Jutge acusat de violència masclista

Si la violència masclista és un delicte aterridor ―sigui perpetrat per un individu sense formació o per un home culte― en punys o en innsults d’un jutge, fa trontollar tot el sistema judicial d’un país i, en definitiva, el país sencer.

Si qui ha d’impartir justícia és culpable amb lletres majúscules i no té per bé donar exemple, de qui ens podrem fiar? I sense confiança, en què pot sustentar-se la justícia indispensable per viure confiat?

Tanmateix, vivim en un país on els polítics ―que també han d’inspirar confiança i ser rectes d’actitud― també ens tenen acostumats als delictes.

Però hi ha fets que ensorren reputacions. Fa unes quantes setmanes, sortia a la llum pública la detenció d’un jutge de Mahadahonda ―municipi d’alt nivell adquisitiu de Madrid― acusat de violència masclista.

Si aquest delicte hagués estat perpetrat per un individu de baixa estofa, al cap de poques hores n’hauríem sabut tots els detalls. Però la justícia i la gent de diners són sagrats. Els seus col·legues, suposo que per protegir-se, han tapat ―i amagat tant com han pogut― l’escàndol.

D’aquest jutge, Fernando Valdés Dal-Ré, a part del currículum ―que mai, com es pot veure, és garantia de res― se n’ha dit molt poca cosa.

Si que em va estranyar que un mitjà de comunicació apuntés que havia treballat en universitats d’arreu, deixant entreveure que podia ser un arreu del món. Poc me’n vaig fiar i vaig comprovar que aquest arreu només es referia a Espanya, el seu àmbit.

Sembla que a part del currículum, el jutge té un tarannà més progressista comparat amb els seus companys del Tribunal Constitucional. Però aquest fet, no l’eximeix de cap responsabilitat ni culpa.

L’edat ―té setanta-cinc anys― tampoc el situa en un perfil habitual.

Era de nit, la seva muller ―que no la imagino més jove que ell perquè si no ella no s’hauria deixat... estomacar?― havia sortit al balcó. Els veïns van sentir una discussió molt acalorada i com ell li deia que entrés. Quan ella li va concedir la gràcia, els veïns van testificar que varen sentir un «forcejeo». En català, no solem utilitzar la paraula «forcejament» però el que sí que deuria passar, deuria ser quelcom relacionat amb l’abús de força. I ella deuria intentar escapolir-se’n.

Llavors va ser quan els veïns varen telefonar a la Guàrdia Civil. I els seus agents varen detenir-lo.

Com que el tipus és aforat ―on es compren aquestes butlles que et fan impune?―, només varen prendre-li declaració i, sense fiança, va quedar en llibertat a les poques hores.

Encara ara, no ha dimitit. En quin país podria passar una cosa semblant? A més, a tan provecta edat encara fa el pecat més ignominiós.

I és que cometre delictes és penat per la justícia; però si el delinqüent és jutge i els companys l’encobreixen, se’n va en orris la dignitat de la «suposada» justícia. I sense justícia, on és la dignitat del país que no l’empara?