Rosalia Serra i Farré

Era filla d’Anserall, un poblet rural entre La Seu d’Urgell i Andorra. Nascuda el 4 de setembre de 1905 en el si d’una casa de pagès, no en fou pas la pubilla i probablement aquest fet marcà el seu destí. Passà la seva joventut entre Anserall i La Seu d’Urgell. Caldria destacar, per la seva posterior embranzida, que pogué aconseguir-la tot i que possiblement no rebé més que els valors d’una educació correcta i una escassa instrucció. La qual cosa ja ens revela un temperament lluitador, esforçat i valerós.

Es casà amb Domingo Boix i Ramonet ―nascut l’1 de gener de 1893 i mort el 6 d’abril de 1939― l’any 1927 a Sant Serni de Tavèrnoles, després de tot just, tres mesos de nuviatge. Ell era un aventurer i un excel·lent cuiner. Havia viatjat a Paris, on hi restà durant set anys i, després, passà set anys més a Nova York per aprendre l’ofici treballant en hotels i restaurants molt importants. Quan li va semblar que ja en sabia prou, l’any 1924, tornà a Solsona i s’instal·là a la Fonda Boix ―que ja tenia oberta a la casa contigua al portal del Pont. Tres anys més tard conegué la Rosalia i es casaren. Ella començà al costat del seu marit l’aprenentatge del que després serien les bases fonamentals per dirigir, ella sola, el seu negoci: l’Hotel Sant Roc.

L’any 1929 s’inaugurà l’Hotel Sant Roc de Solsona. Isidre Guitart i Sort, el seu fundador, mentre el construïa ja pensava que Domingo Boix seria el seu cuiner. A més, eren de família perquè la seva tieta estava casada amb el Joan Guitart, fill de l’Isidre.

La senyora Rosalia s’instal·là amb el seu marit a l’Hotel i s’endinsà en un aprenentatge molt més complex degut a la magnitud del nou establiment: un dels millors, sinó el millor, hotel de la comarca.

Ella s’encarregava del parament de la llar: roba ―llençols, tovalloles, estovalles...― vaixelles, cristalleria... I tant li era rentar, com endreçar, com manar a les dues o tres noies que tenia al seu servei. Era treballadora i servia per a tot. Es llevava molt d’hora al matí i, es pot dir, que no parava fins ben tard quan ja es retirava per anar a dormir.

En aquell hotel s’hostatjaven les persones més influents que arribaven a Solsona des de qualsevulla contrada. Alguns governadors, jutges, registradors, notaris, caps de correus ―que llavors eren homes importants―... Entre les personalitats més importants que reberen en l’època en que ella i el seu marit hi treballaren plegats caldria destacar-ne especialment, l’any 1931, la d’en Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya durant la República. De ben segur que la Rosalia va preparar una de les millors taules de la seva vida professional.

Alguna foto d’arxiu també recull els pas per l’hotel de personatges com el bisbe de Solsona, Valentí Comellas, el Governador Civil de Lleida, Josep Puig (l’any 1931). El Fiscal substitut del Jutjat de Primera Instància, Josep M. Vicens i el Jutge, Sr. Moreu, entre d’altres.

Però la guerra canvià completament el rumb de la seva vida. L’Hotel va ser confiscat i se’n tornaren cap a la Fonda Boix. Ella va poder amagar de manera segura un coberteria de plata, uns canelobres de plata, una vaixella alemanya i poca cosa més. Pràcticament li van prendre tot i van malmetre la resta. Després, el marit, el Domingo, li marxà.

L’Hotel es convertí en refugi. Primer s’hi instal·laren els rojos i, després els nacionals. Per un cas d’urgència i per poder escapar.se, havien obert un passadís que arribava fins a la ribera.

L’any 1939 morí el seu home. Pocs temps deuria haver passat fora de casa perquè al cap de tres mesos ella, ja sola, donà a llum el seu únic fill; era un fill pòstum: l’Antoni.

