Una assassina massa jove

                                                                        I

                                        UNA HERÈNCIA PER DELINQUIR 

A Santa Maria de la Seu fa estona que hi entra molta gent vestida de dol, però no tothom està trist. El cel —on avui haurien d’estar contents per la nova arribada— du posat un vestit de tardor; a més, sembla desconsolat, a punt de plorar. Els familiars més propers senten la pena inevitable per la pèrdua. Tanmateix, Maria Maestre i Pal, devota cristiana i gran benefactora tant del bisbat de la Seu d’Urgell com d’Andorra, ha mort en la pau del Senyor i ha estat ben acollida pel déu al qual ha servit tota la vida. Sempre ha estat generosa i ha fet nombroses donacions tant a la seva església com als que, sense pertànyer-hi, ho han necessitat. Per aquest motiu, els primers bancs estan plens d’autoritats, sense dol, a deixar-s’hi veure —les formes són molt importants—, perquè els enterraments també serveixen per parlar amb qui, normalment, escasseja de temps per poder escoltar a qui ho ha sol·licitat. En circumstàncies lacrimògenes, fins i tot les autoritats se senten impel·lides a simular que s’interessen per qualsevol pelacanyes. La mà dreta de la senyora Albós —vestida de dol perquè ella la hi obliga tant si l’ha de representar com si no, i més si s’ha d’aparentar tristesa— també hi és present, però a la bancada del darrere. —Mecagoncony! No m’agraden els enterraments! La seva missió, avui, és intentar esbrinar què se sap del testament de la riquíssima difunta. La senyora Albós no assisteix mai a actes públics; si en té necessitat, ho fa dissimulant les seves faccions, no vol que ningú la reconegui. D’altra banda, de problemes de cor —no pas pels batecs— i de consciència en té a grapats.