona. També n’hi hagué, lògicament per a l’Hospital de Solsona (una finca a la carretera de Torà). També es recordà de la Fundació AMPANS de Manresa a la que cedí una finca a Sallent.

En l’herència també mostraren l’agraïment que sentien per les persones que n’havien tingut cura, especialment de Teresina Torrentellé, la seva minyona.

I per acabar de arrodonir-ho llegaren importants donatius a les Escoles Professionals.

Finalment, el seu nebot Mossèn Josep Garriga féu donació a Mossèn Bartrina d’una fotografia força gran del bisbe Riu, que era de la seva tia Lola.

Lola Riu i Roca és el retrat característic d’una excepcional dona quant a qualitats humanes que, sense fills i amb recursos econòmics, sabé donar-los per a causes benèfiques sense oblidar-se de les necessitats socials de la seva època.






Informació cedida per Mossèn Josep Garriga i Sampons, el seu germà i la seva esposa (que em reberen molt amablement )


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada