És el títol d’una novel·la de Jacqueline Harpman, escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi. La família va fugir a Casablanca fins que es va acabar la II Guerra Mundial. Però no tota la família va poder escapar-se i, una part, va morir a Auschwitz. La seva obra literària va començar pràcticament amb més de cinquanta anys. Va escriure unes quinze novel·les i va guanyar molts premis.
La seva obra no ha obtingut ―com tantes vegades―, el reconeixement literari que es mereix.
D’entrada, el títol pot suggerir moltes propostes feministes. Però no només. Us imagineu un món només de dones? Jo sí! Però a ells també els necessitem.
La protagonista és una nena que viu engabiada amb quaranta dones. Estan controlades per uns vigilants que en tenen cura i les alimenten però no les deixen sortir sota l’amenaça d’un fuet per deixuplinar-les. La nena ni tan sols té nom ni passat. Mai no ha viscut en llibertat. Però les altres dones sí, i recorden l’olor del sabó, el goig del vent i el plaer de la seva pròpia sexualitat. La nena creix i s’educa escoltant les vivències d’aquestes dones. Que són esquerpes amb ella per la seva deshumanització.
Un dia, però, una sirena molt forta les alerta que la porta és oberta i els vigilants han desaparegut. No gosen sortir però poc a poc, el desig i la curiositat les empenyen a fora. Les dones grans emprenen el camí a la recerca de la vida que havien conegut. Però la nena no pot buscar allò que no coneix.
Fent camí van trobant altres refugis però, amb les persones mortes. Van passant els anys i segueixen caminant sense destí.
Viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi tenen cap futur. La nena ha de veure com les companyes es van fent grans, emmalalteixen i moren. I ella es queda sola. Durant vint anys vagareja pels camins i es fa moltes preguntes sense resposta.
Quan la nena es fa gran es qüestiona les preguntes cabdals de la condició humana: la llibertat, la mort, la por de la mort, el poder, la traïció, el desig, la dignitat, la capacitat d’estimar, els límits de la crueltat, la violència... I la història es converteix, mitjançant aquestes preguntes, en una faula literària d’art en majúscules, sobre la condició humana. És com un petit tractat de filosofia literària.
I tot passa en un món irreconeixible que no ens parla del nazisme però que hi plana ben clarament. No hi trobem una violència explícita però sí soterrada.
Em pregunto: l’autora hauria pogut explicar el mateix amb uns protagonistes masculins? Tinc plena certesa que no! Les preguntes serien diferents i les respostes també.
S’enfronten de la mateixa manera a la violència, al poder, a la crueltat, els homes? No! La seva capacitat d’estimar té els mateixos condicionants que la de les dones? No!
I és que ser home o dona condiciona la llibertat personal. I hi ha llibertats que són més esclaves que alguns captiveris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada