Com se’n diu del pecat ―després de cometre el que realment és greu― de voler negar-lo, tot i que la realitat ho desmenteixi? A mi, em sembla una altra manera, diferent però, de delinqüència. Amb tot, cal regalar-li de moment, la presumpció d’innocència.
Eduard Pujol saltava a les notícies, el vint-i-sis d’octubre, per un escàndol terrible: va ser acusat d’assetjaments sexuals. En plural, que vol dir ser reincident. Mala acusació, mal pecat, mala peça al teler. Els seus amics, és lògic, han volgut recolzar-lo. Però s’han equivocat perquè hi ha testimonis fefaents.
També hi ha qui diu que les dones són de fàcil denúncia: qui vol embolicar-se en denúncies amb les què ho passarà molt malament i tota la societat les culpabilitzarà de ser víctimes? Jo crec que ningú. A més, l’In dubio pro reo jurídic obliga a posar-se sempre del costat de la víctima quan les proves no siguin prou esclaridores. I Eduard Pujol només té a favor, la seva paraula.
Quan va saltar l’escàndol, la periodista i escriptora Núria Casas va escriure una carta a El Nacional.Cat amb el títol: Carta a un assetjador, per poder explicar què li havia passat. Eduard Pujol l’havia assetjada unes deu vegades però «com es pot demostrar que ha intentat tocar-te un pit al mig d’una redacció, completament a soles? O que t’esperen ajupits a l’entrada del despatx i et diuen que és per mirar-te les calces que portes? O et coaccionen dins del seu despatx sota l’excusa prèvia de què volen parlar amb tu?»
Quines ridiculeses més flagrants, Eduard Pujol!
De l’experiència, Núria Casas va aprendre que si t’hi enfrontes amb aquest tipus de gent, és pitjor perquè encara els agrada més.
Núria no ha fet llenya de l’arbre caigut. Quan van succeir els fets, va posar-los en coneixement de la direcció i del comitè professional. Però els companys van relativitzar les seves queixes i van parlar-li de l’Eduard com d’un home entremaliat. Afegint-hi: ja saps com és. Així que, amb aquestes respostes, ni els companys podran ajudar-lo. Més aviat quedaran ells com a còmplices.
I parlant de còmplices, per què aquests no han dimitit? Quan va passar el cas d’Alfred Bosch ―tot i que ell no havia comès cap assetjament― Eduard Pujol va posar dits de mans i peus a la ferida. Per què donava lliçons tenint la cua de palla?
Alfred Bosch va renunciar al càrrec quan va saltar a la premsa l’escàndol del seu excap de Gabinet Carles Garcias. Ell no era culpable de cap assetjament. Vostè, Eduard Pujol, sí. I de més d’un!
ERC no ha pogut sancionar Carles Garcias perquè no és militant. I ha exonerat Alfred Bosch per haver-lo cessat abans que l’escàndol es fes públic.
I és que veure la palla en ull d’altri i no veure la biga en el propi, no és decorós. Però si es fa per atacar l’adversari polític, és de miserable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada