diumenge, 21 de novembre de 2021

Es va fer passar per boja...


Nellie Blay era la signatura periodística d’Elizabeth Jane Cochran, nascuda a Pennsilvània el 1864. També va ser coneguda com la Pink pel vestit rosa llampant amb el que va ser batejada. Més endavant va afegir una e al seu cognom per feminitzar-lo.

És una periodista coneguda? Quanta gent sap que als anys vuitanta del 1800 ella ja va fer periodisme d’investigació i en va ser pionera? Encara faltaven uns noranta anys pel cas Watergate, una de les fites del periodisme d’investigació. El que vol posar llum a la foscor de casos que s’han intentat ocultar de manera deliberada per part del poder o de manera accidental per culpa de dades o circumstàncies que en dificulten la comprensió.

Un dia, llegint una columna sexista, Nellie es va empipar tant que va escriure una agressiva resposta a l’editor. Aquest la va contractar com a reportera i després d’escriure uns quants articles d’investigació, es va traslladar a Nova York i va ser acceptada per Pulitzer al seu diari New York World.

Va encarregar-li un reportatge sobre un centre psiquiàtric de dones. Per poder arribar al fons de la qüestió va decidir fer-se passar per boja. Va assajar moltes hores davant del mirall, es va canviar el nom i va començar a cridar que buscava uns baguls perduts. Tot això, després de passar algunes setmanes sense dutxar-se. Aviat, la policia va retenir-la i van ingressar-la en aquell centre psiquiàtric (que era conegut com la «deixalleria humana de Nova York).

Hi va viure una terrible i tràgica experiència. Les pacients semblaven blaves pel fred que passaven. Les obligaven a dutxar-se amb aigua molt freda i bruta. Constantment eren maltractades; especialment si no obeïen o no engolien les píndoles que els donaven. Va haver de menjar aliments en descomposició. Els injectaven morfina i cloral (que els ocasionava problemes gàstrics, fallada renal, cardíaca i hepàtica).

Esgotada i afamada, als deu dies, els advocats del diari van organitzar el seu alliberament. Va sortir-ne amb una gran ànsia per escriure el que hi havia vist i viscut. El llibre va titular-se «Deu dies en una casa de bojos» La història va tenir molta repercussió i les autoritats es van veure obligades a investigar l’assumpte. Com a conseqüència es va reformar la institució.

Després de passar uns anys sense escriure, va fer un reportatge sobre la convenció a favor del vot femení i, posteriorment, va fer el seguiment de la I Guerra Mundial des del front oriental europeu.

Se li ha fet algun monument? I tant: un petit parc d’atraccions de Brooklyn porta el seu nom en recordança de la volta al món que va fer en setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons, establint un nou rècord mundial. Quanta generositat feminista!

I és que si algunes dones del 1800 van aconseguir treballar gràcies a la seva vàlua, després d’aprofitar els seus talents, sembla que ningú no es recordi d’elles. Perquè eren dones? Perquè els tenien enveja? Perquè feien ombra? Poca dignitat masculina, segurament.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada