5è lliurament

 LA HISTÒRIA DE L’HORTÈNSIA 

Quan va néixer la Meritxell, als seus pares ja els havien fugit les carícies de la passió primerenca. Vivien sota el mateix sostre, però com uns mitjons desparionats. Ell no n’havia estat mai, d’enamorat, però sabia vendre cotxes i engalipar clients. De la mateixa manera, va saber ensibornar una noia delerosa d’amor i de sexe que reclamava amb urgència un pretendent. Ella vivia dolguda perquè, tot i ser rica, no trobava xicot. Quan el Serni va començar a rondar-la —a contracor, perquè ella hauria preferit alguna cosa més que un venedor de cotxes— va voler aprofitar l’oportunitat. Ell es feia passar per empresari i ella no coneixia els negocis fraudulents. En aquells moments, el garatge de mecànic ja només era una tapadora de bitllets provinents del delicte. L’aspecte de l’Hortènsia, tot i tenir unes faccions passadores, no era acollidor. Els cabells bonics d’un to vermellós poc habitual i una pell fina, massa bronzejada per la vida de muntanya, s’espatllaven amb uns ulls grans un pèl desorbitats; i els llavis eren tan prims que semblaven engolir-li la boca. Havia estat malcriada per uns pares grans que, més que com una filla, l’havien tractada com una neta. I se’ls havia tornat consentida i capritxosa. Els resultava més còmode donar-li allò que volia que veure-la plorar i provar de fer-li entendre el que era just, correcte o raonable. L’Hortènsia estava acostumada a sortir-se amb la seva i tant li feia com ho obtenia. De petita ho havia aconseguit marranejant; de gran, havia fet servir, més o menys descaradament, tècniques xantatgistes. Era poc espavilada i per això, sabent-se rica, havia esperat que el casament li truqués a la porta mentre ella es brodava el millor aixovar que mai no haguessin pogut veure les noies casadores que ella freqüentava. Brodava com els àngels però, algunes peces, per fer-les més ostentoses del compte, li havien quedat excessivament enfarfegades. Hi tenia paciència i li sobrava temps: les gires dels llençols no les deixava fins que ja no li cabien ni més fulles ni flors ni rames entortolligades, i a les tovalles semblava brodar-hi jardins, amb les seves lletres als quatre costats. Com que li sortia molt bé, ho volia demostrar. Si hagués fet cas del pare, hauria intentat treure’s el títol de tenidoria que tan bé li hagués anat per poder portar els comptes familiars. Però estudiar li costava i la mare va preferir resultar-li agradosa tot deslliurant-la de la càrrega de l’esforç. Els diners l’havien fet orgullosa —no es va esforçar gens a dissimular-ho— i confiava, amb una seguretat exagerada, que trobaria un bon partit. Però ni els pares van poder trobar-l’hi perquè l’enveja havia fet córrer, sense arribar al portal de casa seva, que havia patit una cremada que li havia deixat el cos gravat. I les cremades feien angúnia als xicots. Menys al Serni de cal Bou, perquè ell tenia uns altres interessos. Els cossos esplèndids ja sabia on trobar-los. Amb el pas del temps, els brodats s’empolsinaven i l’Hortènsia va tenir la pensada, excessivament agosarada, d’aprofitar-se del seu cabell. Era el més bonic que tenia. S’hi posava pintes lluents per fer-se mirar i es deixava alguna metxa com si el vent l’hi hagués robat del niu que recollia l’agulla. Sovint, feia veure que li queien les pintes i deixava lliscar aquell matoll mig vermellós, esquena avall, com un sallent. Un dia que l’Hortènsia jugava amb els seus cabells, el Serni, quan ja no li quedaven restes de ronya a les ungles i portava sabates fetes a mida, va decidir emprendre la  conquesta. Se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar, alenant-li plaentment al coll amb força desvergonyiment: 

—Vols que te les posi jo, les pintes? 

I l’Hortènsia, abaixant els ulls com hauria fet una noia decent, se les va deixar posar. 

—Vols fer un passeig?