3r lliurament Una assassina massa jove

 Els pares del Serni Albós, el padrí i la padrina de cal Bou, s’havien conegut a la Festa Major de Sant Julià, a finals de juliol, quan el padrí de cal Bou, jove, ben plantat, fort i alegre, va ballar la dansa de la Moratxa amb el barret alt i les cintes multicolors. Amb les galtes llustroses, un somriure innocent i uns cabells fent teulada de pissarra a aquest conjunt, va demanar per ballar a una noia bonica que li va semblar neta, polida, endreçada, feinera i soferta. Al cap de dos diumenges, ja va ser la seva xicota. A la primavera es van casar. El padrí de cal Bou no va ballar mai més la Moratxa, només ho havia fet una vegada perquè ja li havia arribat l’hora de casar-se i necessitava un hereu, el que va néixer al cap d’un any. El part va anar tan malament que el Serni no va poder tenir més germans. La llevadora va arribar tard a aquell racó de món i va trobar-se que el marit estava agenollat als peus del llit de la muller, resant molt enfervorit. I encara sort que va poder salvar la mare. Però va quedar tan delicada que no va poder viure prou com per conèixer l’esdevenidor del seu fill. Sota Fontaneda, marxen avall les aigües del riu de la Llosa; igual que l’aigua que raja de la font que hi ha entrant al poble i que, probablement, li va donar el nom. Com aquestes aigües, en l’època de la misèria també van marxar els fills de Fontaneda, els de la generació del padrí de cal Bou. I de la mateixa manera que les aigües busquen millor pas per escolar-se, el Serni i alguns xicots de la seva edat se’n van anar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns, com ell, però, no van marxar aigües avall sinó frontera enllà, cap amunt, cap a França. Tenien ganes de poder menjar millor i de descansar algun dia de l’any. A les cases de Fontaneda, en temps del padrí, no es podia descansar mai, sempre hi havia feina. Els homes, normalment, no anaven ni a missa perquè les bèsties cada dia han de menjar —ben mirat, potser era una excusa que els anava prou bé. El padrí de la Meritxell era el més ric del poble perquè tenia més vaques. Amb tot, no passaven de la dotzena. Mai no els va faltar el menjar: el que donava la terra i el bestiar. A més, tenien un carro per anar a Sant Julià i el padrí hi deixava pujar i baixar els veïns quan els convenia. Però els hiverns, amb el torb i la neu, també per als més rics del poble eren extremadament llargs i durs. I tristos. Les muntanyes i totes les seves inclemències manipulen amb ràbia tempestuosa el caràcter dels vailets que hi creixen. Pesants com lloses, sobre els seus caps les bromes poden escanyar-los l’espontaneïtat i la iniciativa. Ben cert que de petits hi juguen, segons el vent, a veure si són capaços de córrer més que elles. Però les bromes sempre guanyen. Mai no topen amb cap marge ni precipici i s’esmunyen cel enllà. De grans, quan aquests fills ja es van poder valdre, van haver de ser molt més forts que bromes, muntanyes, neu i torb, per deixar la terra on havien viscut arrelats i fugir a buscar un destí incert, amb l’esperança de trobar unes inclemències més benignes.