Violència obstètrica

És aquella violència que consisteix a maltractar, i de maneres molt diverses, una dona embarassada, una dona que va de part o una dona lactant.

L’OMS reconeix molts tipus de maltractaments: el físic i el verbal, la humiliació, procediments coercitius, violacions flagrants de la privacitat, negativa a administrar analgèsics... i més especialment en aquelles dones més vulnerables (que son precisament les que més recolzament necessitarien). Això sense oblidar les adolescents, acusades i estigmatitzades per haver tingut relacions sexuals.

No fa gaires dies vaig llegir la carta d’una mare que havia patit un avortament natural i explicava el dramatisme d’haver-se d’acomiadar de la seva filla tirant la cadena del vàter. I això no havia estat el pitjor.

La sanitat pública l’havia tractada de manera inhumana. Mai podré entendre les dones que no son capaces d’empatitzar amb una dona en situacions tant de plànyer. Les trobo doblement culpables. Potser elles també son de plànyer...

Amb els primers senyals de pèrdua, la futura mare va anar a urgències. Amb el dolor i la por a la pèrdua de la criatura esperada amb tanta il·lusió, la dolenta professional que va atendre-la, mancada de tota empatia i sensibilitat va causar-li un dolor físic terrible. Com mai. ―Aquí no hi ha res, ―va dir-li amb tràgica fredor i sense mirar-la als ulls. ―Segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa tot sol. Serà com una regla.

Gent així, fins i tot tenint oposicions, crec que haurien de sortir del sistema. Feines tan sensibles requereixen persones de gran nivell ètic. També cal dir que no està valorada aquesta virtut, però les feines les fem ben fetes per nosaltres mateixos. I seria preferible que el sistema no confies en la bondat sinó en les capacitats comprovades.

I què havia d’expulsar la pobra, si no hi havia res? Van engegar-la cap a casa però, unes hores més tard, el dolor va paralitzar-la. No era com una regla! Tornant a urgències, la sang no parava. Va demanar compreses perquè no l’havien avisada del que podia passar. No van donar-li res. Van humiliar-la encara més amb la sang regalimant cuixes avall. Dolor, tristesa, por i ràbia justificada.

La segona ginecòloga va ser persona i va apaivagar el dolor físic i moral.

Després d’una avortament espontani no hi ha cap baixa tipificada. Les dones ho aguanten tot, oi? L’angoixa del potser no hi haurà més fills, qui la mesura?

I llavors arriben els comentaris dels savis de la vora:«no passa res, en podràs tenir més»; «encara no era una persona, no entenc per què plores»; «ja ets gran, ara us hi poseu massa tard»; «ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs...» Quanta impietat!

Però el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica. Quanta incompetència!

I és que per més que es negui l’existència d’aquest terrible trasbals emocional, això no fa que desaparegui; l’agreuja. I la falta d’humanitat hauria de tenir prohibit accedir al poder.