La Rosalia, forta i valenta, diuen que es creixia amb les dificultats. Va posar-se al capdavant del negoci (encara era a la fonda Boix) i res la va espantar. Una única obsessió l’empenyia: donar al seu fill la millor formació i educació possible. La que ella no havia pogut tenir mai.

L’any 1941, Rosalia Serra recuperà l’Hotel Sant Roc i, tot i les dificultats pròpies de la postguerra tornà a obrir-ne les portes. L’edifici havia quedat força malmès: bona part del mobiliari —tot de caoba—, havia estat destruït. Amb el que pogué recuperar i aprofitar tant sols va equipar la primera planta de l’Hotel. Treballà molt i molt. Tenia normalment dues o tres noies al seu servei i en tenia cura com si fos la seva mare. Aquelles noies —li semblava— corrien més perill que en altres feines perquè el seu hotel era ple de forasters i d’habitacions.

En aquella època el masclisme era l’habitual i la capçalera del paper de la carta del menú del restaurant deia així: Hotel San Roque ―en castellà, per descomptat― a cargo de Vda. de Domingo Boix ―on no hi constava ni el nom.

El Sr. Màrius Coromines i Reig l’ajudava a portar la comptabilitat. Ella li demanava consell però, la seva intuïció era el que comptava. Tenia bona mà per als negocis.

Una idea cabdal del seu èxit va ser la de llogar sempre cuiners professionals. Ella volia regentar un bon hotel i volia oferir qualitat. Possiblement l’empenyia una força que li resultà molt pràctica: en el seu ofici volia ser la millor. I per aconseguir-ho no es podia escatimar cap esforç. L’Hotel sempre lluïa impecable. La seva pulcritud era immillorable.

Tenia també una obsessió molt clara: fer els diners suficients com per enviar el seu únic fill a estudiar a Barcelona. En aquells moments això suposava una despesa molt important i pocs nois de Solsona ho aconseguiren. Tres comptant-lo a ell: el seu amic Marcel Coromines i en Francesc Rovira. Cal valorar que com a mare i sense marit, enviar el seu fill únic a estudiar a Barcelona li havia de suposar un gran esforç. Però el va fer. L’Antoni marxà cap a La Salle Bonanova, tot sol quan només tenia set anys. Era el 1946. No va pensar tant en ella com en el seu fill perquè, a Solsona, li hagués estat un bon ajut i consol.

L’Antoni recorda alguna anècdota. En aquelles èpoques la seva mare ja tenia al seu Hotel, com a estiuejants, algunes de les famílies més ben estants de Barcelona: els Vila Moreno-Barraquer (oftalmòlegs), Riera Soler (advocat de prestigi), Ferrer de Nava (president de l’Audiència de Barcelona), el Sr. Pagès (Governador Civil de Lleida)...

En aquells anys la ciutat, Barcelona, tot i ser la capital, escassejava en productes bàsics per a una bona alimentació. Llavors, la Rosalia, llesta i negociant, aprofitava el transportista de Barcelona, el Ramon Boix ―germà del pintor Tomàs Boix― que hi baixava cada divendres, per fer arribar a aquestes famílies tots els productes que ella els aconseguia. Ells compraven, pagaven i li estaven molt agraïts. Tant es així que, alguns diumenges, com a prova d’afecte anaven a buscar el seu fill a La Salle i se l’emportaven a les seves cases a dinar. Per a l’Antoni, a aquella edat, dinar amb tanta etiqueta i rodejat de minyones amb còfies i davantals, li suposava més esforç que quedar-se al menjador del col·legi. Però ell també havia de fer contenta la seva mare.

La Rosalia començà a fer negocis. Sabia especular i sabia tancar tractes. Era considerada una dona difícil ―en argot masculí. Era exigent i sabia sortir-se amb la seva: és a dir, aconseguir el que ella volia. Ama les seves habilitats va comprar algunes finques.

El 1945 s’instal·là a l’Hotel un comandament de l’exercit que durant uns tres, quasi quatre anys, empaitaren els guerrillers antifranquistes, els maquis. El seu fill, l’Antoni, conta una anècdota molt esclaridora —i quasi definitiva—, per entendre el caràcter d’aquesta senyora amb uns valors claríssims. Un dia, un capità, que era fill d’un dels generals que havia fet la guerra amb en Franco, li va arribar begut a l’Hotel. La senyora Rosalia li negà el pas i l’acomiadà. L’endemà al matí es presentà a l’Hotel el Comandant Cap de la Guarnició de Solsona explicant-li que no podia desallotjar el seu capità. La senyora Rosalia li deixà molt clar que, ella, al seu Hotel, no hi volia borratxos. Tanta va ser la seva insistència que el Comandant li va demanar l’ordre per escrit. Immediatament, ella se’n va anar a veure al Sr. Màrius Coromines perquè li redactés el document. El Sr. Màrius es va esgarrifar: en aquella època els militars no estaven per a bromes i qualsevulla petita contradicció els era més que suficient per prendre represàlies. Tot i això la Sra. Rosalia va marxar amb el seu paper i aquell capità no va tornar més a l’Hotel.

Ella, una dona sense marit, es feia respectar. No per la força sinó per l’efecte quela seva personalitat imposava.

Cap a l’any 1956, els militars tornaren a l’Hotel amb motiu d’unes maniobres militars de l’Estat Major de la Nato, presidides pel general Dehelan. La NATO havia cedit a Espanya uns tancs M-46 i s’havien de provar.

L’any 1959 arribaren uns nous estadants: els petroliers. La Companyia Ciepsa, amb d’altres empreses sueques, americanes i alemanyes s’instal·laren a l’Hotel de Solsona per fer prospeccions petrolíferes. En cinc anys que s’hi van estar ―un munt de feina per a la Sra. Rosalia― van fer dos pous de 5000m. de fondària. El seu centre neuràlgic era l’Hotel. I això va suposar un gran canvi.

L’arribada d’estrangers a Solsona, va obrir la ciutat cap a la modernització i el progrés. L’Hotel era ple d’enginyers, catedràtics de Berlín, com a geòleg arribà el fill del poeta Carles Riba, en Gabriel Riba. Era un gran tràfec i la Sra. Rosalia, hi havia dies que havia de fer dos torns de dinar.

En una ocasió van dir-li que l’endemà arribaven uns sismògrafs molt delicats i que necessitaven un local per instal·lar-los. Ella que no volia que li marxés el negoci de l’Hotel, va travessar el pati i va anar a veure els pisos que el Sr. Toni Guitart tenia al costat de l’Hotel. A sota d’aquells pisos hi havia una mena de galliner. Al cap d’un estona ella ja estava dirigint un eixam de paletes, fusters, pintors... La feina va durar tota la nit, matinada i fins a les cinc de la tarda del dia següent. Quan arribaren els sismògrafs, pogueren instal·lar-los en aquell espai tan proper a l’Hotel. En vint-i-quatre hores havia aconseguit transformar un galliner en quasi un laboratori. Tenia molta empenta. Però, per poder aconseguir-ho, ella va haver d’estar-se tot aquell munt d’hores, dreta al peu del canó, donant ordres i col·laborant.

Cap als anys seixanta va començar a arribar el turisme. I ella ja tenia l’Hotel preparat per a rebre’l. Ja havia instaurat el que després seria el tan famós menú turístic. Com a acudit solia dir que ella sí que havia trobat petroli.

També va saber captar l’atenció de la gent que, per millorar la salut, buscava un canvi d’aires.

Amb les autoritats solsonines hi mantingué sempre unes excel·lents relacions i una considerable paciència. Sempre que arribava algun personatge important a la ciutat, era ella qui els acollia al seu Hotel mitjançant el pagament estipulat. Així hi tingueren estada el jutges Membrilera, Gual, Jerónimo Arozamena.... Notaris com el Sr. Geli, el Sr. Daví... I el destacat registrador de la propietat Joaquim Viola i Sauret. Alguns d’ells feren de l’hotel el seu habitatge i arribaren, fins i tot, a instal·lar-s’hi un petit despatx.

Però la paciència de la Sra. Rosalia tenia un límit. I un dia que tots els alcaldes de la contrada feien un dinar al seu Hotel, quan tots estaven a punt d’asseure’s i esperant el moment adequat perquè tots la sentissin, es dirigí a l’alcalde de Solsona, el Sr. Josep Serra Forn, i en veu alta i sonora, li reclamà el pagament endarrerit de tots els dinars que l’Ajuntament encara no li havia pagat. El moment va ser molt tens. Però l’endemà al matí, ella cobrava.

A més a més de tota aquesta feina, ella havia de comptar amb l’enrenou que li suposaven totes les fires que es feien a Solsona. Especialment la de Sant Isidre i la de Sant Josep.

L’any 1953 va sofrir el seu primer atac de cor. Conscient del perill va avisar el seu nebot, l’Enric Serra ―que més tard es faria càrrec de l’Hotel― perquè anés a ajudar-la.

Durant tots aquells anys, fins més o menys a mitjans dels seixanta, la Sra. Rosalia va exigí rigorosa etiqueta al seu menjador gran ―que rebia el nom de menjador de primera. Allí eren imprescindibles l’ús de la corbata i l’americana. Al menjador de segona, més petit, servia els dinars per a la gent que no anava o no volia anar amb americana.

També aconseguí posar de moda fer les celebracions dels bateigs, comunions i casaments al seu hotel.

Caldria destacar-ne, en especial, el banquet de celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre de l’any 1956. Li havien demanat que servís el dinar al Palau Episcopal però ella s’hi va negar. Va llogar cambrers especialitzats a l’Avenida Palace i els va fer servir vestits amb frac rigorós. I va posar un cambrer per cada taula de vuit persones. El menú va ser: Fiambres imperials, Llagosta, Filet de vedella de França i Biscuit glacé. Extríssim Bach i Non Plus Ultra. Puros Romeo i Julieta. El preu tenia l’esgarrifosa xifra de 500 pessetes.

El seu fill havia d’ajudar-la en tot el que ella disposava. I quan els caps de setmana pujava a Solsona tant podia tocar-li servir taules com a repassar comptes. No va poder acabar la carrera fins l’any 1956, quan tot just tenia vint-i-sis anys. Llavors, el va enviar de viatge al que deuria ser el somni de la seva vida: Egipte. Allí conegué la seva futura esposa, Pilar Martínez. Temps més tard es casaren. La Sra. Rosalia pogué conèixer tres del cinc néts que li donà el seu fill: l’Antoni (1966), el Domènec (1967) i l’Anna (1969).

Una nit, quan el seu fill treballava ja de farmacèutic i tenia els seus tres fills, abans de tornar a casa, passà a dir-li bona nit. Ella, enfeinada com sempre i encara activa i treballadora, abans de respondre-li, li va ordenar que li pugés les maletes d’un client a la seva habitació. A aquelles alçades el seu fill més aviat es va fer un tip de riure i, com no, va pujar les maletes.

En aquells temps no hi havia Seguretat Social i quan els seus empleats tenien necessitat d’alguna operació o tractament, ella els ho pagava de la seva butxaca a l’Hospital del Sagrat Cor. Deia sovint que no havia vist mai ningú que s’hagués arruïnat fent caritat. També es diu que en assabentar-se que un capellà no tenia qui li pagués la festa de la seva celebració ella va donar tots els diners necessaris.

Era una senyora austera. Sabia vestir-se segons requeria l’ocasió però no era gens vanitosa. No li queia cap anell per treballar ni per vestir-se per treballar. Amb la quantitat de gent important que van arribar a passar pel seu Hotel ella va saber estar-ne a l’alçada per a conversar-hi i per aprendre molt. Durant les festes i celebracions sabia restar en un discret segon pla.

L’any 1969 decidí, juntament amb el seu fill i la seva jove Pilar, retirar-se i deixar l’hotel al seu nebot, Enric Serra i Mayà. Però, dos dies abans de signar la cessió, el 21 de novembre, morí d’un vessament cerebral. Tenia seixanta-quatre anys.

Informació cedida pels Srs. Antoni Boix, Joan Coromines i del llibre d’en Jordi Tàsies sobre l’Hotel.