Aurora Bertrana

Una vida molt interessant, la d’aquesta escriptora catalana. Però amb vivències dures per culpa del pare, del marit, de la guerra...

Quan Prudenci Bertrana publica Josafat, el 1906, Aurora té catorze anys. Autor d’aquesta obra, res fa pensar que imposaria a la seva filla allò que no volia fer. El mateix Prudenci havia patit l’autoritat del pare que havia volgut fer-lo enginyer.

Quan Aurora acaba els seus estudis insisteix en el fet que vol ser escriptora. Prudenci s’hi nega. I Aurora es matricula a l’Acadèmia Ainaud, a Barcelona, per començar a estudiar música i tocar el violoncel. Com que la família era de Girona, això li va permetre passar una temporada a casa de l’escriptora Carme Karr, una de les promotores més avançades del feminisme de principis del segle XX. I va ser gràcies a ella que va poder matricular-se a l’institut Dalcroze de Ginebra. Al cap d’un any, va deixar els estudis de música i es va matricular a la facultat de Lletres de Ginebra. Però per guanyar-se la vida, tocava amb El trio de senyoretes. Ella feia de jazz-woman i improvisava lletra, música i melodia. Va ser una autèntica revolució de les orquestres femenines. Van oferir-li un contracte a París i hi anà. Allí va conèixer Lluís Nicolau d’Olwer ―ministre d’economia del govern republicà i escriptor―, que l’animà a escriure.

Llavors va prendre una decisió: «Casar-me em permetia continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat». Llàstima que no pogués fer-ho sola. Eren els temps que eren.

La feina del seu marit va portar-la a Haití i, tot i que tenia bons contactes, ella preferia la companyia dels autòctons. Va començar a escriure articles per a revistes catalanes sobre països exòtics i la dona polinèsia. Va causar una gran impressió. D’aquí va sorgir Paradisos oceànics. En quinze dies, tot i ser un llibre molt car, es va esgotar.

Durant la República, va col·laborar en la creació d’una universitat femenina obrera: el Lyceum Club. I també va fundar i dirigir una col·lecció de Novel·la Femenina.

L’any 36, el seu marit es passà al bàndol franquista. Va quedar sola. Cap dels dos homes importants de la seva vida va estar a l’alçada. Ella començà a treballar per una revista del PSUC. Però l’any 38 va marxar a l’exili, cap a Ginebra on, un empresari català va acollir-la. Però la seva empresa feu fallida i hagué de viure de la caritat de famílies catalanes.

L’any 41, amb quaranta-nou anys, acceptà fer de minyona per una aristòcrata russa que treballava per a la Creu Roja Internacional. Així va poder tornar a la universitat i freqüentar l’ambient cultural.

No va ser fins l’any 1950 que tornà a Catalunya. No deixà d’escriure però fins a la seva mort, l’any 1974, va viure en un trist exili interior.

I és que els seus homes i la guerra incivil, van malmetre-li l’esdevenidor. No està ella a l’alçada o més del seu pare? No caldria rebatejar el guardó per Premi Bertrana incloent-la a ella?