dissabte, 6 de novembre de 2021

Cançons populars infantils intolerables


Estic orgullosa de ser dona i no home. Però és i sobretot ha estat, molt difícil. Si Plató ja deia: «Dono gràcies al cel que m’ha fet lliure i no esclau, que m’ha fet home i no dona», deuria ser per alguna cosa.

Fa trenta i pocs anys jo cantava cançons infantils que eren masclistes, racistes... als meus fills. I no n’hi havia consciència; les meves amistats i jo crèiem que cantàvem cançons prou adients.

Però arriba el dia que tornes a cantar cançons infantils, al cap de més de trenta anys, i t’adones que a la teva neta no pots cantar-li allò que de joves fèiem passar bou per banya grossa.

He llegit l’estudi de la Imma Olivera, amb les cançons dels llibres de text del 2004, quan jo cantava als meus fills i les conclusions són esborronadores.

Per citar-ne algunes, de les 382 analitzades, a 270 no hi sortia cap dona i a 93 només una. El model més freqüent amb el que s’han identificat moltes nenes i que han reproduït com normal és: les dones son quasi invisibles; si apareixen tenen papers passius; estan discriminades per sexe i per edat (les nenes i les velles quasi ni apareixen); no tenen quasi mai nom, se les menciona amb genèrics que fan referència al seu ofici o condició; se les interpel·la amb diminutius com a senyal de proteccionisme i dependència; el tret més valorat és la bellesa física: de cabells llargs, pentinada, prima, jove i feliç; el fet més important és la maternitat; la finalitat de la seva vida és el casament.

De les quatre úniques cançons que qüestionaven la moral tradicional pel fet que la dona tingués iniciativa pròpia, A la presó de Lleida, per exemple, «la nina» escolta els presos i els diu «d’aquí us trauré jo»... però el pare l’endemà els vol penjar tots; i ella s’exclama: «pengeu m’hi a mi tot».

Les cançons tradicionals ara són les sèries des d’una adolescència primerenca, solen convertir-se en sistemes de control social en divulgar un determinat codi social.

Les cançons infantils també poden tenir aquest rol. Per sort, la Dàmaris Gelabert pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils, ha omplert magistralment aquest buit amb cançons que arraconen masclismes, racismes, violències, pors inútils... i tenen un alt contingut pedagògic, tot cuidant l’aspecte musical. Les seves cançons són eines d’aprenentatge d’hàbits, ensenyaments bàsics i valors educatius. Des de 1998 ha editat setze àlbums i més de dues centes cançons. El seu canal Youtube té més de 800 milions de visualitzacions (el més vist català), i 2 milions de subscriptors.

A més, el Pot Petit és un grup musical el preferit dels progenitors que ara estan educant les seves criatures. Helena Bagué actriu, cantant i mestra catalana és una de les fundadores. Canten valors com la igualtat de gènere i la diversitat, el treball de les emocions, l’amistat o el respecte pel medi ambient.

I és que cal repensar seriosament quins valors volem transmetre a la mainada perquè el seu món pugui ser millor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada