diumenge, 22 de novembre de 2020

Solsona, monument d’història


A Solsona, hi podrem descobrir una ciutat, per bé que petita i recollida, imponent pels seus monuments i per la història que aquests ens expliquen. Especialment, d’aquells que, tan endarrerits temps enllà, i pràcticament sense textos escrits, ens donaran fe de la seva preponderància a l’Edat Mitjana. Però també, amb uns altres més propers en el temps i amb testimonis escrits, coneixerem el seu resplendor barroc un dels més importants de Catalunya.

Abans d’entrar a la ciutat, però ja dins del Bisbat de Solsona, després d’un camí polsós, hi descobrirem l’església de Sant Esteve d’Olius. Fou consagrada el 1079 pel bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a petició del comte Ermengol I d’Urgell i dels seus habitants. És una magnífica mostra del romànic llombard català: una única nau amb coberta de volta de canó i reforçada amb arcs faixons. Amb tot, l’església ha esdevingut famosa per la seva excepcional cripta, enfonsada sota l’altar. És tan bella com senzilla. En baixar-hi, com sis gegants, sis columnes, totes diferents, s’obren en forma de palmera i ens separen la menuda planta en tres naus.

En seguir cap a Solsona, si alcem la mirada, podrem albirar el Castellvell. S’hi alçava, imponent, vigilant la ciutat que vivia al seu redòs, per si calia defensar-la. Encara és una magnifica talaia.

Començà a construir-se l’any 957, per ordres del comte Sunyer d’Urgell. Però no es va acabar fins que Agnès de Torroja, Senyora de Tarroja i de Solsona, va heretar-lo. El castell, totes les altres propietats i dos mil morabatins d'or alfonsins van ser el seu dot, en casar-se amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc, el 1241. Llavors, sota l’escut dels Cardona, Solsona va perdre part de la seva magnificència. Amb tot, Agnès i el seu marit van reformar el castell per passar-hi algunes temporades. D’aquesta època en queda un capitell romànic amb els escuts d’armes de les dues famílies: una torre i un card. Ambdós elements, juntament amb un sol, els trobem a l’escut de la ciutat de Solsona.



Desglossat 1 Després d’Agnès de Tarroja, a Castellvell també hi viuria, juntament amb els seus hereus, Domna Maria Álvarez de Haro, esposa en segones núpcies del nét d’Agnès. En primeres núpcies havia estat casada amb el primer fill bord de Jaume I i Blanca d’Antillon, la seva primera amant reconeguda. Maria, no podent suportar més la presència al castell de Cardona, de l’amistançada del seu marit, ( de qui el Dr. Llorens ens explica que el vescomte «tractava a l’amistançada com si fos la seva dona i a la dona com si fos l’amistançada»), es va refugiar a Castellvell ja que li havia pertocat com a dot.



Passat el pont, gran per un riu tan xic com el Negre, arribem al primer portal, el del pont, refet el 1805 i col·locat una mica més avall del medieval. A Solsona, hi havia quatre portals, però només en queden tres: l’esmentat del pont, el del castell (perquè el tenia a tocar), i el de Llobera (obert el segle XVII, quan la pesta, per a ús exclusiu de solsonins).

De les muralles, ens en queden restes escampades i hi perviuen dues torres medievals adossades a les cases.

En entrar al nucli antic de la ciutat pel portal del pont, toparem amb la Catedral. Es començà a construir al segle XII sobre l'antic monestir de Santa Maria. Al cancell, encara s’hi conserva la llosa que cobreix les despulles de Domna Maria Ávarez de Haro.

Desglossat 2 Domna Maria Álvarez no ha rebut la consideració que es mereix ja que tot i ser dona i al segle XIV, va iniciar la municipalització de la ciutat juntament amb el paborde del monestir. Ella va aportar-hi quinze-mil sous del seu dot.

Aquest imponent monument, amb pedra i vitralls, ens parla de tres estils arquitectònics diferents: el romànic, el gòtic i el barroc. Del primer, encara conservem, entre altres elements, els tres magnífics absis rodons. La catedral gòtica una nau alta i sense ornament, Els primers capitells són petits i tenen els escuts heràldics dels seus promotors. Els segons són grans i estan decorats amb elements vegetals.

Però de la catedral, ens cal destacar especialment el seu llegat barroc. Aquest estil arquitectònic que proliferà també a Catalunya, encara que sota l’aclaparadora influència de la cort castellana. Un art que volia lluir el mestratge de l’artista.

Segons ens explica Mossèn E. Bartrina (arxiver del Bisbat de Solsona durant trenta anys): «al Solsonès hi ha molt barroc. Cada església volia el seu retaule. I el de la Mercè, a la Catedral de Solsona i el del Santuari del Miracle, a Riner, són dos magnífiques mostres. Els dos van ser salvats quasi miraculosament».

El de la Mercè, obra de l’insigne arquitecte Carles Morató (que residí i morí a Solsona) fou encarregat pel bisbe mercedari Josep Mezquía. Fou policromat pel pintor solsoní A. Bordons que també va col·laborar, colze a colze, amb Morató al del Miracle. Tant la Mare de Déu com el Nen porten dos escapularis: un amb l’escut del mercedaris i l’altre amb la imatge de la Mercè. L’escapulari protegia de no morir en pecat i prometia anar al paradís.

El retaule del Miracle és un dels més importants de Catalunya. Va ser encarregat el 1747 i es va acabar el 1758 pel tricentenari del miracle de l’aparició de la verge als vailets Jaume i Celdoni, demanant-los que li professessin devoció.

Desglossat 3 El retaule del Miracle, obra de Morató i Bordons va ser fet amb fusta d’àlber i de pi. Té una amplada de 23 metres per 12 d’alçada. Segons Bartrina, «cal destacar la grandesa del les seves imatges i la sorpresa que causen en veure-les a tocar, per darrera, en pujar a la seva alçada» Com la imatge de Sant Martí, de tres metres d’alçada flanquejada per dos àngels.

De l’art barroc solsoní també cal destacar-ne el retaule de l’Assumpció, en pedra, a la façana de ponent de la Catedral, a la plaça de Palau.

Desglossat 4 Curiositat: a la façana, sobre la Marededéu, hi ha un rellotge de sol que només marca les hores de la tarda perquè només li toca el sol per la tarda. N’hi molt pocs, d’aquests rellotges.

Adossat a la Catedral, hi ha el Palau episcopal. És un edifici de finals del segle XVIII i, per tant, neoclàssic. El 1593 es constituí després de moltes trifulgues, la diòcesi de Solsona, amb l’arribada del papa Climent VIII i el desig de Felip II d’instaurar unes diòcesis de frontera per frenar els hugonots i els protestants. L’edifici neoclàssic conserva el refectori de finals del segle XII i actualment és la capella dels Sants Màrtirs. El palau és famós pels vint-i-set balcons que té a la façana de migdia.

Montse Creus, presidenta del Centre d’Estudis Lacetans, ens comenta que «A partir de la creació del bisbat, Solsona va experimentar un creixement espectacular. El bisbat i el municipi van finançar el Palau Episcopal, el portal del pont i la capella de la plaça Sant Joan». Però, ja estem parlant d’art neoclàssic.

I d’un Palau a l’altre, el de Llobera. Però no ho era, de Palau, ens explica Montse Creus. Quan el pare de Francesca de Llobera va morir instituint-la hereva, va deixar-li l’obligació de construir-hi un Hospital per als pobres. Era l’any 1411. Es veu que com a negociant, havia fet alguna gestió que no li deixava la consciència gaire tranquil·la i volia expiar la culpa. És un dels millors exemples d’arquitectura hospitalària gòtica catalana del segle XV. A principis del segle XIX, va passar a ser Universitat, encara que sense butlla i sense segells oficials. Per això va ser menys exigent i més econòmica.

Desglossat 5 L’hospital havia tingut dues grans cambres; una per a homes i l’altra per a les dones. A la dels homes, s’hi van trobar eines per treballar l’hort. A la de les dones, cendres per rentar roba.

Abans de deixar Solsona, ens cal també admirar el magnífic Hotel Sant Roc d’estil modernista, inaugurat el 1929, dissenyat per un deixeble de Gaudí, Bernardí Martorell, i pagat pel solsoní Isidre Guitart.

Solsona és un magnífic exemple de la història, la cultura, el folklore i l’art català que ens defineixen com a nació.



Desglossat 6 Solsona té unes encantadores places. La de Sant Joan, amb la font principal des d’on s’abastia d’aigua a la ciutat. I l’altar del sant amb el poema de Segarra: «Aquesta plaça és tota recollida. Tan aquietadora i tant suau. Que sembla un replanet d’una altra vida». I la plaça Major, porticada, on, quan els solsonins van barallar-se per qui s’emportava el negoci de la llum: el municipi o el Sr. Reig (guanyant aquest), l’edifici de ca l’Aguilar va passar a anomenar-se «la cova», perquè la visitava «la fera», el Sr. Reig i els seus amics. Per caminar d’una plaça a l’altra, ens mourem per uns carrers de cases de pedra que ens permeten imaginar-nos una vida d’antigor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada